Archive for the J. V. Foix Category

Els celatges de Foix

Posted in J. V. Foix with tags , , , on Mai 19, 2009 by joantdo

En la primera prosa del recull Del “Diari 1918, el protagonista visita uns monjos que pinten i repinten retaules vells, la visió dels quals li produeix una ebrietat exultant; en sortir-ne, troba un pagès, i amb ell es miren la boira; en ella veuen “arranjaments i figuracions immediats”. En la prosa “Ha plogut a bots i barrals”, del mateix llibre, després de ploure “la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca”; la imatge assimila la pluja amb un son, passat el qual els ulls s’obren (tal com els núvols es dissipen per deixar passar la llum del sol), alhora que la humitat dóna els reflexos que, marítims, contrasten amb la foscor de la terra i el context muntanyenc del text. Es produeix altre cop l’exaltació; si abans en els retaules hi havia la representació d’un “aeròdrom en procès d’ossificació”, ara el protagonista marxa, endut per un “voler irresistible”, ” a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferres retrospectives”.

A Foix no se li pot escapar que l’avió és un invent recent, i que la “vall dels avions” no pot ser, com a tal, immemorial. Així, quan Pere Gimferrer, al seu llibre de 1974 veu, en el joc entre retaules i boira, una simple oposició entre cultura i natura, potser oblida que, en altres llocs, Foix juga a fondre-les (sense oblidar, però, l’oposició fonamental). Així, en la prosa “El carter, esmarrit…”, en lloc d’una vila hi ha un “pla boscat” amb pals numerats, per on se senten veus; hi ha un mur, amb una porta que s’obre a un precipici, una vista aèria on es veu (no se’ns diu on) una estança plena de roba elegant (“vestits de nit”, “capells ornats amb flors”, “copaltes emancipats i supersticiosos”). És com si el paisatge natural fos una construcció, dissenyada motivadament, i en canvi el món artificial (producte de l’home) formés part del misteri.

A “Els partidaris del Sol…”, arriben de la mar els “roserars que, amb cremors de posta, fecunden els elements en amainar la tarda”; com succeeix en Carner, Foix es llueix especialment en la representació dels moments de trànsit, els crepuscles matutí i vespertí. Després escriurà que “la brisa suau, esvania, cels enllà, roses mòrbids i intranscrivibles”; i, pel matí, la “prodigiosa llum ginestera ha fendit la natura amb cossos, aigües, vents i les altres solituds”.  És interessant que els roses siguin “intranscrivibles”: allò que es transcriu és sempre una escriptura, però aquesta no pot ser transcrita; no, com a mínim, en el llenguatge verbal.

A la prosa “Res no és moridor, tot és etern…”, finalment, apareix la neu que, com la boira, “amb flamejants blavors feudals, reflectia formes inèdites”, i el protagonista du “còdols historiats amb espiadimonis i d’altres libèl·lules i flors escolars”. Còdols que remeten als poemes de pedra, l’obra segurament menys convencional de Foix, en la mesura que és l’ull de l’espectador qui troba, en allò que és un objecte natural, la bellesa poètica altrament producte d’una intencionalitat humana.

Ja en un text publicat el 1933 (“Venen uns i us diuen…”), Foix oposava tres nocions de la poesia, segons la relació entre la natura i l’esperit del poeta. Per a uns, “la natura és llur pròpia projecció”; per als segons, “la natura és el símbol ocult d’una bellesa morta”; per als tercers, finalment, “el món exterior, precari, és una deformació dels mons efectius que viuen en la realitat dels nostres somnis (…). La veritable coneixença poètica és obtinguda en el risc de l’aventura pels paisatges hipnagògics dels quals el paisatge material és un rebuig”

Anuncis

Els preliminars de Lloveras

Posted in Enrique Vila-Matas, J. V. Foix, Marcel Proust, Postil·les, Xavier Lloveras with tags , , , , , , , on Abril 2, 2009 by joantdo

Un dels models secrets d’aquest quadern és el pròleg que va fer Xavier Lloveras per a Les illes obstinades. La història és curiosa: un perfecte desconegut (només hi ha notícia, donada per Joan Mas i Vives, d’una mena de pastitxos presentats uns anys abans en un premi on el crític mallorquí era jurat) es presenta al Carles Riba, i el guanya per a sorpresa de tothom, fins i tot d’ell mateix, que ni tan sols havia acudit a l’entrega. Mirat ara (i, en el meu cas, després d’un parell d’anys d’immersió en Carner, passats els quals tot em sonava a fusta), alguns versos grinyolen; el propi autor, en recuperar-ne per a alguna antologia, els ha alterat dràsticament.

En el pròleg, però, evoca una sèrie d’anècdotes. No parla del llibre. No parla de si mateix. En primer lloc, inclou un article de Serra d’Or sobre el rodatge de Suddenly, last summer a Begur. En segon lloc, ens informa de les discussions sobre la identitat d’Homer. En tercer lloc, explica la trobada entre Salvador Dalí i Jacques Lacan. Però la primera secció acaba així, bastint una comparació entre el poeta de la pel·lícula de Mankiewicz i J.V.Foix:

el vertader poeta no sacrifica a la deessa blanca, no escriu als quartos freds de l’hivern, no es refugia a les nits tancades; surt a ple sol, cada estiu, a rebre els blancs i els blaus intensos i els records encesos.

També la digressió sobre Homer desemboca en una altra cosa:

Una fòrmula homèrica pot desplegar tot el món aqueu; una paraula que no havíem sentit des de petits, ens torna (ens torna, no ens recorda) els colors i les olors, la realitat hiperestèsica de la infància; un terrat amb testos vermells (molts de petits on brilla el vermell dels geranis, un de molt gros amb menta i xeringuilla) i un safareig cobert de verdet llefiscós (…) No són, però, com en el cas de Proust, unes sensacions externes les que desperten un món, sinó només unes paraules que conserven, en el seu ritme i els replecs harmoniosos de les síl·labes, una càrrega semàntica que no trobem al diccionari. És la capa de lava que ha preservat aquelles ruïnes. (Vegin, de fet, la secció VI del llibre, a banda dels poemes “Terrat I” i “Terrat II”)

El tros sobre Dalí es gira contra una certa idea d’avantguarda:

Jacques Lacan ha resumit, en una màxima de tall siscentista, una idea bàsica per l’escriptor: l’inconscient està estructurat com un llenguatge, l’informe automatisme psíquic surrealista ensenya, des d’aquest aforisme, el seu ridícul atroç. Dalí ens recorda, i és una lliçó imprescindible davant el caos d’artistes barruts i d’escriptorets essencialistes o simplement “moderns” que ha inundat el nostre segle, que l’art és bàsicament tradicional i necessàriament laboriós.

I la secció X bramarà:

¿No m’he de capbussar i, entre els incerts moderns,

glossolàlic o imbècil, jeroglífics abstrusos

amb joc armar de planys, plors i xiscles confusos,

asintàctics i afòtics, disgraciosos i externs?

¿O entre el text i la brossa badallar mil sextines,

fer un fogall merescut d’escleròtics sonets

o, sense punts ni comes (ja no m’aguanto els pets),

escriure cinc mil llibres amb rocs i vaselines?

(…) O amb decasíl·labs blancs, esllanguits, assenyats,

a mitja veu, humil, amb el cap cot, inane,

timbrar el fràgil examen d’aquesta terra insana

– pàtria o nació? – i els àrids vells amors caducats.

O al·literar estantís clares inconcreteses

amb rimes dures, cares – tres mil cada parell – ,

o amb versos clars, desfets, entre el cant i el consell,

explicar els orgasmes i les flaccideses.

 

En el moment d’aquest atac, certament, me’n separo (és, no m’ho negaran, molt de l’època), però no gaire. Algú, per cert, podria enviar-li una carta a Vila-Matas, respecte a Xavier Lloveras; perquè això de perdre un escriptor per guanyar un llibreter…