Archive for the T.S. Eliot Category

L’ombra rogenca del comentarista

Posted in Els altres, Gerard Vergés, T.S. Eliot with tags , , , , , , on Desembre 21, 2008 by joantdo

Allò que Gerard Genette va anomenar “paratextos“, i que inclou pròlegs, epílegs, solapes, etc, ha ocupat sempre un espai intermedi, fronterer, dins el que és el llibre. És el cas de les notes a peu de pàgina afegides per l’editor de l’obra; són textos dels quals esperem informació objectiva, gairebé científica, indicacions sobre lèxic, referències culturals, etc. Aporten una cosa que, en principi, hauria d’aportar l’obra per si mateixa, si aquesta es pretèn autònoma. I, en realitat, qüestionen aquesta autonomia.

El joc al respecte potser va començar quan T.S.Eliot va presentar el manuscrit de The Waste Land a Ezra Pound, i aquest va suggerir afegir-hi notes aclarint el significat de versos multilingües, referències religioses, etc. Les notes han acabat esdevenint inseperables del text en vers del poema, per molt que Joan Ferraté protestés sobre els “misreadings” que això havia provocat (és més per aquí, per cert, que Eliot té alguna cosa a veure amb el poema de Vergés que no pas per on insinuen certes elucubracions sobre el poema llarg de l’alta modernitat, que més aviat semblen destinades a utilitzar Vergés com si fos una fona, llençant-la contra algú). Vladimir Nabòkov, amb Pale fire, va transformar qualitativament el recurs, transformant-lo en un joc ficcional: la novel·la és el conjunt de notes a peu de pàgina que, tot comentant un poema de John Shade, acaba excedint-se fins a explicar-nos tota la seua vida.

A casa nostra el gran exemple és L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, llarg poema de Ròmul comentat pel seu germà bessó Remus. Vergés hi reuneix una doble cara que, d’aleshores ençà, no s’ha tornat a barrejar en la seua obra: per una banda el poeta, per l’altra l’assatgista. El poema de Ròmul, en realitat, no és tan llarg (almenys per comparació al que entenem per poema llarg: The Prelude, Coral Romput, la Comèdia, etc.): dotze pàgines, 345 versos. El que passa és que les notes, que no remeten al peu de la pàgina sinó a la segona part del llibre, instauren un recorregut de lectura que trenca amb la linealitat (si té sentit parlar-ne parlant de versos) del poema; cada vers anotat esclata com un nucli de sentit on s’amaguen informacions, intertextos i anècdotes invisibles d’entrada.

Llegir tot seguit el poema de Ròmul, tanmateix, permet descobrir una cosa sobre els versos de Vergés: magníficament construïts, la seua arquitectura tendeix gairebé sempre a independitzar-se del poema. No té res a veure amb el fet de ser decasíl·labs (tot i que és cert que l’amplitud del metre, en deixar prou espai, dóna temps per formular un pensament complet; Bauçà, en canvi, sempre necessita com a mínim dos heptasíl·labs): la seua perfecció, com succeeix sovint en Foix, acaba isolant-los, independitzant-los del poema global. Per això mateix, s’adapta tan bé a les seues intencions la tipologia de poema llarg que aquí adopta, la del poema digressiu; com el “Poema inacabat”, com La cosa aquella, com Insuficiència mitral.

Si hi ha poetes capaços de fer llibres (l’exemple que primer se m’acut és Josep Pedrals; també serviria Riba) on el conjunt val molt més que les parts que l’integren, i d’altres excel·leixen més en els poemes que no en el conjunt (com ara Josep Carner o Joan Vinyoli), Vergés és un poeta de versos, de l’estirp, també en això, d’Eliot o Baudelaire o, ja ho dèiem, Foix (potser també Gimferrer). Potser per això diversos poemes seus funcionen a partir d’enumeracions: “Poema que tracta de diverses varietats d’olors”, “Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984”, “Còmodament instal·lats en el tòpic”, “Fa deu anys, fa deu segles”, “Cofre àrab”… Les imatges se succeeixen com un grapat de perles en un collar, lligades per un fil enormement prim.

Perquè, de fet, són els comentaris de Remus els que transformen el poema de Ròmul en un discurs coherent, carregat de significat, i de sentit: un sentit, però, estrictament personal

Anuncis

Ulls que són perles

Posted in Joan Vinyoli, Postil·les, T.S. Eliot, William Shakespeare with tags , , , on Octubre 8, 2008 by joantdo

A Domini màgic, Joan Vinyoli incorpora una traducció d’un poema de Shakespeare, la cançó de The tempest on Ariel li comunica a Ferran que el seu pare ha mort ofegat. El poema en qüestió disposa de vuit traduccions al català, almenys una d’elles provocada per l’ús que en fa Eliot a The waste land (Eliot, d’altra banda, també és el primer que llegeix la cançó com un text metapoètic, sobre la transformació de les vivències en matèria verbal). En el cas de Vinyoli, l’interès ve gairebé d’una única imatge, el vers tercer:

Those are pearls that were his eyes

És a dir, i tradueixo apressadament: “Aquestes són les perles que van ser els seus ulls”. Vinyoli tradueix “el que eren els seus ulls són perles ara”.

Una imatge obsessiva, com obsessiva és tota l’obra per a Vinyoli, que ja parla d’Ariel en el poema “Primavera” (Les hores retrobades, 1951) i el confronta amb Caliban a Realitats, el 1963. A “Algú que ve de lluny” (Tot és ara i res, 1970) recupera Flebes, el mariner ofegat d’Eliot, i els seus ulls fets perles; la idea, passant pel domini màgic, arribarà fins a “Elegia de Vallvidrera” (Passeig d’aniversari, 1984), el testament final on Vinyoli descriu què és per a ell la poesia: una manera d’habitar el món, una manera de mirar-lo. Un camí que passa per cites explícites, i per una traducció, abans de desembocar en les meres al·lusions de l’elegia, on el vers apareix plenament incorporat, propi. Com un afluent.