Archive for the Josep Pedrals Category

Del Maestrat a Itàlia

Posted in Dilemes, Josep Pedrals with tags , , , , , on gener 10, 2009 by joantdo

Tal vegada un dels textos més desafiants publicats últimament en un llibre de versos sigue aquest:

Del sentiment tràgic de la vida, l’existencialisme i l’ànima malcontenta i dolorosa dels presonats a la vall de llàgrimes, ja n’hem après les fal·leres, i, per tant, aletejarem per fotre’ns del mort, de qui’l vetlla i de la imatge que reflectim al mirall. Perquè riure no constreny.

Aquí no hi ha aquell relativisme que permet (com en Carner) fer coexistir diferents opcions (les auques amb els nocturns, per entendre’ns); ni tan sols el moralisme de Guerau de Liost. L’opció és més propera a Sagarra, dins el qual, tanmateix, també coexistien la pesada prosa de don Pere Coromines i la maldat tel·lúrica del Comte Arnau. I no gaire lluny té Salvador Oliva o certs moments xaladors d’Enric Casasses i Carles Hac Mor. El text, però, m’ha vingut al cap llegint el poema del qual els mostro ara un fragment:

Contra el parer d’estos tals
milita directament
lo dir de tota la gent
de que los pets no són mals,
donant raons tan cabals
i proves tan evidents
que els més curts enteniments
les coneixen per lo clar,
podent-los casi palpar
o bé en les mans o en les dents.
Primera: convé petar-se,
descarregant lo baül
i despedint per lo cul
lo vent que en ell sol posar-se,
sent molt bo per a lliurar-se
del grunyiment dels budells,
puix lo vent tancat en ells,
no tenint per on eixir,
podria molt bé esclafir
en terremots a parells.
Segona: és molt convenient
no xafar-li al pet lo cap,
sinó redó com un nap
afluixar-lo promptament,
puix semejant xafament
és motiu de que el faldar
es sol a voltes pintar
d’alguns flocs i bolletins
que al cul i pels llocs veïns
s’acostumen a apegar.
Tercera: si al que estornuda
norabona li donem,
dient-li “nos alegrem
que en l’estornut Déu l’ajuda”,
per què quan la sort se muda
esternudant pel traser
tan mal criats hem de ser
que no ens havem d’alegrar
i no l’hem de saludar
i fer-li aqueste plaer?
Quarta: sols per la costum
és precís que el pet bo sia,
puix causa tanta alegria
(prescindint tot del forum).
A qui li danye este fum
al foc no vullga acostar-se
i, si no, deurà tapar-se
prompte lo nas en la mà,
o bé forçós li serà
en bon ordre retirar-se.
Quinta i última: hasta ara
no es sap que el tirar-se pets
ni als ignorants ni als discrets
los haixca eixit a la cara.
Ergo, és conseqüència clara
que una cosa tan corrent
siga del tot convenient,
i, en cas que algú no ho cregués,
que vinga i li bes al ses
al que peta més pudent.

Això, naturalment, és escatologia, desagradable i barroera si volen; és un fragment del Tractat del pet escrit per Francesc Mulet (nascut el 1624 a Sant Mateu del Maestrat , i per tant, diguen lo que diguen, de la meua terra). En realitat, si les paraules del mestre evocat pels redactors del fragment de llibre editat per Josep Pedrals em recorden la poesia d’aquesta època, és perquè segurament és l’única (o potser l’última) en la qual la lleugeresa planta cara als gemecs lírics i elegíacs. Potser sigui per la dissociació de la sensibilitat de què parlava Eliot; el fet és que, del Romanticisme ençà, s’ha produit una successiva restricció dels temes aptes per a ser tractats en vers, fins a caure en la monomania, en l’especialització (un procés molt semblant a aquell pel qual la filosofia ha anat perdent terreny davant les ciències naturals, les matemàtiques i finalment les ciències humanes, fins anar a parar a un atzucac, del qual el gir lingüístic no seria més que un dels símptomes). I potser hi hem perdut alguna cosa…

Anuncis