Archive for the Ramón Gaya Category

Gaya

Posted in Arts, Ramón Gaya with tags , , , , on abril 11, 2009 by joantdo

Tot de textos de Ramón Gaya exhibeixen un rebuig gairebé ostentós de les avantguardes; o bé, per ser més exactes (estem lluny dels jocs de mans tramposos de Juan José Sebreli), un rebuig del desig de ser modern. Allò més curiós és que ell es remet, a l’hora de detectar el principi de la fi, al Renaixement. No és, per tant, un simple rebuig de l’avantguarda (“No pot ni ha d’existir un art realista”, anota el 1940), sinó tota una redefinició de la modernitat, deslligant-la de la cronologia i de la novetat (com quan Fuster, a Les originalitats, introdueix la distinció entre innovació i originalitat). Sobretot, deslliga l’art de l’artifici, de l’activitat constructiva; es tracta, per a ell, d’una passivitat, d’un deixar de fer:

Tots hem percebut de quina manera Velázquez no vol treballar, pintar, fer quadros; que es resisteix a l’exercici de la pintura, que es mou per alguna cosa que recorda molt a la mandra (…). L’artista-creador, de casta, fecund, sent molt aviat aqueixa tremenda diferència entre el seu judici i el seu instint; a poc a poc, anirà com renunciant a la seua acalorada activitat artística i donant pas a la natura, a la subterrània natura, és a dir, entregant-se a una mena de mansuetud creadora, de passivitat creadora.

El rebuig de la institució artística és el mateix que hi ha en Duchamp i en un cert Miró, però l’estratègia és diferent: no es tracta de romandre al marge, sinó de travessar-la pel mig, fent tot el camí (fins i tot si això significa, com en el cas de Gaya, fer unes quantes aquarel·les que són un pur cromo). L’operació de Duchamp és un gest senzill, però no simple, que revela tot d’apories (i una possible esterilitat); Gaya troba un camí per apropiar-se de tot l’art occidental. Per això enyora un temps en el qual

s’era modern amb naturalitat, amb abandó, gairebé amb menyspreu, i mai prenent-ne la prima i frívola condició com si fos una veritable substància viva. No es podia anar cap a la modernitat, perseguir-la, conquerir-la, ja que tothom hi era sense remei.

Aquest afany seria, doncs, el de la institució, a través de la qual el que, mitjançant la passivitat, havia de ser vital, esdevé artificiós. És a dir, Gaya té el mateix objectiu que DADA. Arriba a confirmar, per aquí, la noció de Hal Foster de l’avantguarda com a acció diferida, com a fenomen circumscrit a unes dècades (un parell, com a molt) del segle passat que tanmateix es desplega, en la mesura que és entès, al llarg de les dècades següents.