Archive for the Salvador Company Category

Tractar-vos de vostè

Posted in Autocrítica, Salvador Company with tags , , , , , , on Abril 28, 2009 by joantdo

Ara mateix estic llegint Silenci de plom, de Salvador Company. Autor que abans va publicar El cel a trossos, recull de contes situats tots ells al poble de Benborser. Allà mateix, es feia referència a un professor universitari, un tal “Antoni Marí o Martí”. A la pàgina 27 de Silenci de plom, el narrador d’una de les històries creuades explica:

La meua relació amb aquest llibre, que es remunta a l’any anterior, quan estudiava el darrer curs de la llicenciatura, va començar, de manera indirecta, quan em van declarar finalista d’un premi barceloní de certa importància. Això i un editor literari com Déu mana, que malauradament plegaria al cap de dos anys, m’havia permès publicar en una editorial catalana de prestigi, sent jo encara molt jove, el meu primer i, de moment, únic llibre: un recull de narracions entrecreuades que tenen lloc al poble dels meus pares (…), Benborser.

En un dels seus diàlegs amb Delfin Agudelo, Rafael Argullol parla sobre la fina línia entre realitat i ficció; ell hi veu el futur de la literatura. I ara recordo un dia que em preguntaven per aquest quadern, i jo explicava que el vull impersonal, i em deien: “Però no oblidis que un blog és sempre un diari”, potser sense gaire consciència de l’abisme que se m’obria als peus. Perquè jo recordo que, per a Blanchot, de vegades un dietari és l’escletxa per on l’obra deixa d’escriure’s.

M’he mogut, en això, amb una decisió tenaç: aquí jo no hi sóc. Primer agafant un pseudònim, només desxifrable per gent que sabés llatí, o ornitologia (per cert: no tinc cap amiga ornitòloga), i vastos coneixements sobre la literatura senienca. Segon, escatimant dades a l’apartat “Sobre mi” (que és el que vostès, per cert, més visiten); però els més veterans recordaran que, aquí, vaig vacil·lar. He jugat a no ser jo, a no ser el “j.t.” que cada dos per tres s’apunta a l’Oficina de Treball, que va presentant-se a oposicions, que disfruta menjant truita amb patates, que cada setmana agafa el tren per veure els éssers estimats. I que, per cert, fins fa un mes ni tan sols tenia ordinador a casa. Tot allò que vostès vegin aquí, per tant, fins i tot el que acabo de dir, podria no ser real. No té cap importància.

Després: jo em vaig llençar en aquesta piscina, igual que en l’altra, sabent que abans de fer el ridícul en públic i fer perdre el temps a la gent (i a mi mateix), calia aprendre’n en algun lloc. I un mestre exemplar va ser aquest. N’hi ha hagut més, naturalment: aquest (o com ficcionalitzar-se a llarg termini; o també com respondre a cada comentari, sigui dolç o sigui agre) o aquest(s) (o com gosar traslladar aquí continguts d’alta cultura sense por al què diran). Entre les coses apreses (i les costums adoptades) al Teatre Buit de la Segona Perifèria, hi ha el costum de deixar comentaris tractant-mos de vostè. Per una qüestió d’educació. No es pensin: després l’home que tiba els fils del titella Subal i l’home que estira les plomes del ninot Palumbus potser anem de birres, ens deixem llibres i comentem les mides d’aquella que passa. Però per aquí ens tractem de vostè. Per cortesia. Per cortesia, també, cap a vostès.

I perquè aquí, naturalment, cap dels dos no hi és tot.