Archive for the Gabriel Ferrater Category

Com Penèlope

Posted in Francesc Garriga Barata, Gabriel Ferrater, Paul Celan, Thomas Bernhard, Vicent Andrés Estellés with tags , , , , , , , , on Març 3, 2009 by joantdo

En un moment determinat de la historia europea s’abandona la idea de la poesia com a bellesa, almenys entenent aquesta com una harmonia preestablerta que orientaria la integració de les parts en el tot, de cara a proporcionar alguna cosa que, perduts els seus fonaments, ja només percebem com un hedonisme gratuït. El qual resultava encara més enfadós dins el context d’una postguerra mundial i d’una dictadura les aparences de la qual, justament, eren pur esteticisme tronat; aquest podría ser, de fet, el sentit de l’afirmació d’Adorno sobre la poesia després d’Auschwitz. Des de la lucidesa de mirar enrera i adonar-se que han combregat amb rodes de molí, doncs, els intel·lectuals de postguerra han acabat rebutjant gran part de la tradició literària occidental, amb els seus procediments d’embelliment, exigint del poema més aviat una funció moral. De fet, si en la mètrica d’aquests poemes el vers es reconstitueix a cada moment, trencant amb models preestablerts, és perquè esdevé ell mateix experiència, en lloc de reflectir-la (en lloc de reflectir l’única experiència vàlida, la de l’ordre transcendent del món), i en tant que experiència passa a configurar el subjecte. Es tracta, així, de que el jo poètic es dóna del tot en l’escriptura, dipositant-hi una determinada posició vital; i és a la seua singularitat existencial que el poema deu ara les seues regles de construcció. En la mateixa mesura que el poeta acaba devent la seua existència al poema.

D’aquesta consciència culpable sorgeix, en la postguerra (i aparentment arribarà a Catalunya cap als anys seixanta, un cop mort Riba), el rebuig cap al formalisme de les generacions postsimbolistes: des de l’atac contra els poetes d’un Gombrowicz fins a l’antipoesia de Nicanor Parra, passant justament per la lírica de Celan. Ara bé, en un cas com el de Francesc Garriga, això no condueix al literalisme pretesament ingenu en el qual s’estimbaren gran part dels poetes de la seua generació, ni a la mena de prosaïsme sàviament administrat de Bauçà o Vicent Andrés Estellés. Vegem, per exemple, un poema de La nit dels peixos (títol que procedeix dels Nou salms de Thomas Bernhard):

 

quan arriba el moment de mentir-me,
plou.

 

No importa tant la configuració del significant fònic (el contrast entre els fluids anapestos al·literats i el bioc monosil:làbic) com el curtcircuit semàntic establert entre la interioritat (“el moment de mentir-me”) i l’exterioritat (“plou”). No és l’únic lloc on apareix la pluja establint tensió amb allò que podríem anomenar un ús personal del llenguatge; més endavant en el mateix llibre, després d’informar-nos que “arrossego el meu cos per paraules / esdrúixoles”, el poeta es pregunta “de quin costat arribarà la pluja?”. O, a Temps en blanc:

 

ha arribat l’hora de la pluja.
 
posaré el món sobre la taula.
l’ofegaré amb un vers.
coixí de mots
sobre la boca de la terra,
geografia de la fam.
 
si em sobren lletres,
el meu taüt.
 

El cas ens posa sobre la pista d’un mecanisme que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema”. En el seu sentit més ampli, es tracta de la fidelitat a una sèrie de temes, a uns procediments, a un to; més concretament, però, és produeix la recuperació de motius, frases, adjectivacions. En l’exemple que donàvem, la confluència entre la pluja i les mentides constitueix un precedent que dóna un nou sentit a les

 

paraules
esdrúixoles,
paraules d’esbarzer que em són el càstig
d’haver estimat silencis
de pols.
 

Contra les mentides, amb les quals el subjecte es buscaria fer-se la vida més complaent, al preu de falsejar-la, hi ha les paraules de la veritat, incòmodes, que són el càstig, justament, per aquell falsejament. Ara bé, també tenim aquí un mot, “esbarzer”, derivat de la tradició bíblica, que en altres poemes es relacionarà amb un “discurs” que reprimeix el cos, que el subordina a una pretesa realitat. Tot plegat ens du, naturalment, molt lluny del breu i sintètic (gairebé japonès) poema de què partíem. L’obra s’articula aleshores com un teixit profundament coherent, on la recurrència dels motius permet, justament, la seua depuració, lenta, al llarg del temps, en un teixir i desteixir perpetu.

Parlàvem de la culpabilitat de la consciència europea, i de tota una generació que, finalment, ha hagut de sobreviure a base de lucidesa i de desengany; és ben obvi que, dins aquesta perspectiva, la poesia de Francesc Garriga no implica el trencament que seria d’esperar, sinó que de fet prolonga bona part dels mecanismes simbolistes, matisats en bona mesura per una força expressiva purament, i valgui la redundància, expressionista. El procediment, però, es fa així més indirecte, proper a la lliçó celaniana però sense el seu radicalisme. Es tracta de conduir l’entramat metafòric fins a una certa saturació; una lectura atenta revela una notable densitat figurativa, reforçada per les mil irisacions de sentit que provoquen les represes, els intertextos autògrafs. La interpretació revelarà una visió profundament desencisada del món, dins la qual la funció moral a què fèiem referència és poca cosa més que el que demanava Ferrater: “definir (…) la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació”.

El lent procés de descabdellament d’aquesta poesia, basada en el treball persistent sobre uns pocs motius, fins a apropiar-se’ls (així, per exemple, les veles negres amb que Teseu torna a Atenes, i que provoquen per error la mort del seu pare, esdevingudes un símbol de la incomunicació humana), justifica el fet que Francesc Garriga hagi vingut a donar els seus millors llibres en la vellesa, superades ja tot de vacil·lacions idiomàtiques i amb una veu personal, finalment, del tot constituïda. Quan tot el treball previ ha permès que el subjecte es fongués amb el llenguatge fins permetre que sigui aquest qui parla en el poema; essent així que el jo pot donar-se del tot, en la més pura intimitat, la major presència de si. I això ha acabat donant lloc a una visió de la vellesa ben poc habitual, amb el pas del temps vist com una caiguda contínua, una perpètua desintegració de tot, començant pel subjecte.

En La nit dels peixos, així, tot d’animals (peixos, gossos, llops) esdevenen el correlatiu objectiu d’un individu reduït a les pures pulsions de la recerca de plaer (un plaer que, bàsicament físic, ja no té a l’abast de la mà) i enfrontat a l’enrunament de les seues pròpies creences. La mirada enrera, testamentària, que donaria tot home al final de la seua vida només serveix aquí per a donar compte del propi fracàs, per a reconèixer-se “empresonat amb dogmes”. D’aquí el rebuig dels “vint segles de paraules” amb què la religió cristiana ha ofegat el plaer del cos, i la nostàlgia d’uns “déus” (en plural i, com sempre, en minúscula) pagans que han abandonat el món deixant-lo dins una temporalitat lineal, dirigida cap a la mort. Aquest jo poètic desencisat arribarà a dipositar, davant la imminència d’allò terrible, tota l’esperança en una desfeta del món des de la qual tornar a començar, partint de zero. Amb una serena acceptació, plantejada des d’una mena de “puresa” d’expressió notable, “despullada” i, al capdavall, plena d’un coratge i una humanitat enormes (una sinceritat, al cap i a la fi, guanyada al llarg d’un llarg procés d’escriptura).

(Recuperat, amb canvis, i no prous, d’un intent de text oral de la primavera del 2005)

Les fulles de l’abril

Posted in Els altres, Gabriel Ferrater, Josep Carner, Marcel Proust with tags , , , on febrer 10, 2009 by joantdo

El primer volum d’Obres Completes de Josep Carner, publicat el 1957, amaga una decisió encara avui polèmica: refer-los de cap a cap. I reordenar-los. L’operació correspon a allò que Genette va anomenar transposició hipertextual (i “hipertext” és aquí un text literari que deriva d’un text literari previ; és la relació, per exemple, entre Ulisses, de Joyce, i l’Odissea homèrica).

Bona part dels canvis són merament ortogràfics, d’acord amb l’evolució del català entre la data original del poema i els anys 50; altres vegades, l’autor adapta el vers a un model mètric més rigorós (eliminant, per exemple, sinèresis). Hi ha modificacions, però, que van més enllà. Un dels casos més extrems és el de “Les fulles de l’abril”, del llibre de 1925 El cor quiet:

LES FULLES DE L’ABRIL
            I
 
Oh fulles de l’abril, oh prometences
que feu ombres lleugeres pels camins!
Sembleu mig enyorances, mig temences;
mig voleu i mig no, com els destins.
Així som tots, en desgavell d’instints
gronxats entre desigs i defallences.
Qui cull el goig de les blavors immenses?
Els homes som migradament divins.
 
 
            II
 
Oh fulles de l’abril, oh cosa incerta!
No prou ombra ni joia ni fresseig!
Vida que tem, tot d’una que es desperta,
del vent que passa, del dringant rabeig.
En vostre dolç encongiment hi veig
la meva vida inútilment oferta
perquè el diví coratge la deserta
avant el do voltat de guspireig.
 
 
            III
 
I talment la cautela és endebades
i el mig voler no ens lliura de perill.
Fuetejades i socarrimades
també sereu, oh fulles —mon espill!
I de la terra el lamentable fill
mor de perduda bala, de vegades,
tot i haver-se ajupit a les marjades
per no ser sant o per no ser cabdill.
 
 
            IV
 
Fulles d’abril, de tota por joguina,
i jo, l’esma sens goig ni pietat!
En lloc de vida esclava i mort mesquina,
si el nostre cor s’hagués incendiat,
faríem prou en l’èter consagrat
l’interrogant de llum de la gavina
o de l’albatros la volada fina,
senyal heràldic de la tempestat.

Dins la teoria del seny desenvolupada pel llibre, aquest poema obre una esquerda: si “la cautela és endebades”, l’únic resultat de la prudència serà la “vida esclava i mort mesquina” que no deixa cap rastre en “l’èter consagrat” (Enric Cassany, que ahir mateix en parlava, indica encertadament com un dels dos elements alats d’oposició, l’albatros, ens remet directament a Baudelaire; contradint certes teories recents sobre la recepció d’aquest autor a Catalunya); només la gosadia, tot i el perill, és recordada. Lluís Cabré i Marcel Ortín van formular-ho així: “¿On podia trobar el punt de conciliació entre les exigències del seny i la necessitat de llegar un sentit personal?”

El poema de 1957, que només manté la primera estrofa i modifica completament les altres tres (convertint-les en dues), mitiga l’analogia entre les fulles i l’home; el jo poètic és ara un mer testimoni de la caiguda d’aquelles, les quals pertanyen a un ordre cíclic:

amb la despulla del que neix o es bada
cal que rebrolli en renovats intents.

És a dir, la correlació objectiva (les fulles) es manté; el sentit pren una altra direcció, renunciant a fer proposicions morals, limitant-se a constatar la fugacitat de tot (en la línia de la “Cantata dels sabins seculars”); la fugacitat, especialment, de les primeres provatures (¿la caducitat, doncs, de les obres juvenils?). El poema ha esdevingut un altre poema (és, d’altra banda, aquest joc entre diferència i repetició el que ens permet afirmar que una versió és millor, o no, que l’altra).

El problema plantejat per la primera versió del poema, però, no és abandonat, sinó que es projecta sobre altres textos (“A la petitesa”, “Conversa de núvols”, “Dedicació”) i, sobretot, és contestat amb “El noble do” i Nabí. Carner és molt conscient que, com diu Proust, “els éssers més beneits, amb llurs gestos, llurs frases, llurs sentiments involuntàriament expressats, demostren lleis que no perceben, però que l’artista descobreix en ells”. Així, el sentit de la peripècia de Jonàs serà, com va observar Ferrater, prefigurar Jesús i la seua resurrecció; és a dir, esdevenir un símbol. Viure amb seny però alhora ser recordat; el Carner madur troba una manera:

La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes. (…) Només mitjançant l’art podem sortir de nosaltres, saber allò que veu un altre d’aquest univers que no és el mateix que el nostre

El “noble do” és una expressió treta d’un poema de Goethe, “Dedicatòria“, traduït per Maragall, en el qual es convida el poeta a compartir el regal de les muses; és aquí, en l’escriptura, que Carner troba la manera d’inscriure en l’èter “l’interrogant de llum de la gavina”, sense el deler (que la peripècia de Jonàs insinua que pot ser un deler assassí) de ser sant o cabdill.

Distància contra poesia

Posted in Carles Riba, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Paul de Man with tags , , , , , , on gener 8, 2009 by joantdo

Diu Slavoj Zizek: “L’obsessió gairebé central del nostre temps és com mantenir la distància adequada”. Aquesta obsessió explica potser un paràgraf com aquest:

els meus versos no pertanyen al món de la poesia usual, on hi ha d’una banda un autor més o menys hàbil i de l’altra una figura que el representa en el poema, i l’estira i arronsa entre els dos fa que no se sàpiga mai ben bé si els versos els ha fet el primer, que exerceix només la funció d’un ventríloc, o bé el ninot que l’autor magreja pel darrera. El fet és que la poesia dels professionals corrents (moralistes unidimensionals, romàntics nyicris o avantguardistes tronats) massa sovint sembla que surti d’una mala traducció on la responsabilitat per la forma i el sentit del poema l’editor, resignat, ha de traspassar-la al text original, que no pot deixar d’imprimir acarat a la versió de torn: en aquest cas és ben clar que és el ninot que s’ha imposat. Però tampoc la poesia original que se sol fer no es pot entendre gairebé mai sense recórrer al poc que és capaç de dir-nos el seu autor sobre les seves intencions (i pot ser, i és una de les coses que passen, que no hàgim d’estar mai segurs de quina gràcia ens volia fer quan ens tractava de jueus o de negres). Són versos en els quals, paradoxalment, l’autor també hi fa de ninot: també s’hi ha traduït, malament, a si mateix, i no s’hi ha objectivat. Els meus versos, en canvi, són del tot meus, començant pels traduïts.

No molt lluny (i, en un cert sentit, gens) trobem l’afirmació ferrateriana:

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la meva poesia exposa [el ninot] i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poema davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

Hi ha una diferència, però: Ferrater admet la necessitat d’exposar-se al suborn per part del ninot, mentre que l’autor de Ferraté, concebut com un artesà més o menys competent, ha de protegir-se (recorrent, per exemple, a traduccions i pastitxos; a continguts donats per altri) per reeixir. Seguim, però, amb Ferrater, no sense recordar una afirmació de Paul de Man: “allò que anomenem ideologia és precisament la confusió de la realitat lingüística amb la natural, de la referència amb el fenomenalisme” (de Man no cau aquí gaire lluny d’Althusser, per a qui la característica principal de la ideologia és que es pensa, i ho diu, que no n’és). En una entrevista, el poeta reusenc defineix la literatura així:

és un procediment higiènic per tal de destruir les idees ideològiques: és un àcid dissolvent. Com que als literats allò que ens interessa és justament l’observació directa d’homes i dones, això serveix molt com a dissolvent de les maneres ideològiques.

De Man potser diria que “l’observació directa” és ideològica, però ambdós van cap al mateix indret, una mena de prolongació de la paradoxa diderotiana del comediant. Allò mateix que Riba, cinquanta anys després de la mort de Verdaguer, va afirmar: “El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia”. Per a Riba, el món n’és ple, de poesia; la gent s’hi perd. I el que cal és cristal·litzar-la per expulsar-la, per poder viure.

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.

Contra els poetes (una bella història)

Posted in Els altres, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Miquel Bauçà, Theodor Adorno with tags , , , , , , on Octubre 15, 2008 by joantdo

Després de la Segona Guerra Mundial, i després de la Guerra Civil aquí (però més a poc a poc), hi ha com una mena de fàstic sobtat per les idealitzacions. Un fàstic de vegades injust: allà van cap avall Valéry, Claudel, George, Rilke i, al capdavall, Darío però també Juan Ramon, López-Picó però també Carner. És el moment en el qual la gent trau de context la frase on Adorno qüestiona que hi pugue haver poesia (ja hem indicat quina, però) després d’Auschwitz. I a Chile sorgeix Nicanor Parra. Els diaris de Joan Fuster als anys cinquanta van plens d’aquesta mena de debat; els intertextos de Blas de Otero van plens de divertits estirabots. Gombrowicz ataca els poetes. Hi ha com una mena de rebuig generalitzat del luxe verbal (només a Cuba sorgeix Lezama). Ferrater i Gil de Biedma ho reblen mal-llegint les metàfores lorquianes. Castellet i Molas s’hi perden.

I apareix un jovenet de Felanitx, que li dóna la forma definitiva en català.

I després la desfà.