Archive for the Quim Monzó Category

Ecos de societat

Posted in El món coetani, Quim Monzó, Sergi Pàmies with tags , , , , , on maig 4, 2009 by joantdo

El conte de Sergi Pàmies “Brindis” comença quan una desconeguda aborda el “tu” protagonista a la sortida d’una taula rodona. Aquest “tu”, que serà el focus del relat, és un escriptor de renom, ben relacionat amb el mundillo (publica articles al diari i, més endavant, contactarà sense problemes amb un editor i un crític de teatre, presentats tots dos en termes semblants: “si es pot parlar d’amics en el món de l’edició / del teatre”). El conte oscil·la entre el present i un temps futur que fa la seua aparició quan l’escriptor i la desconeguda comencen a besar-se, van a un hotel i entren a l’ascensor: “Imagines què et farà. És el millor moment: quan l’expectativa encara és un mar infinit, en aquest cas tempestuós”. I en aquest moment, el protagonista es veu a si mateix com un pirata i un capità.

La desconeguda és l’esposa d’un dramaturg desconegut. Després de fer l’amor amb l’escriptor, li entregarà obres del seu marit, a banda d’alguns contes seus, textos que l’escriptor fa arribar, primer, a l’editor (en el cas dels contes) i, després, al crític de teatre (en el cas de les obres del marit; però l’ordre en què envia els textos naturalment, no és casual). El resultat és que l’editor decideix publicar els contes, i l’obra teatral acaba sent estrenada al Teatre Nacional. L’última trobada entre tots tres, escriptor, dona i dramaturg, acaba queel primer té la sensació d’haver estat utilitzat.

Primerament, però, només tenim una seducció, basada en la vanitat de l’escriptor, que respon a l’afalac inicial de la dona amb un “comentari falsament modest”; l’únic interès d’ell per ella és merament sexual, motiu pel qual la conversa posterior només arrenca quan parlen d’ell: “T’afalaga escoltar-la, malgrat que, fugaçment, s’allunya del discurs monotemàtic -tu- per fer alguna referència al seu marit, un dramaturg inèdit i, diu, amb molt de talent. Et delectes en l’adulació amb la satisfacció de qui sent a les espatlles les mans d’un massatgista” . Té lloc aleshores el primer dels dos brindis que donem nom al conte, amb un reguitzell de referències literàries: “de Nabòkov a Rabelais, de Joyce a Mognes” on la quarta, com passarà després (“d’Ors a Rusiñol, de Goethe a Labittrhude”), és inventada. Hi ha potser una diferència entre ambdues llistes, almenys pel que fa als noms reals: en la primera es tracta d’escriptors de ficció, en la segona, no.

El temps futur, de tota manera, no és només un signe de l’expectativa del desig abans citada, sinó també de les pors amb què l’escriptor afronta la relació: “problemes, malalties de transmissió sexual, fins i tot (…) la silueta agotzonada del dramaturg” (aquest últim serà una pura fantasia fins al desenllaç, en el qual resulta que no correspon per a res a la imatge mental que se n’havia fet l’escriptor), “que la motivació que l’ha dut fins a tu potser no és una admiració autèntica, sinó la conseqüència d’una aposta, i que, d’amagat, ho deu estar enregistrant tot”, “pregant perquè aquesta no sigui de les pesades, de les que no prenen precaucions, de les boges, de les que es pengen”. Aquestes pors van acompanyades, però no ben bé confirmades, per una sèrie de signes: la roba interior tan perfecta que sembla posada per ensenyar-la, una cita errònia d’un llibre de l’escriptor; i, en les següents trobades, pel creixent desinterès sexual d’ella, que es limita al sexe oral. Hi ha, de fet, una inseguretat de fons en l’escriptor que explica alhora aquesta por i la vanitat, així com l’eufòria amb que emprèn la primera trobada.

De trobades, n’hi ha quatre. La primera és la inicial: van tots dos a l’hotel, fan l’amor, ella explica que ella i l’home són escriptors. En la segona, es troben per tal que ella li faci a mans les seues obres. No només està explicada en el temps futur que, poc a poc, va envaint el relat (en realitat, entre la primera trobada i la quarta, just a l’últim paràgraf, tot és futur, arribant a suggerir que tot és una sospita de l’escriptor), sinó que el polisíndeton accelera el relat: “I, a diferència del dia que us vau conèixer, tindrà pressa. I no acceptarà quan li proposaràs de tornar a l’hotel. I que no vulgui tornar-hi t’excitarà. I l’acompanyaràs fins al pàrquing. I allà, dins del seu cotxe, t’ho farà amb la boca. I sortiràs inquiet del vehicle, una mica decebut. I ella, amb el vidre abaixat i el motor en marxa, et recordarà que no t’oblidis del sobre (te l’estendrà com un albarà que haguessis de segellar)”. La tercera trobada té lloc quan ell li ha enviat els contes a l’editor i ella s’enfada (amb una indignació “convincent”; la tria de la persona fa que els indicis escampats aquí i allà sobre el caràcter estratègic dels actes d’ella no pugui correspondre sinó al punt de vista del protagonista), acabant d’una manera semblant: “et tornarà a dir que té pressa i, de nou, en un altre pàrquing però dins del mateix cotxe, t’ho farà amb la boca, d’una manera mecànica, més humiliant per a tu que no pas per a ella”.

Se’ns diu clarament que els contes d’ella són mediocres i s’insinua que ho són les obres d’el dramaturg (tothom les considera dignes d’estrenar-se, però tothom ho fa proposant canvis dràstics). En la primera trobada ella diu que les obres del seu marit “són molt bones però difícils d’estrenar “perquè no coneixem ningú””. Per això, el relat narra el procés dut a terme pel matrimoni (o potser només per la dona) per “conèixer algú” i assolir l’èxit literari, mitjançant l’afalac (no només a l’escriptor, sinó també a l’editor, com es veu en l’escena final), el sexe i una certa violència psicològica, visible especialment en la tercera trobada.

La violència psicològica reapareix en el conte “La lloança”, de Quim Monzó. El protagonista i focus del relat és Daniel Broto, escriptor famós que un bon dia es compra el primer llibre d’un jove autor, David Guillot. Se’l llegeix, i li agrada: “Quan finalment tanca el volum, ho fa amb la sensació d’haver llegit un recull interessant, i més per ser un primer llibre”. Temps després, en una entrevista, li demanen que recomani un llibre, i cita aquest, però la simple cita (títol, autor) és deformada pel periodista: “m’ha semblat un llibre molt bo”. Hi haurà encara una segona deformació de la declaració: els editors de Guillot afegeixen una faixa citant Broto, que hauria dit que és “un llibre extraordinari”. En ambdós casos, Broto se’n sorprèn, però decideix no intervenir: “no pensa fer-se mala sang per aquest detall”  i “no pensa posar-se pedres al fetge”; Monzó, com Pàmies (o viceversa), sembla construir els contes a partir de motius que van reapareixent amb variacions.

Aquesta doble deformació provoca la trobada entre Broto i Guillot; també aquest relat encadena trobades. La primera és un missatge al contestador en què Guillot agraeix la declaració del periòdic i deixa el seu número de telèfon per si Broto vol parlar amb ell. Alternant el discurs reportat i el discurs narrat, el narrador heterodiegètic insinua el to d’aquest missatge: hi ha diversos agraïments, Guillot tracta Broto de vostè, i admet la possibilitat que la trobada no tingui lloc: “Sap, esclar, que Broto deu tenir un munt de feina i que no deu poder perdre el temps amb nimietats com aquestes – “un jove escriptor que comença, ves” – (…) perquè Broto és, per Guillot, un mestre, l’escriptor viu més important, el que l’ha guiat en els seus inicis adolescents, el seu model literari fins i tot ara que ja comença a publicar, l’exemple que – si li permet la confessió – ha fet que es decideixi a escriure, a convertir-se en escriptor”. Hi ha, doncs, una modèstia (que s’endevina falsa en el primer incís citat) servil, un tracte deferencial, un afalac tòpic. I s’endevina, sota l’educació, una ansietat.

La segona trobada té lloc quan Broto signa exemplars del seu nou llibre, i apareix Guillot. Reapareix l’ansietat: “És prim i nerviós. Mira cap a una i altra banda, més que no pas a la taula on Broto firma, i un moment que els ulls de tots dos es troben, de seguida desvia la mirada”. Guillot informa Broto que, a partir de la seva declaració al diari, ha decidit seguir escrivint, i fins i tot ha començat a col·laborar en un suplement cultural. Com en el conte de Pàmies, la intervenció de l’escriptor consagrat és útil per a l’escriptor desconegut, tot i que no s’endevina cap estratègia rera Guillot. Aquest, de fet, segueix aquí amb la bona educació, amb l’afalac i l’agraïment servils (la signatura és “un somni fet realitat”) i, finalment, la proposta d’anar a prendre alguna cosa algun dia.

Per segon cop, Broto no truca Guillot, ara de manera més conscient: “la situació ha començat a fer-se-li molesta. No sap ben bé per què, no li ve de gust veure’l. Aquella insistència, aquella mirada ansiosa, tot aquell sabó” (en qualsevol cas, si Guillot té una tàctica, aquesta és contraproduent).

La tercera trobada és un altre missatge al contestador: Guillot li recorda a Broto que havien quedat que es telefonarien (cosa que no és certa). Hi ha un canvi: Guillot segueix amb afalacs (“Broto és un far, la llum de la literatura autèntica enmig d’un panorama literari cada cop més mediocre i banal”; afalacs que, naturalment, inclouen el menysteniment de tota la resta), però comença a tutejar Broto. D’altra banda, també aquí apareix un element fins ara no visible, la crítica al panorama literari; no només el que ja he citat sinó també l’afirmació “últimament es publica cada cop més” (que apareix aquí citada com a idea rebuda, com a tòpic), i la queixa per la “gent que es mou més per la fama d’un nom que no pas per la qualitat literària de la seva obra”, tot referint-se al públic de Broto i, per tant, insinuant una reticència respecte a aquest. Guillot insisteix que “no vol ser pesat” (que és justament el que és).

La quarta trobada té lloc en un programa de ràdio. Amb el tuteig instituït, Guillot perora sobre la trucada que Broto no ha fet; aquest últim “se sent vagament culpable, i això el molesta, perquè no s’hauria de sentir culpable de res”. Recorda aleshores una frase que el jove li va dir als grans magatzems: “Voldrà no haver llegit mai el meu llibre, senyor Broto!”.

El cinquè episodi no és ben bé una trobada: apareix un nou llibre de Guillot, i Broto el rep a casa per correu amb una dedicatòria que acaba, després d’un agraïment formulat en els seus justos termes (Guillot li deu a la declaració de Broto la segona edició del seu primer llibre i la publicació del segon): “En tot cas: em deus una trucada. No hi ha pressa. No vull robar-te el temps”.

La sisena i última trobada té lloc a Sitges, en una xerrada on, entre el públic, Broto veu “els ulls acusadors de Guillot”. Hi ha hagut, al llarg de totes aquestes trobades, un crescendo que, aquí, és a punt d’explotar, una transformació des de l’agraïment servil de la primera trucada fins a la insolència amb què Guillot comença a tractar Broto. Un procés paral·lel a l’ascens social de Guillot, que ara, “convertit en una de les promeses literàries locals”, “és l’eix central d’un grup de dos nois i una noia que riuen i xiuxiuegen en una punta de la taula”. Guillot, per tant, ha esdevingut ell mateix objecte del desig d’altra gent. És l’última trobada: el tercer i el quart llibre de Guillot li arriben a Broto sense dedicatòria, i finalment: “I també quan Broto publiqui un nou llibre i Guillot n’escrigui la crítica al diari, en la qual qüestionarà la importància desmesurada que – de manera incomprensible, escriurà – es dóna aquest autor”. És l’última frase del conte, aquella on la relació entre Broto i Guillot es capgira del tot, i esdevé un enfrontament directe.

A diferència de l’escriptor de Pàmies, Broto no és responsable de la prosperitat de Guillot; tot deriva d’una sèrie de confusions mal mesurades per l’escriptor, massa indolent per enfrontar-se a la manca de rigor ambiental (la que permet deformar les seves declaracions). Hi ha, així, una confusió bàsica: Guillot mai no sap que el seu llibre només li va agradar a mitges, a Broto, i encara amb la condescendència de veure’l com un primer llibre. Pren per bona, doncs, la declaració del diari; tot succeeix com si la seva hiperbòlica admiració per Broto fos una contrapartida de l’admiració que suposa en Broto per ell. I la manca de comunicació contradiu això, provocant un progressiu distanciament que, paradoxalment, es manifesta en un tracte cada cop més familiar. En realitat, Broto es troba a si mateix convertit en el centre d’una altra intimitat, en la mesura que ell és famós i l’altre, almenys fins al desenllaç, no. La incomoditat ve d’aquí: d’esdevenir objecte per a un altre subjecte, de ser manipulat (tot i que no pas d’una manera conscient com l’escriptor de Pàmies), i ser rebutjat si no es presta a la manipulació.

No queda clar aquí si l’obra de Guillot val la pena; la veiem només mediatitzada per la mirada de Broto (que llegeix amb desplaer el segon llibre tot i preguntant-se si això no és un “mecanisme d’autodefensa”, emprant així d’altra banda un terme molt revelador). Cal recordar, així, que de fet Broto compra dos llibres: el de Guillot i el d’un escriptor ucraïnès de moda. Però amb aquest últim no passa de la pàgina 36. Tampoc no se’ns diu si és que el llibre és, en si, mediocre. En qualsevol cas, Broto hagués pogut disfrutar amb aquesta lectura, i recomanar-la (sense comprometre’s; se’ns explica que tothom en diu meravelles, ja). Hi ha, per tant, una altra possible confusió, tot i que no s’explicita.

En qualsevol cas, si el conte de Pàmies denuncia les manipulacions i els jocs de poder del món literari, el de Monzó mostra els mecanismes de les relacions entre escriptors de diferents generacions (o de diferent pes), unes relacions mogudes pel desig de si, per la vanitat i la incomunicació.

P.S. La nouvelle “Davant el rei de Suècia“, per cert, és més enigmàtica que no sembla a primera vista; narrada en tercera persona, en  realitat és la història que explica el protagonista (acostumat a parlar així de si mateix) com a discurs d’agraïment pel Nobel. És ell qui ens explica que en altres temps va ser més alt, i que va ser reduït d’alçada per una mena de conspiració fantàstica. Hi ha hagut algun lector que ha considerat el text una al·legoria de com, per assolir l’èxit literari, cal rebaixar-se al nivell d’una societat pigmea, prescindint del fet que Amargós no és un narrador necessàriament fiable; que potser tot el que explica és un fantasieig, una ficció pròpia d’aquella manera d’escriptors que, com Balzac, insatisfets amb la seva infància se n’inventen una altra (contra els escriptors proustians que, feliços, la rememoren líricament).