Archive for the Roberto Bolaño Category

Pere Gimferrer i Pere Ordóñez

Posted in El món coetani, Roberto Bolaño with tags , , , on Març 5, 2009 by joantdo

Al capítol 23 de la segona part de Los detectives salvajes, situat majorment a la Feria del Libro de Madrid de juliol de 1994, apareix un tal Pere Ordóñez, que diu això:

Antaño los escritores de España (y de Hispanoamérica) entraban en el ruedo público para transgredirlo, para reformarlo, para quemarlo, para revolucionarlo. Los escritores de España (y de Hispanoamérica) procedían generalmente de familias acomodadas, familias asentadas o de una cierta posición, y al tomar ellos la pluma se volvían o se revolvían contra esa posición: escribir era renunciar, era renegar, a veces era suicidarse. Era ir contra la familia. Hoy los escritores de España (y de Hispanoamérica) proceden en número cada vez más alarmante de familias de clase baja, del proletariado y del lumpenproletariado, y su ejercicio más usual de la escritura es una forma de escalar posiciones en la pirámide social, una forma de asentarse cuidándose mucho de no trasgredir nada. No digo que no sean cultos. Son tan cultos como los de antes. O casi. No digo que no sean trabajadores. ¡Son mucho más trabajadores que los de antes! Pero son, también, mucho más vulgares. Y se comportan como empresarios, o como gángsters. Y no reniegan de nada o sólo reniegan de lo que se puede renegar y se cuidan mucho de no crearse enemigos o de escoger a éstos entre los más inermes. No se suicidan por una idea sino por locura y rabia. Las puertas, implacablemente, se les abren de par en par. Y así la literatura va como va. Todo lo que empieza como comedia acaba indefectiblemente como comedia.

La tesi és reblada, dins el mateix capítol, per l’aparició de Marco Antonio Palacios, un d’aquests autors que es comporten com empresaris o com gangsters. Més o menys per aquella mateixa època, Pere Gimferrer, en un text sobre la situació social dels intel·lectuals europeus d’on he esborrat algunes digressions (particularment, sobre el paper de la dona, que no vull menystenir, però que ara mateix no és el tema), diu això:

la mateixa evolució de la democràcia (…) ha portat un fet totalment nou: l’ascensió a la creació literària de capes socials abans amb prou feines alfabetitzades. Aquest fet és realment molt recent i les conseqüències encara en són imprevisibles. Allò cert és que l’extracció de l’escriptor ha estat secularment aristocràtica, burgesa o menestral; en conseqüència, tota la modernitat s’explica només com a literatura emmarcada en aquestes pautes (…) precisament era per això que podien reptar, des d’un refinament més rebel i profund, el món del qual procedien (…). Com que tanmateix l’status de respectabilitat originat per la literatura ha restat intangible, aquesta literatura feta per plebeus pot esdevenir en alguns casos un camí personal per conquerir la respectabilitat, no pas per desempallegar-se’n (que era, precisament, allò que abans de res més buscaven Byron, Rimbaud i Joyce). (…) Aquesta (…) proletarització (no merament democratització, no pas exactament democratització) del fet literari tindrà conseqüències que fan de mal vaticinar, però n’hi ha, tanmateix, una d’evident. (…) pel cantó dels homes, corre el risc involuntari de neutralitzar, malaguanyar o destruir els espais de llibertat que havien conquerit l’avantguarda i més generalment la modernitat, per tal com aquests espais eren obtinguts a expenses d’un status social que, per als fundadors de l’avantguarda, era quelcom de dat d’antuvi, i en canvi, ara, per als escriptors d’origen quasi proletari de l’era post-marxista, esdevé el guany final que atenyen pel fet de ser escriptors, de manera que, gràcies al gest, inicialment rebel, que els dugué a escriure, assoleixen el premi d’obtenir el conformisme (…). D’ací, per a molts d’aquests autors d’ara, una certa incomprensió llur, a voltes de l’avantguarda i del modern, i fins i tot una certa desconfiança o una certa hostilitat.

Per això, segons Gimferrer, la literatura catalana, d’ençà dels anys 80, la mantenen “sectors, aquests d’ara, altrament del tot capaços de mantenir-la viva, però no pas forçosament tan aptes com els d’abans per fer-la competitiva internacionalment en el terreny de la reputació literària seriosa”. Més endavant rebla la tesi de manera més contundent; però, si prescindim de circumloquis, eufemismes i subterfugis tàctics (observin vostès de quina manera va referint-se en cada cas a la classe baixa, recordant en especial el sentit original del mot “plebeu“, i observin igualment complements com “a voltes”, “una certa…”, “en alguns casos…”, així com la reserva “tindrà conseqüències que fan de mal vaticinar” per tot seguit vaticinar una conseqüència concreta), el pinyol del concepte ja és aquí.

Algun raonament sobta. Per exemple, que el fenomen sigui “no merament democratització, no pas exactament democratització”. La lítote suggereix que el procés condueix al totalitarisme. El fenomen, però, no és “l’ascensió a la creació literària de capes socials abans amb prou feines alfabetitzades”, sinó l’alfabetització d’aquestes capes, necessària si cal que emetin responsablement vots que decidiran sobre el règim de la nació. O sigui: cal que, si els “plebeus” voten, puguin llegir i escriure; i un cop llegeixen, és difícil que no pretenguin escriure. En la versió de Bolaño, Pere Ordóñez no s’embranca en aquests termes complicats: entre altres coses, perquè parla també dels escriptors hispanoamericans. I no parla de repte, ni de conquerir espais de llibertat, sinó de transgredir, cremar, revolucionar, renunciar, etc. Diríem encara més: l’escriptor hispanoamericà escrivia també contra la tradició europea, a la qual tanmateix no pertany mai del tot.

Ordóñez tampoc s’embranca en una argumentació circular. Per a Gimferrer, l’enfrontament amb la pròpia classe benestant acaba concedint de retop una respectabilitat que permet competir internacionalment “en el terreny de la reputació literària seriosa”, de la mateixa manera que T.S.Eliot va poder dir que només pot renunciar a la personalitat qui en té. La circularitat de l’argument revela que el que se’ns diu aquí és que només els escriptors benestants (aristocràtics, burgesos, menestrals) poden competir seriosament en la Weltliteratur. La mateixa circularitat de l’argument, però, esdevé un punt feble (i per això Ordóñez, més taujà, no hi entra): les institucions a les que l’escriptor benestant s’enfronta, ¿no són les mateixes que li donen respectabilitat? Se’ns parla aquí com si hi hagués una mena d’esquizofrènia que, a un mateix subjecte, en una banda li nega el pa (per renegat) però en l’altra li penja medalles (per renegat també). Una esquizofrènia, d’altra banda, real. Però que només admet la presumpta transgressió (i fins i tot l’encimbella, i al capdavall la gira contra les anomenades “escoles del ressentiment”) quan aquesta juga en l’espai acotat del gaudi estètic, sense conseqüències en l’ordenament social. Al cap i a la fi, ¿cal que triem entre permetre l’accés al benestar d’amplis grups de persones o bé mantenir els plaers estètics refinats i profunds d’uns feliços pocs (que no volen deixar de ser ni feliços ni pocs)?