Archive for the Miquel Bauçà Category

Escriure furibundament (digressions i feits)

Posted in Jacques Derrida, Miquel Bauçà, Teories eixelebrades with tags , on Juny 4, 2009 by joantdo

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat per tal de veure què cau. La tècnica era la desqualificació llampant, dins el marc de la frase lapidària, contundent. Els hereus directes, que hom anomena “descarats”, han girat el mecanisme com si fos un mitjó. En lloc d’atacar Carner, enlairen una figura determinada (Pla, Bauçà), la pasten, la utilitzen per a difondre la pròpia visió, o per inventar la pròpia actitud.

Per això, si el gènere dominant dels imparables va ser la columna periodística, ara domina la ficció autobiogràfica assatgística. O, per ser més precisos sense ser tan concisos, el precipitat de tota una sèrie d’experiències prosístiques que podrien començar amb el Marcel de Proust (o potser amb l’enigmàtic narrador  homodiegètic del principi de Madame Bovary). O amb la distància ambígua de Rousseau. Una ambigüitat tan interessant a l’hora d’assatjar noves vies per a la representació com a l’hora d’esquitllar-se.

Perquè el context és també el d’una època en la qual accedir a la informació és més fàcil que mai, però alhora predomina la xerrameca. I l’esquitllar-se és una habilitat bàsica en la xerrada de bar. En la xerrada espanyola, naturalment; la del “sostenella y no enmendalla”. Perquè al cap i a la fi, ser descarat, no tenir manies ni complexos, no és altra cosa que l’actitud de la que sempre s’han enorgullit els castellans. La que els permet aprendre abans l’anglès que el català. Allò anomenat la “chulería”. L’art de dir-la grossa, sabent que la cosa no tindrà cap conseqüència. Quelcom que d’altra banda només sorprèn al nord del Coll de Balaguer.

El més sorprenent del cas ha estat la recepció: des d’un Guillamon que sembla fer esforços per no alimentar el troll altre cop fins a tot de gent que aplaudeix embadalida, de manera conformista, justament “l’inconformisme”. Alguns que volen pujar-se al que endevinen que és el pròxim tren. Gent que, arribant a l’insult, s’encenen més que els propis descarats quan aquests són discutits. Una celebració que s’autoinclou en un “nosaltres” oposat a un “ells”: llibres “que cal llegir amb una armilla salvavides” contra “lectors potencials sodomitzats per anys d’impostures”, “implacables” i furiosos contra “pedants” i llepafils.

Una mena de consens aparent que em fa pensar amb un sospir en el comentarista que deia que el rebuig que podia provocar algun d’aquests autors era la senyal de la seua vida, de la seua vigència. Com si hom no pogués ser descarat amb els descarats. Quan, posats a ser conseqüents, potser valia més posar-los en qüestió, dubtar sobre els seus plecs de cofoisme, la seua poca elegància, la manca de rigor i autocrítica, l’amateurisme; el nihilisme de fons (no el nihilisme que proposava Nietzsche, sinó el que diagnosticava) de tot plegat. Una sèrie de qualitats que tampoc no sóc cap gran novetat al país. La novetat potser és que, en lloc de fer les coses amb els peus (la defectuositat que Bauçà considerava un “senyal d’identitat” catalana) ara es fan amb un parell de collons. Potser, com diria Fuster, els de la vaca.

Però és clar, és tot xerrameca. Ganes d’arreglar el món per passar l’estona. I jo el primer. Per molt que m’angoixi que algú digui que no veu cap altra manera d’escriure.

[Tot el que hi ha fins ara és un afegit del 29 de juliol de 2009. La primera versió d’aquest post la dono tot seguit en cursiva. No n’estic gens content. Jo pensava que calia atacar avançant per l’esquerra, i vaig caure en alguna relliscada. Fins i tot vaig emprar malintencionadament alguna cita treta de context. Amb el temps també em demano “per a què?”. En el fons jo no pertanyo al món al qual la novel·la fa com a que planta cara mentre se’l mira amb desig. La batalla aquesta no va amb mi. D’aquesta versió primigènia que esborraria amb molt de gust, però, deriven tots els comentaris que veuran més avall.

I una rectificació, això .

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat. Del pal: “Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l’any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell”. Això és part d’una contraportada, i del primer paràgraf d’un llibre de narrativa. Com que la persona que escriu això i la persona que ho edita així el que busquen és moure sarau,  ja em perdonaran si els dic que s’espavilin i endevinin de qui parlo. No en penso fer més publicitat, que aquí només hi som per passar l’estona, i jo el primer.

El llibre en qüestió comença plantejant el fet que Miquel Bauçà no va ser conegut fins que no va morir. El criteri segons es considera que Miquel Bauçà és conegut és: sortir a TV3. D’acord amb això, l’autor planteja una teoria: “Com a contrapunt a la impossibilitat de ser considerat un clàssic vivent, tot escriptor català té més o menys assegurat un dia de glòria pública, concretament l’endemà del seu traspàs”. La teoria, però, falla. Hi ha escriptors catalans que són clàssics vivents: si són paralítics, si saluden somrients als concerts de Lluís Llach, si se’ls ha mort la filla (aquesta va en memòria de la gent que va morir a la Guerra Civil, és clar), si fan recitals amb barret de copa i movent la mà aixins, etc. Fins i tot n’hi ha que són a la Real Academia. I són vius. I surten a TV3.

Per altra banda: en la canònica antologia de Castellet i Molas de l’any 1962, Bauçà hi és. Cosa que és una anomalia en tota regla; però hi és. En alguna altra antologia posterior, i ben restrictiva, també. ¿Bauçà no era conegut? Tan poc com ho són Feliu Formosa, Pascal Quignard, Blai Bonet, Narcís Comadira, Antonio Gamoneda o Jacques Dupin. Cap d’ells surt a la tele.

Una cosa és certa: “els escriptors del país i el país en ple van ser bauçanians durant un parell de setmanes” (el criteri per definir “el país en ple” és, naturalment, TV3), cosa que a l’autor li va fer pensar “que definitivament havíem superat el noucentisme”. Tenint en compte que la mateixa cerimònia té lloc cada cop que mor un prohom, o pronoi, o espècie alada, cal pensar que, si aquest cop (i no quan Montilla va despedir-se de Palau i Febrer, per exemple) superàvem el noucentisme, no era per l’òbit, sinó per la qualitat del traspassat. L’afirmació es deixa anar així, però no es recull en cap moment.

(L’autor, per cert, s’entreté fent rimes internes tot i fer un text en prosa: “I això si té sort i cau en gràcia al dactilògraf que munta guàrdia a la redacció de La Vanguardia…”; “poetes i paletes”).

Hi ha un gran tema: l’actitud de Bauçà. Per a l’autor, pareix un misteri, abans de decidir que és la mateixa actitud del seu veí d’escala: no voler ser escriptor. Al respecte, l’autor introdueix la noció de “feit” per tal d’apropiar-se d’una suposada característica de la literatura medieval: “la indistinció entre realitat i ficció”. “Feit”, naturalment, remet a les memòries de Jaume I, que no parava gaire compte a manipular la realitat (o sigui, mentir per tal de mantenir el seu poder, o aconseguir-lo). Podria remetre a les cròniques de Bernat Desclot o a la història de Titus Livi (la historiografia, ja se sap…), però l’autor pensa en Jaume I. Ara bé, ¿”ficció” equival a “mentida”? O no és més aviat una situació comunicativa dins la qual la consideració veritativa està suspesa, igual que la incredulitat? Més endavant, com a bon epígon de Baudrillard, afirmarà: “La realitat és fingida, inventada. La realitat és voluntària. I millor que sigui així”. Si la invento jo, és clar…

L’autor, però, comença a donar-nos “feits”. La rulot i el fet de viure a l’oficina on treballava:

Feits com aquest situaren Bauçà, post mortem, en la categoria de mite literari. Però Bauçà no és simplement un mite, és alguna cosa més [retinguin aquesta frase]. (…) La Barcelona lletraferida i periodística anava plena d’anècdotes similars durant les setmanes en què el país va ser bauçanià.

L’autor té una por: ser inclòs dins la colla de gent vulgar que va descobrir Bauçà a TV3; per això ens explica com va descobrir ell a Bauçà. Abans que morís, naturalment.  Va ser al Bar Urgell del carrer ídem de Barcelona mirant culs amb un amic (editor, per cert, del llibre) que li va dir que Bauçà era un gran narrador que havia acabat un llibre dient: “Déu meu, sort que de jove havia après a pelar-me-la”.

Després d’això, i quan ja començava a interessar-nos, l’autor fa una digressió sobre la fascinació pels Estats Units. Pel camí, deixa una consideració interessant, però limitada, sobre el fet que “alguns prohoms de la màfia siciliana (…) van plagiar l’estratègia americanista dels catalans”; tinc un amic romà que de quan en quan em diu: “Tu recorda que Sicília, a l’Edat Mitjana, va ser dels catalans!!!”. O sigui que l’autor potser podria investigar per aquí, si vol fer forrolla. Però després torna als feits: l’amic i editor li va deixar Carrer Marsala. És “la imprescindible perspectiva de l’experiència personal”.

Per aquest camí (i deixant a banda dues anècdotes prescindibles: el grup de rap fitxat per TV3 per a un programa sobre poetes maleïts i la càmera inventada per Stanley Kubrick; després barrejarà els ciutadans pel canvi, i moltes altres coses que, per diferenciar-les dels feits, anomenaré digressions), l’autor recorda com el seu amic editor i ell van obsessionar-se per Bauçà, igual com ho havien fet abans per Pessoa (aquí l’autor s’admet incapaç d’entendre que Bernardo Soares fos la mateixa persona que va escriure El banquer anarquista, com qui no capeix que Ricardo Reis era classicista i Alvaro de Campos futurista). Aquesta obsessió conjunta els va conduir fins a El Canvi: un “mapa per intentar trobar Miquel Bauçà, poeta invisible” [recordin, també, aquesta frase]. Perquè es van trobar que admiraven Bauçà i l’admiraven tot i ser viu, “una experiència impròpia de catalans” (una frase, per cert, de l’alçada de la de Melcior Comes quan deia que Baltasar Porcel li fot cent patades a Claudio Magris i Antonio Tabucchi i àdhuc Philip Roth; tots ells vivents…).

L’autor i l’editor, doncs, va començar a especular sobre com trobar Bauçà, ja que no es movia per lliuraments de premis, ni presentacions de llibres, ni actes benèfics ni manifestos cívics. En lloc d’enviar una carta a l’apartat de correus 9471, com va fer Òscar Rocabert, miraven els carrers citats per Bauçà per mirar de trobar-lo. Nova digressió: l’autor ens descriu, a base de feits, el seu amic (l’editor del llibre, com “no podia ser d’altra manera”). Feit: a ambdós els van petar l’escrot, una del poble i una olotina, respectivament (l’autor, per cert, demostra poc respecte per l’editor; ja se sap lo de qui no carda a Olot). És tal com ho conto. “Llibres que ensenyen a apartar-se”, sí senyor.

Deixant a banda la imprescindible perspectiva escrotal, l’autor emprén una interessant comparació entre Pla i Bauçà, i una distinció molt útil entre l’eremitisme i el malditisme. Tot i que es limita a dir que Pla era un eremita rural perquè vivia en un poble, i Bauçà un eremita urbà perquè vivia en una ciutat. Nova digressió: els estudiants californians imitaven l’esmorzar de Derrida. I Pla, més Pla. Que liava cigars buscant l’adjectiu. Aquí queden introduïts dos temes majors del llibre: ja els he dit que l’autor funciona per rimes internes (Pla, Bauçà, Derrida).

Hi ha un moment, de fet, en el qual tot és digressió: de la CNN i el Windows al fet que Nietzsche escrivia a màquina (i amb pedals), del feit que Cristòfol Colom era català (quan tothom sap que era argentí) fins a l’expedient policial de Bauç… bé, aquí torna a Bauçà. No, se’n va cap a l’urbanisme de Manhattan: “No ens equivoquem per favor, no em prengueu per un simple relativista pseudopostmodern”. Potser per això a la meitat del llibre afirma, amb gest schusterià: “Pel que fa a Bauçà, ja no hi ha res més a dir”. I s’entreté transcrivint un text de Rem Kolhaas que els editors es veuen obligats a traduir.

Torna, però, a Bauçà, i ens explica la troballa del seu cadàver. Des de la imprescindible perspectiva personal: no sap si li va saber més greu que l’únic autor viu admirat morís o que no visqués on l’havien buscat. I se’n van anar, amb l’amic editor, a veure una òpera de Wagner. De qui es podrien explicar tantes històries “que val més que no comenci”, i per tant ens explica com va conèixer Bakunin. Van anar, doncs, al Liceu; i en sortir uns ciclistes despentinats els van dir “burgesos de merda”. Aleshores l’autor va recordar una frase de Bauçà: “Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia”. Conseqüentment, va decidir que els ciclistes eren imbècils.

Nova digressió, al més pur estil Bernanos: ara sobre Bruce Lee. Tot seguit: la típica estripada dient que després de Ferrater la poesia catalana no ha aixecat el cap, però sense dir noms (excepte els que jo mateix he insinuat més amunt): “El problema no rau en la qualitat dels autors”. Que és com dir que després dels lectors (?) que va tenir Ferrater ningú no ha llegit poesia catalana. I després ve la queixa habitual dels poetes catalans sobre premis, llepaculs, màfies, tot això. L’estalvio; si hom diu que no hi juga, que no entri en el joc.

Aleshores, de cop, l’autor esdevé narrador. Aquí sí. Explica dues o tres històries del seu poble natal. Ansiós de ser ultramodern, potser nocillero i tot, hi barreja una parrafada mítica d’una pel·lícula de ciència-ficció de fa vint-i-set anys, però per una estona és divertit. És un alleujador parèntesi.

Després: nova digressió. Ell i el seu amic editor veien les protestes contra la guerra d’Irak, la última. Aquí segueix el manual del columnista opinador: distanciar-se dels progres vulgars i corrents que ens han dut fins a aquest bassal. La típica ostentació del jo culte, l’estarrufament de qui, quan els altres critiquen Bush, ja en torna i critica Obama, passant amb condescendència les pàgines d’El País, mirant per sobre l’espatlla el llibre del veí de taula, somrient-se a si mateix, segregat a causa del seu inclement sentit del ridícul, etcètera. Aleshores: anys després de rebutjar el Nobel, Sartre anava curt de peles i va intentar que almenys li donessin l’import en diners. I a aquesta alçada em perdo.

Però. Feits al tinter: Miquel Bauçà va escriure sis o set llibres de poemes al llarg de trenta anys. Va deixar dos llibres pòstums, força reiteratius. I un de no pòstum del qual no sentim parlar ni ase ni bèstia. Agustí Virallonga va fer-ne un documental, sense raperus. A banda de rebutjar publicar un llibre de poemes que havia guanyat el Miquel de Palol, va editar una novel·la (L’estuari) premiada en un premi on s’havia presentat amb l’única intenció de, guanyant-lo, fer calerons. Feit palpable: encara no hi ha cap ni una traducció de Derrida en català. Ni una. Digressions possibles: quina mena, realment, de món literari pululava durant els anys seixanta i setanta per les Barcelones, per tal que una jove promesa se n’apartés (l’autor oblida una anècdota sucosíssima: Da nuces pueris es va presentar a un premi; Manent era el jurat; no li van donar; Manent, per carta, va dir: “¿Què pensaria l’abat de Montserrat si publiquéssim això?”) de manera dràstica. Quina mena de món literari furga en la vida dels autors ocults.

Acabaré citant l’autor (que ja he dit que vol moure sarau, o sigue que segur que ho ha ficat expressament); no em sé resistir:

Qui no conegui els budells de l’editorialisme català no s’ha d’escandalitzar pel bonic costum de la destrucció de llibres. No és un fenomen ideològic, en cap cas, simplement d’espai. Es publiquen llibres, es publiquen molts llibres i se’n venen molts menys. És com la llei de l’oferta i la demanda però de cap per avall. Totes les lleis racionals, a l’àmbit literari català, estan posades de cap per avall. Tal capgirament de la racionalitat provoca el fenomen de la destrucció en massa d’obres no vendibles.

P. S. 17 DE JUNY: Un Gran Mestre Blogaire dóna una versió diferent. Ja saben, espero: busquin, comparin, evitin les respostes massa simples…]

Déu segons Bauçà, el Creador segons Maldoror

Posted in Arnau Pons, Lautréamont, Miquel Bauçà with tags , , , , on Juny 3, 2009 by joantdo

En el llibre El noble joc, versió de 1987, Bauçà escriu:

Balbuceja Déu capcot,
amb les mans damunt les cames:
és quan mostra un tros de pell
-venes blanques, virons neutres – .
Balbuceja entre la gent
i un barret li treu la cara.
Al baix ventre, hi té el repunt,
que figura estrènyer l’hèrnia.
Dents serrades, tremolant,
dels infants, en rep potades.
Dins un temple desertat,
és espelma que s’apaga.
Altre temps va ser gentil:
oferí sovint estrenes
a donzelles i donzells.
Ara just són ancianes
qui l’escolten amb menyspreu.
Cap al port ara davalla.
A la barca no hi haurà,
quan hi pugi, cap fotògraf.

Al tercer cant de Maldoror, Lautréamont (o potser Isidore Ducasse) ens ofereix aquesta escena:

C’était une journée de printemps. (…) Tout travaillait à sa destinée: les arbres, les planètes, les esquales. Tout, excepté le Créateur! Il était étendu sur la route, les habits déchirés. Sa lèvre inférieure pendait comme un câble somnifère; ses dents n’étaient pas lavées, et la poussière se mêlait aux ondes blondes de ses cheveux. Engourdi pas un assoupissement pesant, broyé contre les cailloux, son corps faisait des efforts inutiles pour se relever. Ses forces l’avaient abandonné, et il gisait, là, faible com le ver de terre, impassible comme l’écorce. Des flots de vin remplissaient les ornières, creusées par les soubresauts nerveux de ses épaules.

És un Déu borratxo: traduïm (amb una versió d’emergència: si volen veure la bona, busquin per aquí):

Era un dia de primavera. (…) Tot treballava cap al seu destí: els arbres, els planetes, els esquals. Tot, excepte el Creador! S’estava estirat al camí, la roba estripada. El seu llavi inferior penjava com un cable somnífer; les seues dents no havien estat netejades, i la pols es barrejava amb les ones rosses dels seus cabells. Condormit per un ensopiment pesat, mòlt pels còdols, el seu cos feia esforços inútils per alçar-se. Les forces l’havien abandonat, i ell jeia, allà, feble com la papaterra, impassible com l’escorça. Dolls de vi omplien els carreranys, excavats pels sobresalts nerviosos de les seves espatlles.

Lautréamont (o potser Maldoror) explica aleshores com un seguit d’animals van humiliant l’embriac: l’eriçó, el pigot verd i la mifa, l’ase i el gripau. Només el lleó el defensa. I, finalment, l’home defeca sobre el rostre del Creador, mentre la ladella i la vibra aplaudeixen. En el fragment següent, de fet, veurem el mateix Creador acudint a un bordell i perdent-hi un cabell gegantesc.

Curiosament, fa anys algú es demanava què hagués passat si Bauçà hagués traduït els Cants

Per contra, en un text imprescindible, lluny d’altres ocasions en què, convençut de fer una “lectura d’arrel”, és capaç de traure de context programes d’estudis o declaracions de sobretaula, Arnau Pons afirma:

A l’altra banda de l’ampli espectre de la literatura universal, hi hauria Lautréamont, com un opòsit radical de Bauçà. Ja que, tal com diu Palau i Fabre (L’alquímia del bé i del mal. Traducció de Ricard Ripoll. KRTU, Barcelona 2006, p. 18): “Aquesta maldat universal portarà Lautréamont, més d’un cop, a declarar-se enemic de l’home; però en lloc de mostrar-nos aquesta maldat a través dels homes, ens la mostrarà a través d’ell mateix. Ja que tots els homes són, com ell, dolents (essent la hipocresia un agreujant, perquè amaguen i s’amaguen a ells mateixos aquesta maldat), ell ensenyarà la seva ànima monstruosa, amb tota la seva brutícia i tot el seu aspecte esgarrifós, fins als darrers replecs de la seva putrescència, per tal de despullar l’home”. Lautréamont se solla juntament amb l’home contra l’home, allà on Bauçà es declara lúcidament sol i absolutitzat contra tot l’amàs vergonyant de la humanitat.

Rudiments d’ignorància

Posted in Episodis nacionals, Miquel Bauçà with tags , , , on gener 15, 2009 by joantdo

Llegeixo l’estudi d’Antònia Arbona sobre la poesia de Miquel Bauçà, un text que potser podria arribar a aspirar a intentar ser útil com a buidatge de motius en l’obra del felanitxer, en la mesura que és poca cosa més que una llista ordenada de temàtiques (ordenada, vull dir, segons la seva aparició al llarg dels llibres en vers); tanmateix, pretén ser alguna cosa més. Concretament, una tesi.

Arbona, però, comença passant de puntetes sobre un fet bàsic: l’Obra poètica publicada a Empúries no és ben bé la poesia completa de Bauçà, sinó una refosa tota ella. Aquesta reescriptura dóna dues versions d’Una bella història, una de les quals és la versió publicada el 1962. Arbona considera la possibilitat de comparar-les (i indica la supressió dels títols, l’eliminació de tres poemes i la transmetrització en heptasíl·labs, però obvia tot de canvis en el contingut i sobretot en la forma del contingut) però es limita a emetre un veredicte: la versió primera li sembla molt superior, admetent però que “la segona versió (…) em semblaria prou bona si no existís l’anterior”. Segurament per això no ens informa del fet que El noble joc, Poemes, Notes i comentaris i Les Mirsines, tal com apareixen el 1987, no són els llibres publicats al llarg dels 70 i 80 (i en principi difícils però no impossibles de trobar) sinó noves versions, reordenades, modificades, passades a heptasíl·labs majorment.

No hem parlat de “veredicte” per casualitat: Arbona, dona del seu temps, topa amb la misogínia de Bauçà i la confon amb el masclisme: un masclisme que ella veu en el poema “Un corrent d’aire”, d’Una bella història. I per què? Perque en aquest poema l’àvia empra un aguller, i l’avi una aixa de llavorar. Des d’aquest detall (¿què en diria del fet que els personatges femenins de la Rodoreda compren flors, i els masculins les paguen?), Arbona jutja l’autor. No l’obra: l’autor.

L’utilització recurrent de l’expressió jo poètic (escrit sempre en cursiva, com qui escriu Unheimlich) no ens hauria de despistar: per a Arbona, el jo poètic és l’autor. Bauçà és la persona que parla als seus llibres (fins i tot, suposo, si es diu Rogério) i és possible jutjar-lo per les opinions allà emeses, ja siguin “comentaris misògins de molt mal gust” (pàg. 147), ja siguin badades que evidencien que “Bauçà pertany al temps que va viure” (pàg. 98; aquí és clement: va viure fins el 2004); o, resumint sobre El Canvi: “La lloança del nacionalisme i de la necessitat d’avançar, tècnicament i psicològica de l’home són, al meu entendre, les úniques virtuds (sic) temàtiques del llibre. La resta em sembla un territori perillós, força llenegadís i que indica, certament, un crit d’atenció envers la personalitat” esquizofrènica de Bauçà (pàg. 127). Ara intentin recordar quant de temps feia que no retrobàvem la figura del crític (o de l’estudiós) com a jutge de les “virtuts temàtiques” i els territoris perillosos (suposem que també temàtics) d’un llibre.

Siguem honestos: el cicle obert amb El Canvi permet aquesta mena de translacions; el to assatgístic, didàctic, s’hi presta, demana rèpliques, és de vegades volgudament provocador. Però també és cert que la lucidesa s’hi barreja amb l’estirabot, que les contradiccions s’hi acumulen, en coherència amb allò que els parisencs han dit sobre l’escriptura fragmentària (perque una d’aquestes contradiccions, com ha indicat Arnau Pons, és rebutjar els parisencs en un text ple de gal·licismes). És fins i tot cert que no totes les gràcies allà abocades mereixen una rialla. Bauçà és, per això, un dels autors més difícils d’enxampar de la literatura catalana. I un dels menys interpretats. Però la millor manera de parar el filat no sembla prescindir de bona part de la seua bibliografia (en oblidar les primeres versions dels seus llibres de versos, així com dels seus textos en prosa; ¿en quina mesura formen part d’un compartiment estanc? ¿per què Arbona parla de Cants jubilosos, però no de les entrades en prosa d’El Canvi, o de Carrer Marsala?), ni enumerar reiterativament una sèrie de tòpics, en una infravariant primària de la tematologia, ni aplicar a pinyo fix idees rebudes (com la de “la tònica realista de l’època”, aplicada a Cants jubilosos: una tònica que, segons l’autora, passa per “l’acurada metàfora” o “la insistència en conceptes clau del barroquisme”; si Molas aixequés el cap…).

L’extinció des de Felanitx

Posted in Miquel Bauçà with tags on Novembre 12, 2008 by joantdo

En el text “Poesia i cognició”, publicat a Àrtics el 1988, Bauçà explica com, carregat de dubtes i interrogants, havia tornat al “territori nadívol” (a Felanitx, doncs, on es va instal·lar per aquella època). Allà, gràcies a “la solitud, virginitat i transparència del lloc”, i gràcies a la “impesantor” produïda pel fet que la seua comunitat no forma part de la Història, va arribar a les conclusions que esbossa tot seguit:

nosaltres, és a dir, la natura pensant-se a si mateixa, i també la vida, eren (sic) uns desviaments fortuïts i momentanis, i, destinats a ser reabsorbits

D’aquest desviament deriva la “malenconia que causa el sentiment de la natura”; Bauçà en preveu la fi pròxima, i constata:

aquest conflicte, aquest episodi natural que hem estat i la promesa de la seva resolució [que ha indicat abans que no és altra que l’extinció] era precisament allò que la poesia ha dit, i que la formulació d’això era el que és únicament i exclusivament poesia.

La poesia, doncs, no és una art, ni una eloqüència, “li és impossible d’afalagar imprecisions i terboleses” (i aquí, el to ens recorda una cosa: Bauçà és potser l’únic escriptor que ha estat capaç de foixejar d’una manera convincent); “arrenca de no res, opera amb no res i no serveix per a no res” (sic). És un “instrument cognoscitiu”, una forma de percepció que, alhora que permet copsar certes coses (principalment la “tensió central de la matèria”), impedeix percebre’n d’altres; aquí presagia el que serà la seua definició del poeta a El canvi, la d’aquell que mira d’una manera diferent als demés.

Al poeta, conclou Bauçà, li cal travessar dos paratges: la Divinitat i “el poblament o agrupament en què apareix inscrit”. La primera l’ha de considerar inexistent.

Respecte al poblament immediat, és suficient d’evitar de respondre als afalacs.

Reescriptures

Posted in Albert Roig, Josep Carner, Juan Ramón Jiménez, Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , , , , on Novembre 3, 2008 by joantdo

Quan Carner presenta el magne poema que al cap i a la fi és el primer volum de les seues obres completes, dins el qual desfà llibres, els reordena, reescriu poemes, i en corregeix fragments i estrofes senceres, no està efectuant cap gest de ruptura. L’impuls que el du a modificar els textos és el mateix que els va fer nèixer. De la mateixa manera, els poemes reviscuts de Juan Ramón Jiménez poden ser reviscuts perquè el poeta que els torna a fer és el mateix que els va fer la primera vegada. No hi ha, tampoc, ruptura: els pressupòsits estètics són els mateixos, les intencions les mateixes. Els mitjans per aconseguir-ho, però, s’han refinat pel camí; l’aspiració final és la perfecció.

En canvi, Antonio Gamoneda, en el volum Esta luz, refà els poemes. Però inclou un apèndix amb les versions antigues. Semblantment, Miquel Bauçà inclou la versió original d’Una bella història vora la revisió de 1985 (però no fa el mateix amb la resta de llibres, també modificats, tot i que Antònia Arbona no se n’adoni). Ambdues versions del poema ens són donades, permetent que dialoguin entre si; pel camí, hi ha hagut una ruptura. El poeta d’ara intervè lliurement sobre els textos del poeta d’aleshores, inscrivint-hi l’indici d’una diferència. El pas del vers lliure als heptasíl·labs, en el cas de Bauçà, és de fet pura violència. La pròpia identitat, pel camí, ha esdevingut un enigma.

A mig camí, Albert Roig ha realitzat aquesta mena d’operacions en gairebé tots els seus llibres. No hi ha ja el somni d’una perfecció: cada versió acabarà donant pas a una altra. El diàleg que hi té lloc no és violent, per molt que de vegades sigui un repte a la paciència i la butxaca del lector. Si la pròpia identitat havia esdevingut problemàtica, aquí hi ha un intent d’investigar el seu desplegament al llarg del temps. Amb la sorpresa d’anar veient com, amb el pas del temps, un mateix vers pot assolir les més diverses coloracions.

La ciutat de Bauçà

Posted in Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , on Octubre 24, 2008 by joantdo

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los
als peus de les àguiles, no li queda més remei
que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.

Contra els poetes (una bella història)

Posted in Els altres, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Miquel Bauçà, Theodor Adorno with tags , , , , , , on Octubre 15, 2008 by joantdo

Després de la Segona Guerra Mundial, i després de la Guerra Civil aquí (però més a poc a poc), hi ha com una mena de fàstic sobtat per les idealitzacions. Un fàstic de vegades injust: allà van cap avall Valéry, Claudel, George, Rilke i, al capdavall, Darío però també Juan Ramon, López-Picó però també Carner. És el moment en el qual la gent trau de context la frase on Adorno qüestiona que hi pugue haver poesia (ja hem indicat quina, però) després d’Auschwitz. I a Chile sorgeix Nicanor Parra. Els diaris de Joan Fuster als anys cinquanta van plens d’aquesta mena de debat; els intertextos de Blas de Otero van plens de divertits estirabots. Gombrowicz ataca els poetes. Hi ha com una mena de rebuig generalitzat del luxe verbal (només a Cuba sorgeix Lezama). Ferrater i Gil de Biedma ho reblen mal-llegint les metàfores lorquianes. Castellet i Molas s’hi perden.

I apareix un jovenet de Felanitx, que li dóna la forma definitiva en català.

I després la desfà.