Archive for the W. G. Sebald Category

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.

La nit dels autors vivents

Posted in Dilemes, Maurice Blanchot, Roland Barthes, W. G. Sebald with tags , , on Desembre 2, 2008 by joantdo

A l’últim número de Quimera, Graciela Speranza examina què ha passat (especialment a Argentina) amb l’autor un cop que Barthes va decidir, fa quaranta anys, que havia mort. Una època en la qual, suposo que a la cantonada del costat, Foucault li donava un cop de gràcia a cop de sentit comú (alhora que, més imprudentment, certificava la caducitat de la idea d’home). Speranza mateixa indica que poc després, significativament, Barthes publicava un llibre titulat (o batejat) Roland Barthes per Roland Barthes.

En realitat, no crec que Barthes pronunciés un “l’autor ha mort”, o pugués pronunciar la frase així. La seva constatació seria més aviat en un altre temps verbal: “l’autor va morir”. Va morir des del llibre sobre no-res de Flaubert, des dels naufragis de Mallarmé, des de l’atzar de DADA. Essent així, potser de manera no del tot conscient, Barthes apuntava una mena de supervivència, de la qual el primer cop clar damunt la taula és potser l’obra de Sebald.

Perquè l’autor amb Sebald (i amb Michon, i amb Vila-Matas, i amb Magris) reapareix, però ja no com a garantia extraliterària de sentit amb la qual estalviar-se la lectura, sinó com a recurs constructiu dins de l’obra. Tenint en compte que un dels mestres de Barthes és Blanchot, podem entendre el títol de l’article del primer d’una altra manera; entrar a formar part de la ficció és sempre una mena de mort, l’accés a un món fantasmal. El de les identitats canviants de Pessoa.

La memòria d’Austerlitz

Posted in Els altres, Marcel Proust, W. G. Sebald with tags , , , , , , on Novembre 7, 2008 by joantdo

En llegir els diàlegs platònics, caldria no perdre de vista la seua textura literària. Per exemple, la del Banquet: Apol·lodor i Glaucó es troben, i el primer narra el que li va explicar Aristodem sobre un debat al voltant de l’amor on participaven Sòcrates i Aristòfanes, dins el qual el primer explica el que li va dir Diotima. El discurs sobre l’amor platònic d’aquesta última, per tant, no ens és presentat directament, sinó transmès per una cadena d’interlocutors: la transparència del discurs filosòfic és així negada per l’estructura del text, plena de metalepsis.

El narrador de l’última novel·la acabada per W.G. Sebald transcriu les paraules d’Austerlitz, personatge d’origen incert que en un moment determinat explica el que li ha dit algú que afirmava son pare sobre el triomf del nazisme. Com en La matèria primera, de Francesc Serés, el problema és escoltar, apropar-se a l’altre, reconstruir-ne la història i la manera com aquesta es refà. Altre cop, doncs, el problema de la transmissió, ja que

gairebe no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i que el món és com si es buidés si ningú no escolta, ni consigna ni transmet les històries lligades a tants llocs i objectes, que no tenen capacitat de recordar

La superposició de nivells narratius en estil indirecte lliure (fonent totes les veus en un sol teixit) i la hipotaxi sebaldiana assoleixen nivells de veritable paroxisme quan reculem fins a la descripció de la vida al gueto de Theresienstadt, duta a terme mitjançant una sola frase que dura cinc pàgines.

Cap al final del llibre, Austerlitz parla agrament de la lletjor de la nova biblioteca nacional francesa, on troba un empleat que li parla sobre “l’extinció progressiva de la nostra capacitat de recordar, paral·lela a la proliferació de mitjans d’informació”, “la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat”, i li revela que l’edifici s’aixeca sobre l’esborrament d’un magatzem d’objectes requisats als jueus.

Segons Txetxu Aguado, “Sebald ja no viu en el temps de Proust on una simple, i meravellosa, magdalena tenia la capacitat de traslladar-nos a l’espai difús, però tremendament satisfactori, del record. Uns quants anys després, els objectes no contenen història perquè han perdut el seu temps i, aleshores, se’ns presenten completament deslligats de la seua existència en l’ahir. No invoquen ni convoquen res”. Austerlitz, de fet, recorda el Marcel proustià quan el fet de “sentir sota els peus les llambordes irregulars de la Sporvojka” el du a recuperar la memòria de la seua infantesa perduda. Les llambordes, en Proust (com més tard en un poema de Gabriel Ferrater), provocaven un enllaç metafòric: el pas fet a Guermantes evocava Venècia, traspassant el temps i l’espai gràcies a la intervenció de l’atzar, dins una percepció fronterera que donava l’espurna de temps pur (paradoxalment atemporal) buscada. La memòria d’Austerlitz, en canvi, és metonímica: ell sent el record al mateix lloc on va esdevenir. I és fragmentari: trigarà molt a trobar una imatge del rostre de sa mare; el problema, aquí, és com bastir una narració de si mateix.

I, en un moment determinat, diu:

No crec pas, va afegir l’Austerlitz, que entenguem les lleis que regeixen el retorn del passat, però cada cop em fa més la impressió que el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d’espais entrellaçats d’acord amb les regles d’una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement, i com més hi reflexiono, més em sembla que nosaltres, els qui encara estem dotats de vida, als ulls dels difunts som uns éssers irreals que es deixen veure només de tant en tant.