Archive for the José Ángel Valente Category

La llum del Sud-Oest

Posted in José Ángel Valente, Roland Barthes with tags , , , , , on Mai 28, 2009 by joantdo

De “La llum del Sud-Oest”, inclòs dins Incidents, llibret de Roland Barthes traduït per Biel Mesquida:

Qualcú em dirà: no parleu més que del temps que fa, d’impressions vagament estètiques, en tot cas purament subjectives. Però, ¿i els homes, les relacions, les indústries, els comerços, els problemes? Encara que simple resident, ¿no percebeu res de tot això? – Entro en aquestes regions de la realitat a la meva manera, és a dir, amb el meu cos; i el meu cos és la meva infantesa, tal com la història l’ha feta. (…) Perquè “llegir” un país, és primer de tot percebre’l segons el cos i la memòria, segons la memòria del cos. Crec que és aquest aiguavés del saber i de l’anàlisi que està assignat a l’escriptor: més conscient que competent, conscient dels intersticis mateixos de la competència. És per això que la infantesa és la via reial per la qual coneixerem millor un país.

I llegeixo a la vora un article de José Ángel Valente, publicat uns anys abans i titulat “El lugar del canto”: allà Valente reivindica el lloc com a cosa realment viscuda, com a experiència directa, contra la pàtria que és pura retòrica:

El lugar no tiene representación porque su realidad y su representación no se diferencian. El lugar es el punto o el centro sobre el que se circunscribe el universo. La patria tiene límites o limita; el lugar, no. Por eso tal vez fuera necesario ser más lugareño y menos patriota para fomentar la universalidad.

Comadira i la manca de puntuació

Posted in José Ángel Valente, Narcís Comadira with tags , , , , on Mai 11, 2009 by joantdo

Excepte els imprescindibles signes interrogatius, el llarg poema “Quarantena”, de Narcís Comadira, es presenta sense signes de puntuació. Aquest tret, combinat amb els encavalcaments, provoca un estranyament de les relacions sintàctiques, visible ja en els tres primers versos:

Viure en un país informe

com aquest Catalunya la forma

¿té per ella mateixa algun sentit?

Aquí “la forma” resta despenjada de la interrogació dins la qual resta inclosa (a través el pronom “ella”), com si més aviat tingués relació amb “Catalunya” (que també podria ser aquella entitat del sentit de la qual dubta qui parla, forçant una mica les coses). Hi ha un moment de vacil·lació que ens obliga a alentir la lectura, a tornar a llegir cada vers en relació amb l’anterior, a ressituar els elements; pel camí es desperten preguntes que no ens havíem fet en primera instància.

Però també hi ha la ficció d’un discurs immediat. Una pura versemblança: podríem estar hores discutint si el pensament té signes de puntuació. Sigui com sigui, l’efecte és creïble: qui parla en el poema encadena associacions, com si girés entorn d’un petit grup de temes: l’amor carnal, la memòria, la bellesa, etcètera. No en va el títol del poema és ambigu. D’una banda, la quarantena era el període de quaranta dies en què els viatgers procedents de zones epidèmiques eren aïllats, i d’aquí deriva l’expressió “posar en quarantena”: diferir l’acceptació d’una creença en una cosa fins a assegurar-se de la seua certesa. Però la quarantena és també l’edat de quaranta anys (i en el mateix llibre de Comadira, el poema “Eine Kleine Nachtmusik” acaba amb una pregunta: “Als quaranta, ¿què més?”.

Hi ha una relació encara més evident entre el poema llarg i la resta de poemes del llibre En quarantena. Un d’aquests poemes, tot sencer (és una quarteta), apareix citat al final del poema:

Adéu la pell lleugera

on els ulls s’emmirallen.

Per baixar al fons del pou,

guanyar pes, ser una pedra.

Apareix entre cometes, però (subratllant la seua condició de citació), i sense punts ni comes ni majúscules, com la conclusió del poema. El títol de la quarteta exempta és “Bons propòsits”, com els que hom fa en el traspàs a un nou cicle temporal. Per això el poema no camina gaire lluny del cicle de poemes de José Ángel Valente al seu ninot Pancho; ni, és clar, dels diversos retrats del llibre Àlbum de família.

Per això mateix el temps és central: en el centre del poema, gairebé recordant-nos que Comadira també és pintor, hi ha una epifania:

per un moment veig una llum manyaga

que envolta i endolceix

aquest ram olorós de fonoll i llentiscle

que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències

i en fa estrelles d’estius i de nostàlgia

i de cop tot és clar

tot es fixa perfecte dins l’instant

La mirada, venien a dir els versos anteriors, s’ha d’adreçar a la llum interior amb què les coses malden per existir; però els versos següents introdueixen una interrogació:

¿és solament la llum l’autora del miracle?

¿o és aquest component de dolor que el meu cor

d’allò que ja és perdut treu i en fa una corona

per tot allò que es perd i així coronat

de la seva virtut essencial que és la de ser fugaç

és comprès plenament i així fet immortal?

El problema, com en Carner, o com en els sonets de Foix, és saber el lloc d’on ve la bellesa (o, en el cas foixià, les imatges funestes): de dins, o de fora. Qui parla a “Quarantena” postularà que la comprensió, lligada a l’amor (desvinculat d’un desig sexual que abans, proustianament, s’ha descrit com pur artifici tàctic), és la clau de volta per viure dins la manca de forma. Però dins la fuga sense fi que és el poema, fins i tot aquest postul·lat acaba emmarcat per l’únic signe de puntuació resistent en el text:

¿el nostre amor és també una caseta

amb tots els noms equivocats a cada cambra?

Sábato i els porcs

Posted in Ernesto Sábato, José Ángel Valente with tags , , on Desembre 6, 2008 by joantdo

Sempre m’ha entusiasmat aquest text de José Ángel Valente, dedicat a Artaud:

Todos los que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la
cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos
aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el
alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado
nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese
chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu,
son unos cerdos.
Todos los que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la
cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos
aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el
alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado
nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese
chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu,
son unos cerdos.
Todos los que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la
cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos
aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el
alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado
nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese
chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu,
son unos cerdos
Todos lo que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu, – son unos cerdos.

Hi estic completament d’acord. Per això em fascina la manera com Ernesto Sábato, a El tunel, crea un narrador homodiegètic que, explicant-nos la història d’un assassinat (un desenllaç explicat des de la primera línia), ens endinsa en l’interior d’un maltractador sexual, d’un gelós compulsiu, d’un malalt. No hi ha res en la novel·la que s’esdevingui amb certesa fora de la ment de Juan Pablo Castel; res no és segur, tractant-se d’un personatge que acabarà admetent que tota la seua vida succeeix dins un túnel, a la paret del qual una vegada va creure que hi havia una finestra cap a l’exterior, per on comunicar-se amb una altra persona, la víctima; una comunicació al capdavall fracassada.

El seu monòleg, però, deixa entreveure una violència racionalista (en el setge a què sotmet la seva amant, en la trama perfecta de sospites, deduccions i indagacions amb què l’encercla; només en trobaríem precedents en la violència que Marcel exerceix sobre Albertine en l’obra de Proust) que, alhora que intenta accedir a l’altre, l’aniquila. I tot des de dins: obligant el lector a fer un viatge cap a possibilitats de si mateix que preferiria no descobrir. Però evitant-li, alhora i per això mateix, esdevenir un porc.