Archive for the Manuel Pérez Bonfill Category

Discontinuïtat

Posted in Manuel Pérez Bonfill with tags , , , on maig 13, 2009 by joantdo

En alguns relats de Manuel Pérez Bonfill apareixen llargues enumeracions (de vegades, pàgines senceres); és com si l’autor fruís pel simple fet d’anomenar. Així, per exemple, quan en un moment determinat, dins una comparació, podria limitar-se a dir “animals de presa”, els enumera tots (tords, guatles, estornells, etc.) de manera exhaustiva, oblidant-se del referent real del símil (que són els soldats republicans) i fins i tot de l’argument. Són moments, de fet, que trenquen el marc de la representació, posant el llenguatge en primer terme.

Altres vegades apareix una digressió. Així, al conte “Biquinis”, un seguit de pàgines giren al voltant del “melic”, amb una exhaustivitat enciclopèdica. O apareixen llargues descripcions d’un detallisme obsessiu:

els peixets vermells, taronja, grocs, o grisos amb ratlles fosques, estrafent zebres o tigres, que irisaven l’aigua amb petites moles d’un extrem a l’altre de l’estany artificial, inútilment, estúpidament removent una mena de suc espesseït pel llot del fons i un podrimener de deixalles i fullaraques, canviant de lloc, escorcollant una altra zona, per a tornar, a la fi, al mateix punt de partença, sense finalitat aparent, sense objectiu, a poc a poc i amb obsessió, a remolc de l’imprevist, tal com un caprici de la naturalesa i de l’instint.

I molt sovint, sobretot en els primers llibres (on els relats eren més llargs) hi ha ruptures en la linealitat; és com si el text s’hagués compost ensamblant peces soltes. Així, “Furtiu” alterna fragments del present del protagonista amb fragments del seu passat, quan anava a parar el filat. La contigüitat, aliena al fil temporal, que s’estableix, desvetlla nous sentits: el nen que en voler caçar un conill és atrapat a la trampa parada pel seu oncle conviu amb l’adult que se sent observat i jutjat:

Es neguiteja. S’aclapara considerant que ser viu és estar condemnat a gestar alguna cosa. “És per això”, barrina, “que a tothora ets en perill que et vigilin, que t’indaguin, que t’escorcollin fins al moll dels ossos”

Hi ha també un joc amb les mirades: la del conill agafat a la trampa infantil, els ulls profunds de la noia que va rebutjar el protagonista, ell mateix mirant les veïnes: “els ulls són com els traus de la nostra armadura carnal, que ens permeten abocar-nos a l’exterior”. Però més tard:

Una nineta desorbitada – un trepant que tot ho travessa -, que, a frec de la reixeta prova de penetrar en el pis i descobrir-lo, a ell, en la seva més despullada intimitat, amb una finalitat que no entén, que se li escapa, però que imagina paorosa (…). No es nota els peus, enclavats al mosaic, els genolls li fan figa: la pupil·la que el fita el fascina.

En el conte “Fràgils”, s’encadenen una sèrie de discursos incoherents; finalment descobrim que són els monòlegs dels pacients d’una clínica mental. Tot és així: el desordre acaba donant compte de l’existència d’un narrador, d’un demiürg en l’ombra que determina la disposició dels fragments, movent els personatges; uns titelles immersos en un univers que els supera (fins i tot en un relat lineal com “Deixalles”).

Contes que no ho semblen

Posted in Manuel Pérez Bonfill with tags , , , on maig 2, 2009 by joantdo

Poca gent s’hi ha fixat, però els llibres de relats de Manuel Pérez Bonfill apareixen amb una precisió gairebé tan matemàtica com la dels llibres de poemes de Narcís Comadira. Amb algunes branques d’olivera apareix el 1991; cinc anys després, Fràgils. I Carrer de només un el 2001. Abusos del ritual s’ha fet esperar una mica més. En aquest seguit de publicacions hi ha com una evolució. Dels llargs relats (connectats entre si per l’evocació de la circumstància històrica) passem als breus textos més lleugers que dominaven en el llibre del 2001. Abusos del ritual combina ambdues possibilitats: la lenta descripció de la misèria moral de la primera postguerra tortosina a “Ardor guerrero” (o fins i tot la recuperació del personatge de la Quimeta, de “La fira de sempre”), vora contes que són gairebé un simple acudit (com el de l’home que, per venjar-se de la seductora que va arruïnar son pare, s’hi casa).

I una altra mena de narracions, molt semblants a algunes d’Una discreta venjança, de Jordi Sarsanedas, que ja apareixien a Carrer de només un. Autoficcions que, a l’altra banda del model dominant (que Pérez Bonfill, per cert, domina a la perfecció; vegin el citat Carrer… i la seua explicació de per què aprendre llatí, o “Com un riu”, el millor text que s’ha publicat sobre el transvasament i altres penalitats semblants), no tenen argument, ni personatges; només un jo narrador que comparteix amb nosaltres dèries molt personals; micro-assaigs que de vegades parteixen (i en algun cas acaben) en motius ben banals. És el cas de “Generació perduda”, per exemple. O, en el llibre anterior, de “Beckettiana”, que, partint d’una recensió d’un llibre de Beckett, passeja pels versos de la Comèdia dantesca i pel poeta Carles Altadill. En un cas extrem, “De cucaferes“, ens parla d’un llibre inèdit (potser inexistent?) titulat La cucafera és de fusta, que duria el procediment al límit:

Vol aparentar -no ho sé cert- una mena atípica de dietari a penes mitjanament ordenat, una forma de magma, una lava, que discorre amb prou de llibertinatge, segons les seves pròpies lleis o manca d’elles; i de vegades s’emmotlla igual que el líquid d’un mineral incandescent, per crear, ja en fred, unes peces poc o molt estranyes – que també, per afinitat, poden constituir llibres a part, esqueixats del tot-, més o menys quotidianes, si fa no fa vulgars.

Allà, la ficció és la d’un autor, Manuel Pérez Bonfill, que ens convida a entrar en el seu estudi, a passejar-nos-hi, mentre ens va assenyalant coses diverses, tot d’elements aïllats que van construïnt una mena de sentit amagat, un punt de vista escèptic. De fet, el títol de “La cucafera és de fusta” seria una invitació a no creure les aparences, a reconèixer les construccions humanes allà on sembla que hi ha una naturalesa salvatge, a no tenir por. Tota una secció del nou llibre, així, es dedica a interpretar grafits de les parets dels carrers (entre elles, aquella mítica de “Per què augmenten els sous els nostres polítics?”, referida, naturalment, als sous dels nostres polítics…).