Archive for the Roland Barthes Category

La llum del Sud-Oest

Posted in José Ángel Valente, Roland Barthes with tags , , , , , on maig 28, 2009 by joantdo

De “La llum del Sud-Oest”, inclòs dins Incidents, llibret de Roland Barthes traduït per Biel Mesquida:

Qualcú em dirà: no parleu més que del temps que fa, d’impressions vagament estètiques, en tot cas purament subjectives. Però, ¿i els homes, les relacions, les indústries, els comerços, els problemes? Encara que simple resident, ¿no percebeu res de tot això? – Entro en aquestes regions de la realitat a la meva manera, és a dir, amb el meu cos; i el meu cos és la meva infantesa, tal com la història l’ha feta. (…) Perquè “llegir” un país, és primer de tot percebre’l segons el cos i la memòria, segons la memòria del cos. Crec que és aquest aiguavés del saber i de l’anàlisi que està assignat a l’escriptor: més conscient que competent, conscient dels intersticis mateixos de la competència. És per això que la infantesa és la via reial per la qual coneixerem millor un país.

I llegeixo a la vora un article de José Ángel Valente, publicat uns anys abans i titulat “El lugar del canto”: allà Valente reivindica el lloc com a cosa realment viscuda, com a experiència directa, contra la pàtria que és pura retòrica:

El lugar no tiene representación porque su realidad y su representación no se diferencian. El lugar es el punto o el centro sobre el que se circunscribe el universo. La patria tiene límites o limita; el lugar, no. Por eso tal vez fuera necesario ser más lugareño y menos patriota para fomentar la universalidad.

La nit dels autors vivents

Posted in Dilemes, Maurice Blanchot, Roland Barthes, W. G. Sebald with tags , , on desembre 2, 2008 by joantdo

A l’últim número de Quimera, Graciela Speranza examina què ha passat (especialment a Argentina) amb l’autor un cop que Barthes va decidir, fa quaranta anys, que havia mort. Una època en la qual, suposo que a la cantonada del costat, Foucault li donava un cop de gràcia a cop de sentit comú (alhora que, més imprudentment, certificava la caducitat de la idea d’home). Speranza mateixa indica que poc després, significativament, Barthes publicava un llibre titulat (o batejat) Roland Barthes per Roland Barthes.

En realitat, no crec que Barthes pronunciés un “l’autor ha mort”, o pugués pronunciar la frase així. La seva constatació seria més aviat en un altre temps verbal: “l’autor va morir”. Va morir des del llibre sobre no-res de Flaubert, des dels naufragis de Mallarmé, des de l’atzar de DADA. Essent així, potser de manera no del tot conscient, Barthes apuntava una mena de supervivència, de la qual el primer cop clar damunt la taula és potser l’obra de Sebald.

Perquè l’autor amb Sebald (i amb Michon, i amb Vila-Matas, i amb Magris) reapareix, però ja no com a garantia extraliterària de sentit amb la qual estalviar-se la lectura, sinó com a recurs constructiu dins de l’obra. Tenint en compte que un dels mestres de Barthes és Blanchot, podem entendre el títol de l’article del primer d’una altra manera; entrar a formar part de la ficció és sempre una mena de mort, l’accés a un món fantasmal. El de les identitats canviants de Pessoa.