Archive for the Joan Vicent Clar Category

Reescriptures (2)

Posted in Joan Vicent Clar with tags , on febrer 28, 2009 by joantdo

Al llibre Le sucrier velours trobem el següent poema:

Prenc la lluneta i observe el degotall
de l’aigua dels arbres
com una sola mà sens ungles.
Un niell de polsim
i la conquilla clara em parlen de danses:
Cara de roca menuda,
em copsa el dany per la pua.
Aire de vent a la parada
de la pluja blanca:
Un temps parell al nostre
parcel·la els esglaons del desvari.
Ampla color del mar és terra ferma.
Més amunt les fulles es vinclen.
En aquests moments és quan arribe
a les parts aèries de la planta.

És per l’existència d’aquest poema que un dels inclosos a Infinitud de paisatge durà per títol “Poema ja enregistrat”:

Parcel·le els esglaons del foll desvari
i em copsa la copaiba per la pua.
En un llarg somni del tafileter
la passera repetida esdevé
niell de polsim, penjollós, menut.
Els filferros de l’entrada no pincen
un gimnasta per ben poc, una sola
mà, sense ungles, fa sonar la crinera
o millor la gusla amb desdeny de l’arpa.
En aquests moments és quan jo arribava
a les parts aèries de la planta,
prenc la lluneta i mire el moviment
de l’aigua, com degota pels jardins.
Més amunt les fulles es vinclen: caic.

En ambdós casos, es tracta d’un assalt a un hort; però en el segon, havent pujat a l’arbre, el protagonista cau. La maduresa deu ser això…

Anuncis

Joan Vicent Clar

Posted in Joan Vicent Clar with tags on Octubre 17, 2008 by joantdo

No us recomano intentar llegir poemes de Joan Vicent Clar (1962-1990): us trobareu amb el problema, i el disgust, que no trobareu res. Té un primer llibre publicat el 1984, Le sucrier velours, guanyador del premi de poesia dels Octubre de l’època (és a dir, quan els poetes joves eren joves de vritat); i, ja pòstuma, té una mena d’obra completa, Infinitud de paisatge, publicada fa 15 anys pel seu amic (i Max Brod particular) Lluís Roda. A banda de dos publicacions més que jo no he vist mai.

Este segon llibre, de tota manera, és un d’aquells casos difícils: l’editor es topa amb un munt de papers i opta, amb prou bon sentit, per publicar-los tots (problemes semblants plantegen els últims totxos de Miquel Bauçà). Però el conjunt produeix enfarfec: allà al mig hi ha provatures, esbossos i tot de fracassos, vora una sèrie d’encerts que, a mesura que van passant les pàgines, comencen a ocupar tot l’espai. I al final, el recull que dóna títol al conjunt, dissimulat dins el llibre com va passar durant uns anys amb Desglaç, de Maria Mercè Marçal, publicat dins la poesia completa.

Això només és, naturalment, una banda del problema. L’altra banda és el País Valencià, tema sobre el qual no insistirem aquí perquè, fet i fet, no podem donar lliçons; hi ha una altra banda, que és la poca atenció dispensada des del Principat o des de les Illes als poetes valencians (o des de València i el Principat als illencs, etc. etc.). Tot de circumstàncies que, vora l’actitud personal (tancar-se gairebé deu anys per tal de dedicar-se únicament a fer l’obra) expliquen que “Infinitud de paisatge” (el recull dins el recull), tot i preludiant el que temps després farien Andreu Vidal o Arnau Pons, sigui un llibre absolutament desconegut.