Vegin aquest poema de Josep Porcar; si volen, per enllaç, si volen, tot seguit:
EXCURSIÓ
Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell de l’Infern
Un riu de peus i rodes
desenterra pedres i morts.
No es saludarien en un pas de vianants
i gairebé s’hi reconeixen bisexuals
quan travessen a frec entreforcs, estimballs
i masades. Gamellons davall
de les balmes remullen la llengua
de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres!
Com un exèrcit, les arrels formen
part només del paisatge, puríssima
decoració d’un prodigi incorrecte.
No ara sinó en l’altra vida,
més enllà de les primaveres de cartró
i les llargues vesprades d’encens i escapularis,
engolides ja totes les serps del coll,
quan comencen a exigir lleialtats
i somnis aliens, pares i mares
es menjaran els fills per inventar
que també ells han de sobreviure.
No ara, àgils amants de la farigola,
anellada sang, melics empeltats,
enlluernats per la llunyania de tot.
Semblen tan feliços ací, consagrant
un sender que no trepitjaran mai més!
Després del bleix s’esvaeixen
les alegries i una boca cega és
el cos afamat de cada ensenderat.
Pell avall, invisibles
nafres, udols, boira roja i el pes
del fang arrossegat a la sola
d’unes botes encara flamants, com si nits
i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!
Ombres fartes, avares, absoltes
per voltors i falcons, ensucrades
per l’aiguatge d’un vespre rebentat,
a la porta del darrer mas s’arraïmen,
pacten i consignen les dreceres fitades,
descarreguen la vitualla i la canalla.
Demà la tornada, l’èmbol
i la tecla, les rates, la matança.
No tenen pietat, ni cor.
Tal com indica la dedicatòria, el poema està relacionat amb un lloc anomenat Portell de l’Infern, baixant de Fredes cap al pantà d’… perdó, de la Sénia. Aquí mateix l’autor en dóna imatges. Vegin ara un altre poema, el número 16 d’un cicle anomenat Les invectives, datat del 8 de juny del 2002. No està escrit al Portell de l’Infern, però sí després d’anar-hi, i tenint-lo al cap (ni idea, d’altra banda, del sistema de Porcar a l’hora de fer aquestes coses). Fa així:
Per estos roquissars, quan davalla la nit,
moren tots los records que masteguem
per endolcir les hores. Aquí jau
tot lo fred que l’hivern dins els artells clourà.
I més avall tot canvia, tot trem,
es torna opac. Allà no tinc cap rostre,
ni veu ni cap llenguatge: fera sóc,
amàs de carn tot sola, pur gemec.
I és allà, que vos veig:
vosaltres, fills de putes tots, mesquins
desésssers que us arrossegueu
per intesticis sens oxigen, llagoters
llims, fosc llaquim de subterranis flums.
Sucs només, greixosos cabells
en remolins de tinta,
petjades fòssils dutes pel corrent,
corpentes aixecades on les coses
devoren les paraules, somicant.
Lo vostre goig és este vol lleuger
de quan les coses s’esvaixen,
la nostra sang la que xuclem goluts
dels ossos dels difunts.
I per això, per tot això,
que quan arribe allà no em gire per mirar-vos.
