Archive for the Maurice Blanchot Category

La campana de vidre

Posted in Adam Zagajewski, Dilemes, Maurice Blanchot with tags , , , , , , on febrer 4, 2009 by joantdo

Adam Zagajewski, a Dwa Miasta (Dues ciutats), afirma:

Ser un poeta jove és una de les situacions més difícils que existeixen: hom sent que encara no s’ha expressat, no s’ha pronunciat, i no hi ha res que desitgi més que ser explícit, exterioritzar-se, materialitzar la seva visió.

Tanmateix, la condició de poeta jove, amb tot i la seva desesperant malaptesa i el menyspreu que li mostra el món, començant pels poetes ja consumats i acabant pels advocats, botiguers, policies, crítics d’art, metges, homes d’estat i les seves dones, filles i amants, reflecteix l’estatus de la poesia molt millor que la posició social més digna dels autors consagrats, elogiats i premiats. Com que els moments d’èxtasi en els quals neix una visió poètica pertanyen a un ordre distint, a una dimensió temporal diversa del dia a dia monòton que omple les caselles dels calendaris, es produeix una escissió que té alguna cosa de dramàtica, i un poeta jove, infeliç i desorientat, és més a prop de la seva veritable existència que un autor llorejat i prestigiós.

El text té una esquerda: aparentment, per al poeta polonès, l’accés a l’edat madura implica automàticament la consagració, els premis, el prestigi; per aixo el poeta jove és l’únic que percep la condició real de la poesia. Potser sigui així: si arribada una certa edat el reconeixement no ve, és probable que el poeta jove deixi de ser ambdues coses. Un sol exemple (José María Fonollosa, posem per cas, o fins i tot Joan Vinyoli), però, ens permetria contradir-lo.

Però, bàsicament, Zagajewski té raó: lluny de premis i distincions, el poeta pren consciència real de quin és el seu lloc en el món. Per això un escriptor marginat com Manuel Pérez Bonfill pot escriure un poema com “Urgències”, on el subjecte es troba acarat a una col·lectivitat que no sap res de Kafka tot i habitar un univers kafkià, un univers on l’individu culte que parla no només pareix sinó que és, literalment, un talós. Per contra, la vida literària funciona com una mena de campana de vidre elitista dins la qual protegir-se de la realitat, menyspreant alegrement aquella gent que mai no ha llegit Gil de Biedma. I a una idea semblant s’agafa Maurice Blanchot en defensar la renúncia de Sartre al Nobel: la concessió del premi significava “castigar-lo: és a dir, recompensar-lo fent que entri en l’elit dels escriptors, fent que admeti la idea d’una elit dins la que es perd la veritat de l’escriptura, la qual tendeix a un anonimat essencial”.

La nit dels autors vivents

Posted in Dilemes, Maurice Blanchot, Roland Barthes, W. G. Sebald with tags , , on Desembre 2, 2008 by joantdo

A l’últim número de Quimera, Graciela Speranza examina què ha passat (especialment a Argentina) amb l’autor un cop que Barthes va decidir, fa quaranta anys, que havia mort. Una època en la qual, suposo que a la cantonada del costat, Foucault li donava un cop de gràcia a cop de sentit comú (alhora que, més imprudentment, certificava la caducitat de la idea d’home). Speranza mateixa indica que poc després, significativament, Barthes publicava un llibre titulat (o batejat) Roland Barthes per Roland Barthes.

En realitat, no crec que Barthes pronunciés un “l’autor ha mort”, o pugués pronunciar la frase així. La seva constatació seria més aviat en un altre temps verbal: “l’autor va morir”. Va morir des del llibre sobre no-res de Flaubert, des dels naufragis de Mallarmé, des de l’atzar de DADA. Essent així, potser de manera no del tot conscient, Barthes apuntava una mena de supervivència, de la qual el primer cop clar damunt la taula és potser l’obra de Sebald.

Perquè l’autor amb Sebald (i amb Michon, i amb Vila-Matas, i amb Magris) reapareix, però ja no com a garantia extraliterària de sentit amb la qual estalviar-se la lectura, sinó com a recurs constructiu dins de l’obra. Tenint en compte que un dels mestres de Barthes és Blanchot, podem entendre el títol de l’article del primer d’una altra manera; entrar a formar part de la ficció és sempre una mena de mort, l’accés a un món fantasmal. El de les identitats canviants de Pessoa.