Archive for the Vladimir Holan Category

Holan: el llenguatge de la pedra

Posted in Els altres, Vladimir Holan with tags , , on desembre 9, 2008 by joantdo

En un moment determinat de L’alè de cada nit, la completa  antologia de Vladimir Holan preparada per Jaume Creus, trobem “Oració a la pedra”, un insòlit poema fonètic, al qual potser caldria haver afegit la nota que acompanya la versió original: segons aquesta, el poema és compost de “paraules buides de sentit”.

L’evolució del txec Holan és gairebé paral·lela a la del polonès Czeslaw Milosz, tal com aquest últim la percep en el pròleg de La ment captiva: abans de 1939, una poesia críptica, influïda pels corrents francesos, que després, durant l’ocupació nazi, es veurà empesa a pendre consciència de la seua importància social. I aleshores, diu Milosz, “la meva poesia es va fer més intel·ligible – tal com sol passar quan el poeta vol comunicar alguna cosa important als seus lectors”.

Ja en la postguerra, i dins els respectius règims estalinistes, Milosz i Holan es veuen sotmesos a una segona opressió política, més insidiosa que no la primera (Milosz ho matisa clarament: no es tracta de Marx i Engels, sinó de Lenin i Stalin). Al polonès se li demana una poesia “serena”, “sense cap element intel·lectual“, “intel·ligible“; al txec se l’acusa de “formalisme decadent”; el primer marxa a París, el segon es reclou durant més de deu anys a ca seua, on treballa cada nit (i d’aquí ve el títol del recull de Creus). Allà desenvolupa i desplega una formalització que havia descobert a principis dels anys 40: la brevetat gnòmica (com en certs poemes tardans de Robert Frost), sintàcticament tersa i d’una sentenciositat ambivalent que, segons Clara Janés, explota a fons la musicalitat semàntica de les paraules.

Dins un context de manipulació del llenguatge (espantat “de veure en què s’ha convertit”), Holan arriba a pendre partit pel buidament de sentit, per la pedra, per la inintel·ligibilitat deliberada. És, segurament, una qüestió de to de veu: enigmàtiques, la taciturnes irisacions verbals del Holan de la plenitud no ens entreguen del tot el seu sentit, però ens deixen la impressió que ens ha estat dita alguna cosa imprescindible.

(Recuperat de Divers, núm. 3, estiu del 2006)