Archive for the Antonio Machado Category

Allunyant-se de la música

Posted in Antonio Machado, Dilemes, Félix de Azua with tags , , , , , on febrer 18, 2009 by joantdo

En el seu divertidíssim Diccionario de las artes, Félix de Azua recorda que la poesia va nàixer lligada a la música, és a dir, com a lletra de cançó. Ho fa dins l’entrada “Música”. Azua, tot sigue dit, és un melòman d’aquells amb un concepte extrem: música és per a ell, d’acord amb la definició de Stravinski de la música com construcció del temps, el concert en viu. I prou. La partitura és un manual d’instruccions; el disc, una fotografia esgrogueïda i, encara, manipulada (les interpretacions de Glenn Gould, per exemple, no corresponen a cap moment real, per molt que s’hi sentin esbufecs). Els MP3 segurament deuen ser una diapositiva.

Seria quan comencen a sorgir les partitures, doncs, que la gent s’adona que allà hi ha una lletra i la lletra comença a independitzar-se:

La separación de música y poesía fue un efecto no calculado de la invención de la escritura musical, la cual permitió algo insólito: conservar la historia del tiempo musical. La notación musical historizó a la música y la separó de la otra escritura, la alfabética.

La poesia, així, esdevindria una cosa autònoma en ser escrita. Cal afegir, d’altra banda, que en les entrades sobre “Història” i sobre “Winckelmann”, Azua situa la primera a l’altra banda de l’obra d’art. Alguna cosa d’aquest origen, si admetéssim aquesta genealogia, somniaria encara Antonio Machado quan parlava del temps i defensava el ritornello de la rima; i Machado és, cal no oblidar-ho, un genial poeta anacrònic. Però potser per això tots els poetes orals seriosos acaben, si fa no fa, cantant.

Anuncis

Entorn de l’ull

Posted in Andreu Subirats, Antonio Machado, Els altres, Juan Ramón Jiménez with tags , , on gener 4, 2009 by joantdo

Llegint la poesia castellana de principis del XX trobem, gairebé com dos paradigmes que ens tempten a establir una fàcil oposició, el paisatge de Juan Ramón i el paisatge de Machado. El primer és essencialitzat, escarit; se’ns donen pocs detalls, els elements són allà només per tal que el subjecte faci peu en el seu quest personal. Així, als poemes de La estación total s’aprimaran fins esdevenir els quatre elements presocràtics:

Todas las frutas eran de su cuerpo,
las flores todas, de su alma.
Y venía, y venía
entre las hojas verdes, rojas, cobres,
por los caminos todos
de cuyo fin con árboles desnudos
pasados en su fin a otro verdor,
ella había salido
y eran su casa llena natural.
¿Y a qué venía, a qué venía?
Venía sólo a no acabar,
a perseguir en sí toda la luz,
a iluminar en sí toda la vida
con forma verdadera y suficiente.
Era lo elemental más apretado
en redondez esbelta y elejida:
agua y fuego con tierra y aire,
cinta ideal de suma gracia,
combinación y metamórfosis.
Espejo de iris májico de sí,
que viese lo de fuera desde fuera
y desde dentro lo de dentro;
la delicada y fuerte realidad
de la imajen completa.
Mensajera de la estación total,
todo se hacía vista en ella.
(Mensajera,
¡qué gloria ver para verse a sí mismo,
en sí mismo,
en uno mismo,
en una misma,
la gloria que proviene de nosotros!)
Ella era esa gloria ¡y lo veía!
Todo, volver a ella sola,
solo, salir toda de ella.
(Mensajera,
tú existías. Y lo sabía yo.)

En canvi, Machado parla sempre de paisatges reals, amb topònims, amb colors i diferents vegetacions, amb tons de llum; sobretot, amb gent que hi passa, hi treballa i hi viu. Potser només a Soledades els elements representats no són ells mateixos sinó el significant d’una altra cosa; l’evolució posterior, però, el conduirà cap al poema narratiu o cap al poema neopopular, a partir d’una concepció de “poble” molt pròpia del seu moment:

Por tierras de España
El hombre de estos campos que incendia los pinares
y su despojo aguarda como botín de guerra,
antaño hubo raído los negros encinares,
talado los robustos robledos de la sierra.
 
Hoy ve sus pobres hijos huyendo de sus lares;
la tempestad llevarse los limos de la tierra
por los sagrados ríos hacia los anchos mares;
y en páramos malditos trabaja, sufre y yerra,
 
Es hijo de una estirpe de rudos caminantes,
pastores que conducen sus hordas de merinos
a Extremadura fértil, rebaños trashumantes
que mancha el polvo y dora el sol de los caminos.
 
Pequeño, ágil, sufrido, los ojos de hombre astuto,
hundidos, recelosos, movibles; y trazadas
cual arco de ballesta, en el semblante enjuto
de pómulos salientes, las cejas muy pobladas,
 
Abunda el hombre malo del campo y de la aldea,
capaz de insanos vicios y crímenes bestiales,
que bajo el pardo sayo esconde un alma fea,
esclava de los siete pecados capitales.
 
Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza,
guarda su presa y llora la que el vecino alcanza;
ni para su infortunio ni goza su riqueza;
le hieren y acongojan fortuna y malandanza.
 
El numen de estos campos es sanguinario y  fiero:
al declinar la tarde, sobre el remoto alcor,
veréis agigantarse la forma de un arquero,
la forma de un inmenso centauro flechador.
 
Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta
‑no fue por estos campos el bíblico jardín‑;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín.

Com dèiem, la diferència permet síntesis fàcils, apressades: Juan Ramón fa una poesia de senyoret, on la natura és una propietat privada que està al servei de la pròpia especulació, mentre Machado s’hi apropa sabent en tot moment que allò no és seu, que abans hi ha passat altra gent, que encara hi ha gent que acotxa l’esquena, que com a molt pot disfrutar-ho en usdefruit. Síntesis apressades que poden generar fàcilment un prejudici; però, per comparació, ens permeten entendre els versos d’Andreu Subirats. Subirats és més un Machado que no pas un Juan Ramón; pel seu Ebre, o pels seus Ports, s’hi passegen arrossaires, pastors, xiques boniques i helicòpters, gent que treballa o fa festa major. Pels seus versos, s’hi passegen refranys i parèmies; o, i això no està publicat, esdevenen neojotes festives.

Tot plegat no vol dir que no hi hagi vol, ja sigui metafòric o conceptual; un poema diu, explícitament, que no es tracta de parlar del paisatge, sinó de ser paisatge. Una proposta arriscada, en termes de llenguatge, que dóna un pas endavant respecte al meravellament lul·lià dels inicis. El que hi ha, però, rera tot això, és una forma de respecte per l’alteritat, pels drets de l’altre, una generositat; és a dir, la necessitat, de vegades, de (no) callar, de ser (o no) comunicable, o d’obrir-se a la pròpia dualitat interna; se’ns pot fer difícil casar poemes satírics amb poemes epifànics, Villon amb Carner, anar amb tornar. Però, en el fons, aquests textos signats són la prova que tot això pot ser viscut. Si cal, no dormint fins al matí:

I en fals o estrany o vertader miratge,
vam ser fosos per la claror celeste
nous per la llum primera del matí
entre les rasades dels nostres cossos.