Archive for the Narcís Comadira Category

Comadira i la manca de puntuació

Posted in José Ángel Valente, Narcís Comadira with tags , , , , on Mai 11, 2009 by joantdo

Excepte els imprescindibles signes interrogatius, el llarg poema “Quarantena”, de Narcís Comadira, es presenta sense signes de puntuació. Aquest tret, combinat amb els encavalcaments, provoca un estranyament de les relacions sintàctiques, visible ja en els tres primers versos:

Viure en un país informe

com aquest Catalunya la forma

¿té per ella mateixa algun sentit?

Aquí “la forma” resta despenjada de la interrogació dins la qual resta inclosa (a través el pronom “ella”), com si més aviat tingués relació amb “Catalunya” (que també podria ser aquella entitat del sentit de la qual dubta qui parla, forçant una mica les coses). Hi ha un moment de vacil·lació que ens obliga a alentir la lectura, a tornar a llegir cada vers en relació amb l’anterior, a ressituar els elements; pel camí es desperten preguntes que no ens havíem fet en primera instància.

Però també hi ha la ficció d’un discurs immediat. Una pura versemblança: podríem estar hores discutint si el pensament té signes de puntuació. Sigui com sigui, l’efecte és creïble: qui parla en el poema encadena associacions, com si girés entorn d’un petit grup de temes: l’amor carnal, la memòria, la bellesa, etcètera. No en va el títol del poema és ambigu. D’una banda, la quarantena era el període de quaranta dies en què els viatgers procedents de zones epidèmiques eren aïllats, i d’aquí deriva l’expressió “posar en quarantena”: diferir l’acceptació d’una creença en una cosa fins a assegurar-se de la seua certesa. Però la quarantena és també l’edat de quaranta anys (i en el mateix llibre de Comadira, el poema “Eine Kleine Nachtmusik” acaba amb una pregunta: “Als quaranta, ¿què més?”.

Hi ha una relació encara més evident entre el poema llarg i la resta de poemes del llibre En quarantena. Un d’aquests poemes, tot sencer (és una quarteta), apareix citat al final del poema:

Adéu la pell lleugera

on els ulls s’emmirallen.

Per baixar al fons del pou,

guanyar pes, ser una pedra.

Apareix entre cometes, però (subratllant la seua condició de citació), i sense punts ni comes ni majúscules, com la conclusió del poema. El títol de la quarteta exempta és “Bons propòsits”, com els que hom fa en el traspàs a un nou cicle temporal. Per això el poema no camina gaire lluny del cicle de poemes de José Ángel Valente al seu ninot Pancho; ni, és clar, dels diversos retrats del llibre Àlbum de família.

Per això mateix el temps és central: en el centre del poema, gairebé recordant-nos que Comadira també és pintor, hi ha una epifania:

per un moment veig una llum manyaga

que envolta i endolceix

aquest ram olorós de fonoll i llentiscle

que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències

i en fa estrelles d’estius i de nostàlgia

i de cop tot és clar

tot es fixa perfecte dins l’instant

La mirada, venien a dir els versos anteriors, s’ha d’adreçar a la llum interior amb què les coses malden per existir; però els versos següents introdueixen una interrogació:

¿és solament la llum l’autora del miracle?

¿o és aquest component de dolor que el meu cor

d’allò que ja és perdut treu i en fa una corona

per tot allò que es perd i així coronat

de la seva virtut essencial que és la de ser fugaç

és comprès plenament i així fet immortal?

El problema, com en Carner, o com en els sonets de Foix, és saber el lloc d’on ve la bellesa (o, en el cas foixià, les imatges funestes): de dins, o de fora. Qui parla a “Quarantena” postularà que la comprensió, lligada a l’amor (desvinculat d’un desig sexual que abans, proustianament, s’ha descrit com pur artifici tàctic), és la clau de volta per viure dins la manca de forma. Però dins la fuga sense fi que és el poema, fins i tot aquest postul·lat acaba emmarcat per l’únic signe de puntuació resistent en el text:

¿el nostre amor és també una caseta

amb tots els noms equivocats a cada cambra?

Traduint el gira-sol

Posted in Eugenio Montale, Narcís Comadira, Tomàs Garcés with tags , , , , , , , on Març 31, 2009 by joantdo

El poema de Montale fa:

 

Portami il girasole ch’io lo trapianti

nel mio terreno bruciato dal salino,

e mostri tutto il giorno agli azzurri specchianti

del cielo l’ansietà del suo volto giallino.


 

Tendono alla chiarità le cose oscure,

si esauriscono i corpi in un fluire

di tinte: queste in musiche. Svanire

è dunque la ventura delle venture.


 

Portami tu la pianta che conduce

dove sorgono bionde transparenze

e vapora la vita quale essenza;

portami el girasole impazzito di luce.

 

Tomàs Garcés tradueix:

 

Porta’m el gira-sol. Vull trasplantar-lo

en el meu clos recremat del salobre,

i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire

l’angoixa groga del seu rostre.


 

Les coses fosques de claror sedegen,

i s’esgoten els cossos en fluència

de tintes, i les tintes en música. Esvair-se

és, doncs, el goig suprem.


 

Porta’m, oh tu, la planta que acompanya

al lloc on brollen àuries transparències,

la planta que evapora com un perfum la vida;

porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

 

Narcís Comadira, per la seva banda, ho gira així:

 

Porta’m el gira-sol perquè el trasplanti

al meu terrer cremat de tanta sal,

i mostri tot el dia als blaus mirallejants

del cel l’ansietat del seu rostre groguís.


 

Van cap a la claror les coses fosques,

s’exhaureixen els cossos en un flux

de colors: aquests en músiques. Esvanir-se

és per tant la ventura de les ventures.


 

Porta’m ara la planta que ens adreça

allà on sorgeixen rosses transparències,

que evapora la vida com essència;

porta’m el gira-sol esbojarrat de llum.

 

Cal recordar aquests mots de Calvino: “en una època de paraules genèriques i abstractes, paraules que serveixen per a qualsevol ús, paraules que serveixen per a no pensar i no dir, pesta del llenguatge que desborda del que és públic a allò privat, Montale ha sigut el poeta de l’exactitud, de l’opció motivada del lèxic, de la seguretat terminològica destinada a capturar la unicitat de l’experiència”.

El “terreno” montalià esdevé en Garcés un “clos” (‘terreny circuït de parets, de reixes, de tanques, etc’); en Comadira, un “terrer” (‘terra on hom s’ha criat, on hom viu’, ‘terreny’, ‘sòl de terra més o menys pitjada, per oposició al sòl de roca, de rajoles, etc.’). És igualment interessant adonar-se que “recremar” (‘torrar amb excés’) és un mot de sentit més restringit que no pas “cremar”. Al tercer vers Garcés fa desaparèixer un encavalcament (un recurs bàsic en el tractament montalià de la mètrica), canviant de passada la relació entre substantiu i adjectiu (que són els mateixos, “blau” i “espill”, però amb els papers canviats). Igualment, el “giallino” no és el groc (que és “giallo”); Comadira proposa un “groguís”.

És interessant comparar l’angoixa amb l’ansietat. La primera pot ser una opressió, un respir fatigós, a causa de la xafogor de l’atmosfera, d’un estat morbós, d’un disgust, etc. així com el propi estat atmosfèric que provoca aquella sensació. O pot ser també una opressió de l’ànim, un fatic, un afany extrem; d’aquí deriva la noció kierkegaardiana d’un estat anímic, no determinat per cap cosa concreta, característic de l’home, que li revela l’essència del seu ésser, la seva nul·litat finita davant la infinitud de Déu. I, finalment, el malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent. Pel que fa a l’ansietat, pot ser una viva inquietud a propòsit d’un esdeveniment futur o incert, o bé una pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d’extrema inseguretat i inquietud. Ambdós mots són ben fronterers (¿com distingir l’opressió de l’ànim de la inquietud psíquica?).

Encara pitjor amb esvanir-se i esvair-se: esvanir-se és ‘desaparèixer del tot’, ‘perdre poc a poc la força’ i ‘perdre el coneixement’. En canvi, esvair-se no només és reflexiu: esvair és ‘desfer, posar en confusió l’enemic’, ‘envair (un país, una ciutat), saquejant-los, devastant-los’, ‘dissipar, extingir’ (d’on salta cap a l’ús pronominal’ i, finalment, ‘defallir, especialment per efecte de no haver pres aliment d’estona’. ¿Com decidir-se?