Archive for the Blai Bonet Category

Escriure després (2)

Posted in Blai Bonet, Dilemes with tags , , on gener 13, 2009 by joantdo

Joan Fuster, als anys cinquanta del segle passat, s’escandalitzava en privat de les llibertats dialectals dels joves escriptors mallorquins d’aleshores, tot i que en públic mesurava les seues paraules, insinuant tot just l’ombra d’una dissensió. Un d’aquells joves, Blai Bonet, seguiria temps després esberlant encara més la gerra neoclàssica, arribant al clímax, potser, en els dos llibres (El poder i la verdor i Teatre del Gran Verd) publicats a Guaret.

A Teatre, VII, ens narra la trobada entre Vicente Gaos i Antonio Machado; est últim reapareix la cant IX, en el qual, camí de l’exili, es troba amb Carles Riba. En ambdós casos trobem un Machado decrèpit, malalt i emmarat, en franc contrast amb la imatge àulica, alada, del personatge públic del poeta. Com en el cas de la comparació del lleig Sartre i el guapo Camus (l’angoixa del qual és més creïble perquè ell segur que folla) d’Els ulls, la fisiologia, la perspectiva des del cos,  impugna, o almenys relativitza, les construccions culturals.

Una mica abans, al cant III, s’ha revelat l’enemic a abatre, en oposar Rimbaud a Valéry; en la mateixa direcció, el fragment 41 d’El poder i la verdor rebutja verlainianament la literatura (però ja sabem que, fent literatura, “rebutjar-la” és més que res marcar el terreny). Amb un gest abrupte, Bonet aixeca la corporalitat contra les idealitzacions: la migradesa dels genitals del personatge de Daniel, a l’inici d’este mateix llibre, el du a estimar-ho “tot en tot”, mentre que la fimosi (solucionable mitjançant la circumcisió) és l’origen de la propensió dictatorial d’Adolf, pintor fracassat.

Uns anys abans, a l’altra costa, Pier Paolo Pasolini plantava cara als poetes hermètics i als rostres canviants del feixisme. Diu Geno Pampaloni: “Contra la reïficació, els veritables racionalistes i laics es proposen per tant d’incloure en el camp de la raó també l’irracional en tant que matriu d’una veritat existencial no adulterada, més propera a les arrels de la vida”.

La “immediatesa carnal, despietada i lliure, de la vida” és aleshores vista com una “innocència” extracultural des de la qual “constituir un nou univers de valors”; la recuperació expressiva del “magma social” (el dels suburbis romans) on es troba aquesta innocència, aquesta verdor, troba en el dialecte, segons Asor Rosa i Cicchetti, un “instrument necessari de mimesi“, apte per tornar a les “fonts narratives i didascàliques de la poesia d’abans del noucents (…) per realitzar un efecte encara més escandalós de poesia impura, violentament antihermètica”.  Es recupera una comunitat del passat, buscant-hi una opció viable per a la utopia, necessàriament futura.

El joc, però, acabarà sent més complex en ambdós casos. Salò registra el final d’aquesta utopia; al fragment 36 d’El poder i la verdor descobrim que el Daniel, que tot ho estima, té personalitat múltiple: quan menja terra es fa dir Adolf…

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.