Archive for the Arnau Pons Category

Déu segons Bauçà, el Creador segons Maldoror

Posted in Arnau Pons, Lautréamont, Miquel Bauçà with tags , , , , on Juny 3, 2009 by joantdo

En el llibre El noble joc, versió de 1987, Bauçà escriu:

Balbuceja Déu capcot,
amb les mans damunt les cames:
és quan mostra un tros de pell
-venes blanques, virons neutres – .
Balbuceja entre la gent
i un barret li treu la cara.
Al baix ventre, hi té el repunt,
que figura estrènyer l’hèrnia.
Dents serrades, tremolant,
dels infants, en rep potades.
Dins un temple desertat,
és espelma que s’apaga.
Altre temps va ser gentil:
oferí sovint estrenes
a donzelles i donzells.
Ara just són ancianes
qui l’escolten amb menyspreu.
Cap al port ara davalla.
A la barca no hi haurà,
quan hi pugi, cap fotògraf.

Al tercer cant de Maldoror, Lautréamont (o potser Isidore Ducasse) ens ofereix aquesta escena:

C’était une journée de printemps. (…) Tout travaillait à sa destinée: les arbres, les planètes, les esquales. Tout, excepté le Créateur! Il était étendu sur la route, les habits déchirés. Sa lèvre inférieure pendait comme un câble somnifère; ses dents n’étaient pas lavées, et la poussière se mêlait aux ondes blondes de ses cheveux. Engourdi pas un assoupissement pesant, broyé contre les cailloux, son corps faisait des efforts inutiles pour se relever. Ses forces l’avaient abandonné, et il gisait, là, faible com le ver de terre, impassible comme l’écorce. Des flots de vin remplissaient les ornières, creusées par les soubresauts nerveux de ses épaules.

És un Déu borratxo: traduïm (amb una versió d’emergència: si volen veure la bona, busquin per aquí):

Era un dia de primavera. (…) Tot treballava cap al seu destí: els arbres, els planetes, els esquals. Tot, excepte el Creador! S’estava estirat al camí, la roba estripada. El seu llavi inferior penjava com un cable somnífer; les seues dents no havien estat netejades, i la pols es barrejava amb les ones rosses dels seus cabells. Condormit per un ensopiment pesat, mòlt pels còdols, el seu cos feia esforços inútils per alçar-se. Les forces l’havien abandonat, i ell jeia, allà, feble com la papaterra, impassible com l’escorça. Dolls de vi omplien els carreranys, excavats pels sobresalts nerviosos de les seves espatlles.

Lautréamont (o potser Maldoror) explica aleshores com un seguit d’animals van humiliant l’embriac: l’eriçó, el pigot verd i la mifa, l’ase i el gripau. Només el lleó el defensa. I, finalment, l’home defeca sobre el rostre del Creador, mentre la ladella i la vibra aplaudeixen. En el fragment següent, de fet, veurem el mateix Creador acudint a un bordell i perdent-hi un cabell gegantesc.

Curiosament, fa anys algú es demanava què hagués passat si Bauçà hagués traduït els Cants

Per contra, en un text imprescindible, lluny d’altres ocasions en què, convençut de fer una “lectura d’arrel”, és capaç de traure de context programes d’estudis o declaracions de sobretaula, Arnau Pons afirma:

A l’altra banda de l’ampli espectre de la literatura universal, hi hauria Lautréamont, com un opòsit radical de Bauçà. Ja que, tal com diu Palau i Fabre (L’alquímia del bé i del mal. Traducció de Ricard Ripoll. KRTU, Barcelona 2006, p. 18): “Aquesta maldat universal portarà Lautréamont, més d’un cop, a declarar-se enemic de l’home; però en lloc de mostrar-nos aquesta maldat a través dels homes, ens la mostrarà a través d’ell mateix. Ja que tots els homes són, com ell, dolents (essent la hipocresia un agreujant, perquè amaguen i s’amaguen a ells mateixos aquesta maldat), ell ensenyarà la seva ànima monstruosa, amb tota la seva brutícia i tot el seu aspecte esgarrifós, fins als darrers replecs de la seva putrescència, per tal de despullar l’home”. Lautréamont se solla juntament amb l’home contra l’home, allà on Bauçà es declara lúcidament sol i absolutitzat contra tot l’amàs vergonyant de la humanitat.

Anuncis