Archive for the Stéphane Mallarmé Category

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on Novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.

Anuncis

Dos moments

Posted in Antonio Gamoneda, Dilemes, Stéphane Mallarmé with tags , , , , on Octubre 6, 2008 by joantdo

El primer, fa poc. És un debat de i sobre petites editorials en un terrat de Ciutat Vella. Un dels presents engega una digressió: segons ell (i cal que poseu tota exageració a compte de la memòria de qui ho cita), editar poesia és com editar teatre. Cal no oblidar, ve a dir, que la poesia no és més que una lletra de cançó emancipada; que el recital és el seu espai natural. És de l’oralitat que en ve la importància del ritme i del to, de totes les figures del paral·lelisme posades a lloc per Jakobson. Escriure-ho, publicar-ho, és una activitat derivada; suggereix, àdhuc, que els llibres de poemes haurien d’anar acompanyats de discos amb els poemes recitats (no necessàriament per l’autor, afegeix amb molt de sentit comú).

Segon moment, ja fa més temps. Antonio Gamoneda fa una xerrada en una biblioteca pública al carrer de les Camèlies. Recorda que amb l’aparició de la impremta i, en la poesia espanyola, amb Garcilaso, un nou camp de possibilitats s’obre per a la poesia. L’exemple que dóna ell és l’hipèrbaton; el text llegit permet una major interacció temporal. És a dir, el lector pot tornar enrera, recuperar el fil. L’exemple extrem és potser Mallarmé (que, tanmateix, pensava Un coup de dés com si fos una partitura…). Apareixen, per tant, nous recursos que oralment no funcionarien.

En la cruïlla d’ambdós moments es troba el problema de fer un recital.