Archive for the Laurence Sterne Category

Provatures narratives

Posted in Denis Diderot, E.T.A. Hoffmann, Laurence Sterne with tags , , , , , , on Abril 29, 2009 by joantdo

Molt al principi, hi ha una etapa del cinema en la qual, en el film, passen coses que a nosaltres ens semblen absurdes. Un policia persegueix un lladre. El lladre salta per una finestra, travessa una parada d’enciams, cau i és enxampat pel policia; a continuació veiem altre cop el policia com salta per la finestra, travessa una parada d’enciams i enxampa el lladre que acaba tot just de caure. La primera idea del muntatge era conceptual: davant va el lladre, després va el policia. En poc temps, hom raona que potser valgui la pena anar alternant les accions de cadascun. El lladre salta per la finestra, el policia salta per la finestra; el lladre travessa la parada d’enciams, el policia travessa la parada d’enciams; el lladre cau, el policia l’enxampa.

Com dèiem, sembla absurd. Però potser també sembla absurd que, quan Griffith va començar a emprar el primer pla, la gent s’escandalitzés demanant-se per què no els ensenyaven el cos. El cinema, en això, és com un nou inici de la narrativa; un grapat de gent que, sense haver-se plantejat com narrar uns fets, es troba de cop amb una tècnica al seu abast que, per accedir al públic, ha de crear un relat. Mentre busquen i fan provatures, realitzen tot d’experiments que, vistos després, sobten.

Una cosa semblant passa amb tota una família de novel·les del XVIII o principis del XIX (i amb una de més tardana, però escrita per un brasiler, és a dir, per un perifèric, per un reressagat). Tristram Shandy comença a explicar la seua vida; però abans ha d’explicar el part; abans l’embaràs; abans la concepció; per a fer entendre la seua concepció ha d’explicar les idiosincràsies de la seua família. Etcètera.

Jacques el Fatalista comença a contar-li al seu amo la història dels seus amors. Però un esdeveniment l’interromp. Reprén la història; però és novament interromput. Alhora, el narrador que explica la història de Jacques i el seu amo comença a interpelar el lector, demanant-li si realment vol conèixer la història dels amors (notablement sicalíptics, ja ho dic ara) de Jacques.

El gat Murr ens explica com va aprendre a escriure; per fer-ho, escriu sobre uns fulls del seu amo, que van intercalant-se de tal manera que ambdues històries, la de Murr i la del seu amo, s’interrompen constantment entre si. Continuem, per cert, en l’àmbit sicalíptic: Murr recupera la broma de Bernat Metge sobre el fet que hom mai no sap realment on ha nascut.

Brás Cubas (creat per Machado de Assis, el brasiler que deia abans) vol escriure les seues memòries, és a dir, la història de la seua vida. Però s’adona que la seua vida només pot ser explicada si s’explica tota sencera, perquè mai no se sap què pot passar, i per tant, només pot ser explicada després de mort.

Tots aquests llibres, curiosament, es llegeixen entre si; tots fan referència a Sterne i a Cervantes (o, més exactament, al Quixot). No es tracta de la ingenuïtat dels primers cineastes; tots aquests escriptors, de vegades, sembla com si es trobessen entre les mans una nova forma, la novel·la, i estiguessin demanant-se constantment què poden fer-ne, per a què serveix, si és possible dur-la a terme. Cosa que farà Dickens. Entre altres, és clar.