Archive for the Robert Musil Category

Musil i els poetes

Posted in El món coetani, Robert Musil with tags , on Abril 9, 2009 by joantdo

Vet aquí una de les “reflexions desagradables” de Robert Musil, “Una qüestió cultural”, més o menys extractada:

¿Podríeu dir-me vós què és un poeta? Per una vegada mereixeria la pena escriure aquesta pregunta des de la primera fins a la última lletra, com en els torneigs mentals en què la lluita gira al voltant de la pregunta: “¿Qui va assassinar al senyor Roca? (Llegeixin-ho a la novel·la que començarà a aparèixer demà al nostre suplement de passatemps)”, o: “Què pot fer el jugador de ‘Römisch’ número 3 si el jugador de ‘Römisch’ número 1 acaba la jugada d’una altra manera que com es recomanava a l’últim congrés de Bridge?”. Tanmateix, no és previsible que un diari faci aquesta pregunta sense més ni més, i si mai ho fes, tractaria de donar-li una altra formulació. Com a mínim ho diria d’aquesta manera: “¿Quin és el seu poeta predilecte?”. O també: “Qui és actualment per a vostè el poeta més gran?”. I: “¿Quin ha estat el millor llibre d’aquest any (també d’aquest mes)?”. Pareixen les més aconsellables pels seus efecte un si és no és suggestius. Gràcies a tot això l’home s’assabenta de quan en quan de quina mena d’escriptors hi ha, que sempre són els més grandiosos, significatius, autèntics, reconeguts, i els més llegits. Però les preguntes: “¿què és un escriptor sense sidecar?”, “¿una criatura que escriu amb sobrietat és un escriptor?” i “¿n’és el conegut autor de …?”, mai no s’han plantejat des que la humanitat té memòria. El món se n’avergonyeix irremissiblement, com si en aquestes preguntes descobrís el soroll d’una trompeta de correus en temps del Romanticisme. El que és bo és que tots som capaços de dir, sense dubtar-ne ni un moment, que Marcilla és una marca de cafè o que això és un Twingo i allò un avió sense motor. Per contra restarem perplexos el dia que la quitxalla ens demani amb curiositat: “Besavi, diuen que en la teua època hi havia poetes. Què és això?”. A la millor tractareu d’explicar-los que no hi ha cap necessitat que existeixin els poetes, com no hi ha necessitat que existeixi el diable, ja que la gent diu de vegades amb gran seguretat; “Dimonis!”, “Pobre diable!”, “És de la pell del dimoni!” i altres coses paregudes. Però la gent no pensa en el diable, nogensmenys. Aquestes expressions formen part de la vida d’una llengua, i en la vida de la llengua catalana no existiria el terme “assegurança contra accidents”, ni la més minsa expressió d’això. Tanmateix, aquest pretext és fàcil de rebatre. Perquè, encara que la paraula “poeta” amb prou feines té significat en la història de la mentalitat de la nostra època, les generacions venidores trobaran la seua inesperada i indeleble petjada en la història de l’economia. Si ens deturem a pensar quanta gent viu avui en dia de la paraula “poeta”, no acabarem mai, encara que prescindim de la meravellosa mentida que diu que l’estat justifica la seua existència en funció de l’art i de la ciència i de l’esplendor diví a què puguin dur-nos. Podríem començar amb les càtedres i seminaris de literatura i acabar per tota la infraestructura universitària, passant pel negociat, els bidells i els secretaris i altres treballadors que participen en el seu manteniment. I, si comencéssim pels editors, ens entrebancaríem amb tots els treballadors de l’editorial, els venedors a comissió, els distribuïdors, les impremtes, les fàbriques de paper i de maquinària, els ferrocarrils, correus, els funcionaris d’hisenda, els diaris, els departaments ministerials, els directors generals: diré per escurçar que si cadascú de nosaltres s’estigués tot un dia estirant el fil de la imaginació – això depèn de la paciència de cadascú – coincidiríem que hi ha milers de persones que viuen gràcies als poetes, de vegades bé, de vegades malament, algunes exclusivament i d’altres en part. I tot això malgrat el fet que ningú sap què és un poeta, malgrat el fet que no podríem assegurar que n’haguéssim conegut algun, i malgrat el fet que ni les convocatòries de premis, ni les acadèmies ni les declaracions honorífiques ens poden oferir la seguretat d’haver enxampat viu a un veritable poeta. Sospito que només n’hi ha unes dotzenes en tot el món. És del tot incert que visquin de la poesia o que ho facin altres per ells: n’hi haurà alguns que estaran en condicions de fer-ho, però d’altres no. Tot això és una mica fosc. Si volguéssim establir comparacions amb d’altres camps, ens trobaríem que hi ha innumerables persones que viuen dels pollastres, o també dels peixos; en canvi, els peixos i els pollastres no viuen, sinó que moren d’això. Fins i tot hauríem d’afegir que els nostres peixos i pollastres viuen durant un temps gràcies al fet que algun dia moriran. Però tota la comparació resulta un fracàs perquè sabem què són aquestes criatures, sabem que realment existeixen i que no suposen cap entorpiment per a la criança de peixos o pollastres, mentre que un poeta implica un trastorn decisiu en la bona marxa dels negocis muntats sobre la poesia. Si té sort o diners, no som gaire tiquis-miquis amb ell; però a la primera relliscada, si la sort o els diners no reclamen el seu dret de primogenitura, se’ns apareixerà com un esperpent que onsevulla que vagi tindrà l’acudit de recordar-nos la confiança que els grecs van dipositar en els nostres avantpassats. Després d’unes protestes solemnes i idealistes sense importància, les editorials li demanaran si es veu capaç de fer una obra que garanteixi unes vendes de trenta mil exemplars; i a la redacció li proposaran que escrigui narracions curtes que, naturalment, s’acomodin a les necessitats d’un periòdic. Ell haurà de replicar que d’aquestes coses no n’entén; i d’aquesta manera només aconseguirà provocar un justificat malcontentament entre els empresaris teatrals, les associacions de llibreters i d’altres gremis culturals. Ja que per totes bandes és ben considerat i, com que no s’avé a obres taquilleres, ni a novel·les d’entreteniment, ni a pel·lícules, al capdavall hom té el negre pressentiment que – ja que rebutja totes aquestes possibilitats per a les quals diu no servir – no pot tractar-se sinó d’un talent privilegiat. Però fins i tot així no poden ajudar-lo, i qualsevol humà acabarà enfadant-se per tal que el deixi en pau. (…)

Anuncis