Archive for the Enrique Vila-Matas Category

Riba, psicòleg

Posted in Carles Riba, El món coetani, Enrique Vila-Matas with tags , on abril 4, 2009 by joantdo

Carles Riba té, perdudes dins els seus escrits crítics, dues magnífiques expressions, dues lúcides observacions psicològiques.

La primera és relativa a la “falsa immodèstia”. Segons Riba, més que falsa modèstia, l’actitud de qui intenta dissimular que sap que és superior, sovinteja l’actitud de qui en el fons del fons coneix la seua inferioritat, i de portes enfora intenta dissimular-la tot fingint una falsa vanitat. Podríem reblar l’oposició amb un text de Vila-Matas, d’un pròleg per a Sergio Pitol:

Siempre he pensado que sólo pueden ser generosos aquellos escritores que, dentro de su humildad kafkiana pero conocedores de su sosegado y suficiente talante de hombres de letras, no temen que nadie pueda hacerles sombra. Eso los hace desprendidos. Su literatura no depende de lo que hagan los otros, sino de lo que escriban ellos. Saben que no serán ni peores ni mejores porque otros escriban cosas infames o sobresalientes. Y eso explica que a veces, creyendo verla en los otros, elogien su propia elegancia sin darse cuenta de que es a ellos mismos a quienes en realidad están elogiando.

La segona observació ribiana és sobre els temibles semiprofans. En una paraula: els pedants. Aquella gent que disposa d’un tou (no gaire elaborat) de cultura general fet  de dades soltes, d’idees rebudes, i l’empra per moure’s pel món amb aires de superioritat. No hi ha pèrdua: són els primers a mirar per sobre l’espatlla la gent pressumptament inculta. I que cometen planxes monumentals, amb la falsa seguretat (la falsa immodèstia) de pensar-se que ja ho saben tot. Com l’home que, quan Riba li va enviar un poema de felicitació en versos blancs, li va dir “no home no, ¿ara em ve amb modernors? si a vostè el que li va bé és la cosa clàssica…”. Cito l’anècdota de memòria; perdonin, doncs, les imprecisions. Jo en recordo un que jurava i perjurava haver llegit “alguna” novel·la de Marcel Proust.

Ara: procuren moments divertidíssims.

Els preliminars de Lloveras

Posted in Enrique Vila-Matas, J. V. Foix, Marcel Proust, Postil·les, Xavier Lloveras with tags , , , , , , , on abril 2, 2009 by joantdo

Un dels models secrets d’aquest quadern és el pròleg que va fer Xavier Lloveras per a Les illes obstinades. La història és curiosa: un perfecte desconegut (només hi ha notícia, donada per Joan Mas i Vives, d’una mena de pastitxos presentats uns anys abans en un premi on el crític mallorquí era jurat) es presenta al Carles Riba, i el guanya per a sorpresa de tothom, fins i tot d’ell mateix, que ni tan sols havia acudit a l’entrega. Mirat ara (i, en el meu cas, després d’un parell d’anys d’immersió en Carner, passats els quals tot em sonava a fusta), alguns versos grinyolen; el propi autor, en recuperar-ne per a alguna antologia, els ha alterat dràsticament.

En el pròleg, però, evoca una sèrie d’anècdotes. No parla del llibre. No parla de si mateix. En primer lloc, inclou un article de Serra d’Or sobre el rodatge de Suddenly, last summer a Begur. En segon lloc, ens informa de les discussions sobre la identitat d’Homer. En tercer lloc, explica la trobada entre Salvador Dalí i Jacques Lacan. Però la primera secció acaba així, bastint una comparació entre el poeta de la pel·lícula de Mankiewicz i J.V.Foix:

el vertader poeta no sacrifica a la deessa blanca, no escriu als quartos freds de l’hivern, no es refugia a les nits tancades; surt a ple sol, cada estiu, a rebre els blancs i els blaus intensos i els records encesos.

També la digressió sobre Homer desemboca en una altra cosa:

Una fòrmula homèrica pot desplegar tot el món aqueu; una paraula que no havíem sentit des de petits, ens torna (ens torna, no ens recorda) els colors i les olors, la realitat hiperestèsica de la infància; un terrat amb testos vermells (molts de petits on brilla el vermell dels geranis, un de molt gros amb menta i xeringuilla) i un safareig cobert de verdet llefiscós (…) No són, però, com en el cas de Proust, unes sensacions externes les que desperten un món, sinó només unes paraules que conserven, en el seu ritme i els replecs harmoniosos de les síl·labes, una càrrega semàntica que no trobem al diccionari. És la capa de lava que ha preservat aquelles ruïnes. (Vegin, de fet, la secció VI del llibre, a banda dels poemes “Terrat I” i “Terrat II”)

El tros sobre Dalí es gira contra una certa idea d’avantguarda:

Jacques Lacan ha resumit, en una màxima de tall siscentista, una idea bàsica per l’escriptor: l’inconscient està estructurat com un llenguatge, l’informe automatisme psíquic surrealista ensenya, des d’aquest aforisme, el seu ridícul atroç. Dalí ens recorda, i és una lliçó imprescindible davant el caos d’artistes barruts i d’escriptorets essencialistes o simplement “moderns” que ha inundat el nostre segle, que l’art és bàsicament tradicional i necessàriament laboriós.

I la secció X bramarà:

¿No m’he de capbussar i, entre els incerts moderns,

glossolàlic o imbècil, jeroglífics abstrusos

amb joc armar de planys, plors i xiscles confusos,

asintàctics i afòtics, disgraciosos i externs?

¿O entre el text i la brossa badallar mil sextines,

fer un fogall merescut d’escleròtics sonets

o, sense punts ni comes (ja no m’aguanto els pets),

escriure cinc mil llibres amb rocs i vaselines?

(…) O amb decasíl·labs blancs, esllanguits, assenyats,

a mitja veu, humil, amb el cap cot, inane,

timbrar el fràgil examen d’aquesta terra insana

– pàtria o nació? – i els àrids vells amors caducats.

O al·literar estantís clares inconcreteses

amb rimes dures, cares – tres mil cada parell – ,

o amb versos clars, desfets, entre el cant i el consell,

explicar els orgasmes i les flaccideses.

 

En el moment d’aquest atac, certament, me’n separo (és, no m’ho negaran, molt de l’època), però no gaire. Algú, per cert, podria enviar-li una carta a Vila-Matas, respecte a Xavier Lloveras; perquè això de perdre un escriptor per guanyar un llibreter…

La implícita polèmica entre Enrique Vila-Matas i Cecilia Dreymüller

Posted in El món coetani, Enrique Vila-Matas, Episodis nacionals with tags , , , on novembre 29, 2008 by joantdo

L’agost del 2007, en plena temporada d’apagades elèctriques, Vila-Matas visità Finlàndia; abans d’anar-hi, mira de documentar-se veient pel·lícules d’Aki Kaurismäki, però la imatge donada per aquestes no té res a veure amb la realitat que trobarà després:

La existencia de las veinte orquestas sinfónicas es una de las claves de su prosperidad espiritual. Fueron pioneros en establecer el sufragio universal y también en las comunicaciones telefónicas, de modo que no es tan raro que de allí haya surgido Nokia, un pueblo a cinco kilómetros de Helsinki. No hay, por otra parte, apagones de luz y los trenes de cercanías funcionan con una perfección alucinante. Los aeropuertos son un modelo de orden, geometría, calma y transparencia. Los políticos son muy eficaces y no salen en la televisión para poder así disponer de más tiempo para trabajar. Tal vez allí lo único raro sea que Johan Ludvig Runeberg, el gran poeta nacional finlandés del siglo XIX, lo escribiera todo, absolutamente todo en sueco, es decir, que según la óptica catalana, no podría representar a su país en la Feria de Frankfurt. (Dietario voluble, pàg. 177)

Ja gairebé ens havíem oblidat d’aquest tema. Juraria fins i tot que Vila-Matas, en el seu moment, va dir que el més normal era que a Frankfurt hi anéssin els catalano-escrivents. Seria un misteri saber per què ho recorda ara, si no fos que aquests dies he estat llegint el volum Incisiones, de Cecilia Dreymüller. I vet aquí: és aquest volum que Vila-Matas vol, subtilment, contradir. Vegem-ho amb detall:

– el fet que Runeberg escrigui en suec implica que no podria representar Finlàndia a Frankfurt, però només des de l’òptica catalana

– aquest desplaçament d’idioma és una raresa, semblant a la raresa simètrica del fet que el millor novel·lista argentí de la segona meitat del segle XX escrivia en polonès, però la seua millor novel·la, Ferdydurke, està presumptament escrita en argentí; però ja sabem que, per a Vila-Matas, la raresa és més aviat un valor positiu.

En qualsevol cas, només l’òptica catalana (no se’ns aclareix si la dels que parlen en català o la dels que viuen a Catalunya), segons Vila-Matas, identifica l’idioma emprat amb l’entitat geogràfica que aquell idioma bateja (o viceversa). Només a Catalunya es considera que els escriptors catalans són els que escriuen en català, els anglesos els que escriuen en anglès, els espanyols els que escriuen en espanyol, i els argentins els que escriuen en argentí. La resta del món assigna als escriptors nacionalitat segons l’Estat on viuen (o la comunitat autònoma, en aquest cas).

¿Què passa, doncs, amb Cecilia Dreymüller? Que s’ha catalanitzat. En el seu (excel·lent) repàs de la narrativa alemanya de després de la Segona Guerra Mundial inclou amplis estudis sobre Thomas Bernhard i Elfriede Jelinek, que escriuen en alemany, sense tenir en compte que, fet i fet, són austríacs (de la mateixa manera que Frisch és suís i Canetti extraterritorial; és a dir, Canetti només havia d’anar a Frankfurt l’any de la cultura extraterritorial, segons l’òptica no-catalana). Segur que si el seu camp hagués estat tot el segle XX, s’hagués atrevit a incloure el txec Kafka (i els catalans l’haguessin fet anar a Frankfurt, pobre), però no Milan Kundera ni, entre els poetes, Vladimir Holan (de la mateixa manera que els catalans l’any passat van discriminar miserablement Jonathan Littell).

Que peculiars que són els catalans! Més que els finlandesos, vés per on!