Archive for the Toni Sala Category

Lo dilema

Posted in Dilemes, Toni Sala with tags , , , , , , on desembre 25, 2008 by joantdo

El dialecte (almenys lo meu) sempre ha oscil·lat entre dos extrems: la fidelitat estricta a un estàndard que és gairebé una idea platònica (perquè ningú el parla, però tothom s’orienta gràcies a ell) i la dispersió babèlica que d’un idioma llatí fèrriament centralitzat, posem per cas, en fa un manoll de llengües romàniques, amb o sense estat, amb o sense literatura, més o menys diferents i mútuament comprensibles. ¿Què passa, aleshores, quan l’estàndard et resulta inútil perquè és gairebé una altra llengua (quan en realitat el que passa és que no és res més que un altre dialecte), però no vols allunyar-te’n excessivament, per esquivar les barbaritats filològiques que tenen lloc a només set quilòmetres de ca teua? I ets conscient, alhora, que tu tens a les mans una arma amb la qual podries bastir un pont entre uns i altres, que fés callar, reduïnt-los a l’absurd, als més barrufets de tots…

Per exemple: Toni Sala, a Autoestop, es planteja: “El paisatge és la pell. Som convexos si el paisatge és concau i concaus si el defora és convex. La lletjor ens fueteja i ens obre la pell. El paisatge ens conforma, és el motllo. / El meu contorn no és l’aire, sinó allò que veig”. I una mica abans ha dit:

La incommensurable capacitat catalana de suportar la lletjor. El desordre, el material barat, la precipitació, abandonament, gasiveria, brutícia, mal gust… Quina fe posaríem en una persona deixada, que no se sap cuidar i que no té prou respecte pels altres per no posar-se una camisa tacada o planxar-se els pantalons? Pentinar-se no és car; és una qüestió de deixadesa. La cara catalana és bruta i decadent, és la de l’home que es desentén del físic i es passa el dia amb xandall o pijama, és l’autoindulgència del dèbil. Quina fe es pot tenir en un país que no ho veu?

El seu passeig per la Catalunya interior, guiat per l’atzar com si fos una deriva situacionista, el du a registrar les deixalles, les cases mal fetes, els nyaps, la lletjor que ja havia descrit a Rodalies. Però també les converses: la degradació paral·lela del llenguatge:

“Jo visco al Guinardó, però al centro no hi vaig. Pisos i pisos i pisos plens de gent, cada vez hi ha més gent que no fot res.”

“Ara han tancat los canals quatre dies perquè no convenia molt, i ara empeçaran demà o demà passat, tornaran a posar aigua i llavons la gent regaran més”

“Antes no hi havia res; només que era això, els focs. Aquí va passar el sigüent, en el temps antic: que hi havien reinats a l’Aragó, hi havien reinats a Catalunya i hi havien reinats a València. I van considerar que això era lo centro dels tres o quatre puestos que tenien ells i van fer això. Allavonses, quan van marxar els moros, això va quedar d’un senyor i ho va donar al bisbat, i lo bisbat va fer aquí un seminari. Allavonses, al cap d’uns anys, se’n va ofegar un, aquí a baix al riu, i van treure els monjos. Aquí, bonic no hi ha res, perquè tot és vell, és un mas vell”.

Amagar-se

Posted in Perejaume, Toni Sala with tags , on novembre 5, 2008 by joantdo

A Comelade, Casasses, Perejaume, un d’aquells llibres que són interessants en la mesura que l’autor s’hi esborra, Perejaume diu:

L’amagar-se ve d’una observació molt primària, que és que les avantguardes han anat sempre contra el context immediat. I ara el context immediat és divulgar, publicitar i fer tot tipus d’esforços per fer pública una obra. La reacció natural, doncs, és intentar mecanismes contraris, ocultar, passar desapercebut, obscurir…

A L’obra i la por reprèn la idea, tractant la globalització (o la vida líquida de Bauman, o la societat de l’espectacle de Debord) des de la perspectiva del públic: “el territori s’articula com una platea contínua amb una part de públic en trànsit, una platea expandida on, de fet, sembla que ningú no hi visqui de bo de bo”. Un món de conduccions que impossibilita la fondària, el pes: “Potser sí que ha arribat l’hora en què el poeta reclami, com un do preuat, l’amagar-se de dir i l’amagar-se de fer. Si més no l’amagar-se un temps per poder divulgar alguna cosa excavada realment, nodrida a dins, segons els tradicionals mites agraris”. I instal·lat en aquesta paradoxa, tan propera a la dels Bartlebys de Vila-Matas, o a la desaparició de Blanchot, es demana si és “imaginable un art de l’oblit, una elaboració de l’oblit, una disciplina de l’oblit”.