Archive for the Tomàs Garcés Category

Traduint el gira-sol

Posted in Eugenio Montale, Narcís Comadira, Tomàs Garcés with tags , , , , , , , on Març 31, 2009 by joantdo

El poema de Montale fa:

 

Portami il girasole ch’io lo trapianti

nel mio terreno bruciato dal salino,

e mostri tutto il giorno agli azzurri specchianti

del cielo l’ansietà del suo volto giallino.


 

Tendono alla chiarità le cose oscure,

si esauriscono i corpi in un fluire

di tinte: queste in musiche. Svanire

è dunque la ventura delle venture.


 

Portami tu la pianta che conduce

dove sorgono bionde transparenze

e vapora la vita quale essenza;

portami el girasole impazzito di luce.

 

Tomàs Garcés tradueix:

 

Porta’m el gira-sol. Vull trasplantar-lo

en el meu clos recremat del salobre,

i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire

l’angoixa groga del seu rostre.


 

Les coses fosques de claror sedegen,

i s’esgoten els cossos en fluència

de tintes, i les tintes en música. Esvair-se

és, doncs, el goig suprem.


 

Porta’m, oh tu, la planta que acompanya

al lloc on brollen àuries transparències,

la planta que evapora com un perfum la vida;

porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

 

Narcís Comadira, per la seva banda, ho gira així:

 

Porta’m el gira-sol perquè el trasplanti

al meu terrer cremat de tanta sal,

i mostri tot el dia als blaus mirallejants

del cel l’ansietat del seu rostre groguís.


 

Van cap a la claror les coses fosques,

s’exhaureixen els cossos en un flux

de colors: aquests en músiques. Esvanir-se

és per tant la ventura de les ventures.


 

Porta’m ara la planta que ens adreça

allà on sorgeixen rosses transparències,

que evapora la vida com essència;

porta’m el gira-sol esbojarrat de llum.

 

Cal recordar aquests mots de Calvino: “en una època de paraules genèriques i abstractes, paraules que serveixen per a qualsevol ús, paraules que serveixen per a no pensar i no dir, pesta del llenguatge que desborda del que és públic a allò privat, Montale ha sigut el poeta de l’exactitud, de l’opció motivada del lèxic, de la seguretat terminològica destinada a capturar la unicitat de l’experiència”.

El “terreno” montalià esdevé en Garcés un “clos” (‘terreny circuït de parets, de reixes, de tanques, etc’); en Comadira, un “terrer” (‘terra on hom s’ha criat, on hom viu’, ‘terreny’, ‘sòl de terra més o menys pitjada, per oposició al sòl de roca, de rajoles, etc.’). És igualment interessant adonar-se que “recremar” (‘torrar amb excés’) és un mot de sentit més restringit que no pas “cremar”. Al tercer vers Garcés fa desaparèixer un encavalcament (un recurs bàsic en el tractament montalià de la mètrica), canviant de passada la relació entre substantiu i adjectiu (que són els mateixos, “blau” i “espill”, però amb els papers canviats). Igualment, el “giallino” no és el groc (que és “giallo”); Comadira proposa un “groguís”.

És interessant comparar l’angoixa amb l’ansietat. La primera pot ser una opressió, un respir fatigós, a causa de la xafogor de l’atmosfera, d’un estat morbós, d’un disgust, etc. així com el propi estat atmosfèric que provoca aquella sensació. O pot ser també una opressió de l’ànim, un fatic, un afany extrem; d’aquí deriva la noció kierkegaardiana d’un estat anímic, no determinat per cap cosa concreta, característic de l’home, que li revela l’essència del seu ésser, la seva nul·litat finita davant la infinitud de Déu. I, finalment, el malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent. Pel que fa a l’ansietat, pot ser una viva inquietud a propòsit d’un esdeveniment futur o incert, o bé una pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d’extrema inseguretat i inquietud. Ambdós mots són ben fronterers (¿com distingir l’opressió de l’ànim de la inquietud psíquica?).

Encara pitjor amb esvanir-se i esvair-se: esvanir-se és ‘desaparèixer del tot’, ‘perdre poc a poc la força’ i ‘perdre el coneixement’. En canvi, esvair-se no només és reflexiu: esvair és ‘desfer, posar en confusió l’enemic’, ‘envair (un país, una ciutat), saquejant-los, devastant-los’, ‘dissipar, extingir’ (d’on salta cap a l’ús pronominal’ i, finalment, ‘defallir, especialment per efecte de no haver pres aliment d’estona’. ¿Com decidir-se?

Anuncis