Archive for the Friedrich Nietzsche Category

Goethe

Posted in Friedrich Nietzsche, Postil·les with tags , , , on Octubre 7, 2008 by joantdo

El “Wanderers Sturmlied”, traduït per Feliu Formosa, comença així:

Al qui tu no abandones, geni,
ni la pluja ni la tempesta
no infondran cap temor dins el seu cor.
El qui tu no abandones, geni,
als núvols de borrasca
i a la calamarsada
s’enfrontarà cantant
com l’alosa,
oh tu que ets allà dalt.
Aquell a qui tu no abandones, geni,
l’alçaràs damunt la sendera fangosa
amb ales de foc.
Caminarà
com pels torrents de llot de Deucalió
va fer-ho amb peus de flors,
amb passos grans, lleugers,
quan va matar Pitó,
Apol·lo Piti.
Al qui tu no abandones, geni,
les ales de llana li estendràs a sota
quan dormi a la roca,
el cobriràs amb les teves ales protectores
a la mitjanit del bosc.
El qui tu no abandones, geni,
enmig de la nevada
l’envoltaràs de calor. (…)

I el poema segueix, invocant les Muses, les Gràcies, Bacus, la “flama interior” o Júpiter Pluvi. Però no identifica clarament aquest “geni”, en un moment, finals del segle XVIII, en què el significat del terme s’anava desplaçant des de la figura sobrenatural que va ser per als grecs (i que de quan en quan li feia la guitza a Sòcrates) fins a la figura massa humana d’un Byron; Goethe, llavors jove (encara no s’havia alliberat de Werther), dedica poemes a Prometeu o a Ganímedes.

Es troba molt lluny encara de la serenor perfeccionista des d’on podrà concloure el Faust afirmant que “Allò efímer és símbol” (Lleonart transforma aquest “Gleichnis” en una molt bíblica “paràbola”). El mateix text que Nietzsche parodia en un poema i en l’episodi del Zaratustra sobre els poetes. Un Nietzsche, per cert, que hom fa com a que reprèn, però sense parar gaire compte a aquesta mena de textures paròdiques, retòriques, de la seua escriptura. Sense considerar-lo escriptura; fent-lo esdevenir un mer pretext per exhibir l’egolatria falsament segura d’un adolescent.

Anuncis