Archive for the Paul de Man Category

Conceptuals

Posted in Arts, Dilemes, El món coetani, Paul de Man with tags , , , , on març 12, 2009 by joantdo

Caldria passar potser per l’art; per una polèmica subjacent en l’art de les últimes dècades, i que enfronta la pintura d’ofici amb els experiments conceptuals. Una tensió especialment vibrant en un moment històric molt determinat: el pas dels anys setanta als anys vuitanta. El relat historiogràfic convencional ens parla de l’esgotament de l’art conceptual i del retorn de la pintura; Kevin Power, en un dels volums d’Impasse, ho explica així:

Després de la sequera d’allò conceptual i allò post-minimal dels anys seixanta i setanta, el retorn al que s’anomenava “el plaer de la pintura” va suposar un retorn de la pintura com a artefacte, com a expressió i, evidentment, com a bé de consum: un article vendible! (…) És gairebé com si l’art espanyol presentés les seves credencials en termes d’una adhesió neoconservadora a la pintura de l’alta cultura o de l’escultura de materials noble

El procés té paral·lels gairebé massa indiscutibles amb la Transició coetània, amb el pacte d’oblit i, pràcticament, de no agressió (per part d’un sol sector), que acabarà ofegant tot de possibilitats inèdites apuntades en els crispats anys setanta. Paral·lels, així mateix, amb l’evolució de la literatura del període. La idea de postmodernitat, així, o més aviat la recepció de la idea de postmodernitat en el context espanyol, pren un caire de restauració conservadora. Així com es passa de l’art conceptual a la pintura neoexpressionista, s’abandona el textualisme tot recuperant la narrativitat tradicional.

Sota els últims alens del règim franquista, el conceptual espanyol agafa un caire fortament polititzat, i és justament el dilema sobre les relacions entre política i creació allò que el reduirà a mera possibilitat i, finalment, a zona d’oblit. Per això una retrospectiva sobre el Grup de Treball que es va fer fa uns anys al MACBA estava integrada, bàsicament, per textos: els articles de la polèmica amb Tàpies, l’atac a les escultures d’autopista, etc. Allò que escombren els anys vuitanta en expulsar el conceptualisme és una problematització del llenguatge, una aturada reflexiva prèvia al treball creatiu dedicada a examinar aquest d’una manera crítica. S’examina la funció social i política de l’art, el paper de la representació, dels marcs, dels recursos; s’exploren possibilitats alternatives. Es nega la transparència dels mitjans. La teoria arriba a tenir tanta importància com la pròpia obra; el retorn a la pintura, en el fons, és una més de les formes d’allò que Paul de Man va anomenar la resistència a la teoria. “Jo pinto i prou” és una professió d’ingenuïtat, per tant, profundament retòrica; tant com la seua paral·lela “jo escric i prou” (tanmateix, més evidentment contradictòria; teoritzar també és escriure).

Si ens avinguéssim a simplificar, podríem parlar de dos cicles històrics en l’avantguarda. El primer, inaugural, és el de les anomenades avantguardes històriques: tot el seguit d’ismes apareguts durant les primeres dècades del segle XX, abans de la Segona Guerra Mundial. El segon cicle, sovint anomenat segona avantguarda, té lloc entre els anys seixanta i setanta del segle, un cop superat aparentment el trauma de postguerra. Un moment en el qual la primera avantguarda és sotmesa a una revisió crítica, un procés en el qual es revaloritza, especialment, DADA. Ja no hi ha la ingenuïtat de la primera onada; la segona avantguarda se situa, de fet, en un lloc pràcticament inhabitable. Segons Peter Bürger, l’atac principal de l’avantguarda anava adreçat contra l’estètica burgesa, l’estètica basada en l’autonomia kantiana de l’art; per això la seua culminació podria bé ser el ready-made duchampià, que atempta contra la institució artística en bloc. Bürger mateix identifica un segon moment en el qual el gest de Duchamp, irrepetible, es reprèn, però ja codificada, admesa dins la institució: el moment en què la performance, el happening, el ready-made, entren en el museu.

Les avantguardes se situen aleshores en una contradicció aparentment irresoluble: la intenció és trencar, innovar, però el procediment emprat és un reciclatge de mètodes ja emprats, una adaptació als mecanismes del món de l’art. En altres termes: l’avantguarda esdevé allò que no era, esdevé tradició. Cal tenir present això per entendre el reviscolament tradicionalista dels anys vuitanta (que, malgrat les aparences, s’ha mantingut fins avui dia). La tradició prèvia al romanticisme consistia en un seguit de temes, procediments, formes, que anaven passant de mà en mà fins a esdevenir patrimoni comú: per això qui fa un sonet no és considerat automàticament un imitador de Giacomo da Lentini. Per contra, la modernitat crea el concepte forma intransferible; la noció d’originalitat crea automàticament la d’epigonisme. I quan un poeta fa un cal·ligrama esdevé, automàticament, un imitador d’Apollinaire. La fal·làcia està servida: hom parla d’esgotament de l’avantguarda (ja que l’avantguarda es repeteix) i, certificat això, torna a fer sonets, en els quals ja no es reconeix la imitació. En un altre nivell, es critica l’entrada de les obres avantguardistes en el museu, com si fos un contrasentit (paral·lel a la recent polèmica sobre els polítics antisistema que van en cotxe oficial) i no un fenomen derivat de la marxa habitual de les coses (és a dir, del fet que, amb el temps, la ruptura és acceptada per la societat, assumida pel “sistema”).

 

 

Distància contra poesia

Posted in Carles Riba, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Paul de Man with tags , , , , , , on gener 8, 2009 by joantdo

Diu Slavoj Zizek: “L’obsessió gairebé central del nostre temps és com mantenir la distància adequada”. Aquesta obsessió explica potser un paràgraf com aquest:

els meus versos no pertanyen al món de la poesia usual, on hi ha d’una banda un autor més o menys hàbil i de l’altra una figura que el representa en el poema, i l’estira i arronsa entre els dos fa que no se sàpiga mai ben bé si els versos els ha fet el primer, que exerceix només la funció d’un ventríloc, o bé el ninot que l’autor magreja pel darrera. El fet és que la poesia dels professionals corrents (moralistes unidimensionals, romàntics nyicris o avantguardistes tronats) massa sovint sembla que surti d’una mala traducció on la responsabilitat per la forma i el sentit del poema l’editor, resignat, ha de traspassar-la al text original, que no pot deixar d’imprimir acarat a la versió de torn: en aquest cas és ben clar que és el ninot que s’ha imposat. Però tampoc la poesia original que se sol fer no es pot entendre gairebé mai sense recórrer al poc que és capaç de dir-nos el seu autor sobre les seves intencions (i pot ser, i és una de les coses que passen, que no hàgim d’estar mai segurs de quina gràcia ens volia fer quan ens tractava de jueus o de negres). Són versos en els quals, paradoxalment, l’autor també hi fa de ninot: també s’hi ha traduït, malament, a si mateix, i no s’hi ha objectivat. Els meus versos, en canvi, són del tot meus, començant pels traduïts.

No molt lluny (i, en un cert sentit, gens) trobem l’afirmació ferrateriana:

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la meva poesia exposa [el ninot] i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poema davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

Hi ha una diferència, però: Ferrater admet la necessitat d’exposar-se al suborn per part del ninot, mentre que l’autor de Ferraté, concebut com un artesà més o menys competent, ha de protegir-se (recorrent, per exemple, a traduccions i pastitxos; a continguts donats per altri) per reeixir. Seguim, però, amb Ferrater, no sense recordar una afirmació de Paul de Man: “allò que anomenem ideologia és precisament la confusió de la realitat lingüística amb la natural, de la referència amb el fenomenalisme” (de Man no cau aquí gaire lluny d’Althusser, per a qui la característica principal de la ideologia és que es pensa, i ho diu, que no n’és). En una entrevista, el poeta reusenc defineix la literatura així:

és un procediment higiènic per tal de destruir les idees ideològiques: és un àcid dissolvent. Com que als literats allò que ens interessa és justament l’observació directa d’homes i dones, això serveix molt com a dissolvent de les maneres ideològiques.

De Man potser diria que “l’observació directa” és ideològica, però ambdós van cap al mateix indret, una mena de prolongació de la paradoxa diderotiana del comediant. Allò mateix que Riba, cinquanta anys després de la mort de Verdaguer, va afirmar: “El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia”. Per a Riba, el món n’és ple, de poesia; la gent s’hi perd. I el que cal és cristal·litzar-la per expulsar-la, per poder viure.