Archive for the Ramon Solsona Category

Rostres ocults

Posted in Franz Kafka, Josep Maria Fonalleras, Ramon Solsona with tags , , , , , , , , on Març 26, 2009 by joantdo

El narrador de Sis homes, de Josep Maria Fonalleras, coneix Aníbal Yebra, un personatge que primer fa un dejuni, després esdevé un eremita (eremita en un hotel, per una mena “d’estilització de l’eremitisme”) i finalment esdevé un poeta, consagrant-se en un recital de poetes amateurs (que acaba, per cert, amb el protagonista rebolcant-te pel terra en una mena de performance artaudiana). Com en tot el llibre, la història no és tant la d’Aníbal com la de la seua relació amb el narrador; així, el diàleg amb August Anger, l’home que ha tingut un infart, gira al voltant de la possibilitat (o l’oportunitat) de fer una narració sobre aquella experiència. I sobre la temporalitat d’aquella experiència.

El narrador, al final, arribarà a la conclusió que l’eremitisme de Yebra és una estafa. I en efecte: al llarg del seu periple, Yebra es mostra ansiós per ser vist, per ser contemplat, per exhibir-se. Però per exhibir-se com a separat dels altres. Potser només demana ajuda al narrador per tal que aquest escrigui un relat sobre la seua peripècia (cosa que, al capdavall, el narrador acaba fent). Per això en un moment determinat pot prendre com a model l’artista de la fam. Perquè l’ocultació pot ser, també, una tàctica.

En l’altre extrem, aquell qui al principi de Línia blava puja al metro i no deixa d’observar la gent fins arribar a l’altra punta no sabrà mai si totes les històries que va creant i entreteixint són certes. Solsona reitera aquí el mecanisme de Figures de calidoscopi; si allà no sabíem quina de les possibles vides de la protagonista era la veritable (tenint en compte que, parlant d’una novel·la, cap no ho era del tot), aquí les possibilitats que el narrador dedueix a partir de detalls mínims (una mà cremada, unes taques al coll, etc.), d’una observació general (l’edat permet deduir qui va viure la guerra, per exemple; l’aparença permet deduir l’origen estranger) i dels propis coneixements enciclopèdics (el narrador del metro és, al cap i a la fi, un aprenent de demiurg, amb l’ànim de convertir la L5 en una mena d’àleph) són pures hipòtesis.

Tant Solsona com Fonalleras, però, semblen proposar una mena de fenomenologia de l’acte narratiu, de les seues arrels en l’observació dels altres, en el diàleg, en la percepció. Fins i tot en les possibles manipulacions. Una inquietud que, potser no pas casualment, coincideix amb el moment en que molts cineastes es disfressen de documentalistes per esquivar tota la marqueteria que acaba desvirtuant la proposta de Solsona (massa semblant, al final, a un colobrot d’aquests on cal incloure necessàriament un immigrant dels d’ara, un immigrant dels d’abans, un delinqüent i un especulador immobiliari).

Als marges de l’article

Posted in Dilemes, Ramon Solsona with tags , , , , , on Març 19, 2009 by joantdo

Ull de bou, de Ramon Solsona, és un recull d’articles periodístics que té un detall curiós, i del qual potser caldria pendre nota si la gent segueix insistint a publicar blogs en forma de llibre: alguns dels articles, reproduïts més o menys fidelment (però no tots, per motius que en cada cas l’autor explica) van acompanyats per un breu resum, amb citacions, de les reaccions (en forma de carta al director o en forma d’article) que va provocar, a banda de notícies confluents. Com si, posem per cas, algú publiqués el seu blog acompanyant-lo del palimpsest de comentaris que n’ha fet altri (i, desenganyem-nos: són la sal de l’assumpte).

Solsona, d’altra banda, és d’aquells escriptors capaços de jugar-s’ho tot per un efecte verbal. Des d’un article on totes les “ç” esdevenen “ñ”, fins al relat de Llibreta de vacances on la Barcelona pre-olímpica esdevé un cos humà sotmès a mil operacions quirúrgiques, mitjançant un divertidíssim joc de metàfores (gens gratuït, d’altra banda). Així, l’article “Lo Parot” està escrit en una llengua que reprodueix fidelment la parla de la gent d’Horta de Sant Joan (i aquí ve el que els deia dels canvis en el article; Solsona al comentari admet que l’ajuda d’un filòleg li ha permès refinar una mica més el joc a l’edició en llibre).

Al comentari mateix, Solsona reprodueix un fragment d’un altre article seu, que em permet transcriure aquí una cosa que, si la digués jo, no quedaria tan bé:

Hi ha una implícita escala de valors socio-lingüístics que situen el català del nord per damunt del barceloní: és el català genuí, de soca-rel, l’autèntic. I per sota hi ha l’occidental, curiós, casolà, rural, menys autèntic a mesura que s’acosta a l’Ebre. Com més a l’oest i més al sud, la consciència lingüística és cada vegada més vacil·lant, perquè la gent no veu reflectida la seva parla als mitjans de comunicació i se’n senten insegurs. Més i tot: diferencien entre el català i allò que parlen ells.

Perdut dins els sucosos volums miscel·lanis de coberta dura de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, em sembla que en homenatge a Badia i Margarit, hi ha un article que descriu un estudi fet a l’Institut Joaquim Bau, de Tortosa, uns anyets després que hi estudiés jo. I comproven un curiós fenomen. Els estudiants es troben que a casa tota la vida han dit “llepolies” (per exemple), però que a classe i a la tele i als llibres s’escriu “llaminadures”, paraula que els és estranya; però alhora tenen la idea que “llepolies” no és la correcta. Per tant, acaben recorrent a una altra opció, sancionada també tant per l’escola com pels mitjans, encara que una mica subreptíciament: “txutxeries”.