Archive for the Juan Ramón Jiménez Category

Jiménez i Vinyoli

Posted in Joan Vinyoli, Juan Ramón Jiménez with tags , , on Abril 14, 2009 by joantdo

El poema inicial de La estación total narra una descoberta, un canvi; la trobada amb una entitat que no és identificada fins al final del text; ni tan sols aleshores, però, és denominada d’una manera unívoca: és “Ella, Poesía, Amor, el centro indudable”; per ella, el protagonista troba la pau, la passivitat:

 

Lo infinito

está dentro. Yo soy

el horizonte recojido.

 

La història recorda aquella que explica Joan Vinyoli al final del “Passeig d’aniversari”:

 

Sóc una golfa plena

de mals endreços, però cap soroll

ningú no sentirà quan la devasti

la màquina del temps.

Que un dia algú

va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota

i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,

però vident d’alguna cosa certa,

certíssima:

estel fix mirant-me fit

en la foscor.

 

Vinyoli mateix, al pròleg d’El callat, explica:

 

a ell li fou donat un dia descobrir una cosa que havia de transformar radicalment el seu concepte de la poesia i fer-li sentir de cop, estranyament, trasbalsadorament, la simple però terrible diferència que hi ha entre “poesia” i “voluntat d’art”. El que ell havia descobert era el “sentiment” o, matisant-ho més, la “intuïció sentimental directa” que ens fa veure immediatament la vida espiritual de l’altre com a altre

 

Semblantment, dins els poemes de la sèrie “Paraíso”, Juan Ramón diu:

 

Ya no sirve esta voz ni esta mirada.

No nos basta esta forma. Hay que salir

y ser en otro ser el otro ser.

Perpetuar nuestra esplosión gozosa.

 

D’aquí sorgeix la veritable explosió de “El otoñado”:

 

Estoy completo de naturaleza,

en plena tarde de áurea madurez,

alto viento en lo verde traspasado.

Rico fruto recóndito, contengo

lo grande elemental en mí (la tierra,

el fuego, el agua, el aire), el infinito.

 

Chorreo luz: doro el lugar oscuro,

trasmino olor: la sombra huele a dios,

emano son: lo amplio es honda música,

filtro sabor: la mole bebe mi alma,

deleito el tacto de la soledad.

 

Soy tesoro supremo, desasido,

con densa redondez de limpio iris,

del seno de la acción. Y lo soy todo.

Lo todo que es el colmo de la nada,

el todo que se basta y que es servido

de lo que todavía es ambición.

Anuncis

Entorn de l’ull

Posted in Andreu Subirats, Antonio Machado, Els altres, Juan Ramón Jiménez with tags , , on gener 4, 2009 by joantdo

Llegint la poesia castellana de principis del XX trobem, gairebé com dos paradigmes que ens tempten a establir una fàcil oposició, el paisatge de Juan Ramón i el paisatge de Machado. El primer és essencialitzat, escarit; se’ns donen pocs detalls, els elements són allà només per tal que el subjecte faci peu en el seu quest personal. Així, als poemes de La estación total s’aprimaran fins esdevenir els quatre elements presocràtics:

Todas las frutas eran de su cuerpo,
las flores todas, de su alma.
Y venía, y venía
entre las hojas verdes, rojas, cobres,
por los caminos todos
de cuyo fin con árboles desnudos
pasados en su fin a otro verdor,
ella había salido
y eran su casa llena natural.
¿Y a qué venía, a qué venía?
Venía sólo a no acabar,
a perseguir en sí toda la luz,
a iluminar en sí toda la vida
con forma verdadera y suficiente.
Era lo elemental más apretado
en redondez esbelta y elejida:
agua y fuego con tierra y aire,
cinta ideal de suma gracia,
combinación y metamórfosis.
Espejo de iris májico de sí,
que viese lo de fuera desde fuera
y desde dentro lo de dentro;
la delicada y fuerte realidad
de la imajen completa.
Mensajera de la estación total,
todo se hacía vista en ella.
(Mensajera,
¡qué gloria ver para verse a sí mismo,
en sí mismo,
en uno mismo,
en una misma,
la gloria que proviene de nosotros!)
Ella era esa gloria ¡y lo veía!
Todo, volver a ella sola,
solo, salir toda de ella.
(Mensajera,
tú existías. Y lo sabía yo.)

En canvi, Machado parla sempre de paisatges reals, amb topònims, amb colors i diferents vegetacions, amb tons de llum; sobretot, amb gent que hi passa, hi treballa i hi viu. Potser només a Soledades els elements representats no són ells mateixos sinó el significant d’una altra cosa; l’evolució posterior, però, el conduirà cap al poema narratiu o cap al poema neopopular, a partir d’una concepció de “poble” molt pròpia del seu moment:

Por tierras de España
El hombre de estos campos que incendia los pinares
y su despojo aguarda como botín de guerra,
antaño hubo raído los negros encinares,
talado los robustos robledos de la sierra.
 
Hoy ve sus pobres hijos huyendo de sus lares;
la tempestad llevarse los limos de la tierra
por los sagrados ríos hacia los anchos mares;
y en páramos malditos trabaja, sufre y yerra,
 
Es hijo de una estirpe de rudos caminantes,
pastores que conducen sus hordas de merinos
a Extremadura fértil, rebaños trashumantes
que mancha el polvo y dora el sol de los caminos.
 
Pequeño, ágil, sufrido, los ojos de hombre astuto,
hundidos, recelosos, movibles; y trazadas
cual arco de ballesta, en el semblante enjuto
de pómulos salientes, las cejas muy pobladas,
 
Abunda el hombre malo del campo y de la aldea,
capaz de insanos vicios y crímenes bestiales,
que bajo el pardo sayo esconde un alma fea,
esclava de los siete pecados capitales.
 
Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza,
guarda su presa y llora la que el vecino alcanza;
ni para su infortunio ni goza su riqueza;
le hieren y acongojan fortuna y malandanza.
 
El numen de estos campos es sanguinario y  fiero:
al declinar la tarde, sobre el remoto alcor,
veréis agigantarse la forma de un arquero,
la forma de un inmenso centauro flechador.
 
Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta
‑no fue por estos campos el bíblico jardín‑;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín.

Com dèiem, la diferència permet síntesis fàcils, apressades: Juan Ramón fa una poesia de senyoret, on la natura és una propietat privada que està al servei de la pròpia especulació, mentre Machado s’hi apropa sabent en tot moment que allò no és seu, que abans hi ha passat altra gent, que encara hi ha gent que acotxa l’esquena, que com a molt pot disfrutar-ho en usdefruit. Síntesis apressades que poden generar fàcilment un prejudici; però, per comparació, ens permeten entendre els versos d’Andreu Subirats. Subirats és més un Machado que no pas un Juan Ramón; pel seu Ebre, o pels seus Ports, s’hi passegen arrossaires, pastors, xiques boniques i helicòpters, gent que treballa o fa festa major. Pels seus versos, s’hi passegen refranys i parèmies; o, i això no està publicat, esdevenen neojotes festives.

Tot plegat no vol dir que no hi hagi vol, ja sigui metafòric o conceptual; un poema diu, explícitament, que no es tracta de parlar del paisatge, sinó de ser paisatge. Una proposta arriscada, en termes de llenguatge, que dóna un pas endavant respecte al meravellament lul·lià dels inicis. El que hi ha, però, rera tot això, és una forma de respecte per l’alteritat, pels drets de l’altre, una generositat; és a dir, la necessitat, de vegades, de (no) callar, de ser (o no) comunicable, o d’obrir-se a la pròpia dualitat interna; se’ns pot fer difícil casar poemes satírics amb poemes epifànics, Villon amb Carner, anar amb tornar. Però, en el fons, aquests textos signats són la prova que tot això pot ser viscut. Si cal, no dormint fins al matí:

I en fals o estrany o vertader miratge,
vam ser fosos per la claror celeste
nous per la llum primera del matí
entre les rasades dels nostres cossos.

Reescriptures

Posted in Albert Roig, Josep Carner, Juan Ramón Jiménez, Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , , , , on Novembre 3, 2008 by joantdo

Quan Carner presenta el magne poema que al cap i a la fi és el primer volum de les seues obres completes, dins el qual desfà llibres, els reordena, reescriu poemes, i en corregeix fragments i estrofes senceres, no està efectuant cap gest de ruptura. L’impuls que el du a modificar els textos és el mateix que els va fer nèixer. De la mateixa manera, els poemes reviscuts de Juan Ramón Jiménez poden ser reviscuts perquè el poeta que els torna a fer és el mateix que els va fer la primera vegada. No hi ha, tampoc, ruptura: els pressupòsits estètics són els mateixos, les intencions les mateixes. Els mitjans per aconseguir-ho, però, s’han refinat pel camí; l’aspiració final és la perfecció.

En canvi, Antonio Gamoneda, en el volum Esta luz, refà els poemes. Però inclou un apèndix amb les versions antigues. Semblantment, Miquel Bauçà inclou la versió original d’Una bella història vora la revisió de 1985 (però no fa el mateix amb la resta de llibres, també modificats, tot i que Antònia Arbona no se n’adoni). Ambdues versions del poema ens són donades, permetent que dialoguin entre si; pel camí, hi ha hagut una ruptura. El poeta d’ara intervè lliurement sobre els textos del poeta d’aleshores, inscrivint-hi l’indici d’una diferència. El pas del vers lliure als heptasíl·labs, en el cas de Bauçà, és de fet pura violència. La pròpia identitat, pel camí, ha esdevingut un enigma.

A mig camí, Albert Roig ha realitzat aquesta mena d’operacions en gairebé tots els seus llibres. No hi ha ja el somni d’una perfecció: cada versió acabarà donant pas a una altra. El diàleg que hi té lloc no és violent, per molt que de vegades sigui un repte a la paciència i la butxaca del lector. Si la pròpia identitat havia esdevingut problemàtica, aquí hi ha un intent d’investigar el seu desplegament al llarg del temps. Amb la sorpresa d’anar veient com, amb el pas del temps, un mateix vers pot assolir les més diverses coloracions.