Archive for the W. H. Auden Category

Auden i la ciutat

Posted in El món coetani, W. H. Auden with tags , , on Desembre 15, 2008 by joantdo

Ja vam comentar un dia l’exigència de Rilke a la primera de les cartes al jove poeta. W. H. Auden sembla respondre a aquesta exigència quan, en un assaig, repassa les possibilitats de dur-la a la pràctica:

Si vol guanyar-se la vida, el poeta mitjà ha d’escollir entre ser traductor, professor, periodista literari o redactor publicitari i, d’aquestes opcions, totes excepte la primera poden menyscabar de manera immediata la seva poesia; ni tan sols la traducció l’allibera de dur una vida literària massa exclusiva.

Per a Auden, doncs, el perill és una vida literària massa exclussiva. Una Caribdis que es troba a l’altra banda del perill implícit quan, una mica abans, ha fet la proposta d’un possible i utòpic programa de formació del poeta: una llengua morta, dos llengües modernes, memorització de “milers de versos”, realització de paròdies, prosòdia, retòrica i filologia comparada, tres matèries científiques de lliure elecció, i tenir cura d’un animal domèstic i d’un hort. I aquesta Escil·la la concreta així, en un fragment que podríem comparar amb afirmacions molt semblants de Josep Pla:

una part important de la poesia moderna, àdhuc de la més conspícua, ostenta el gust indefinible, l’extravagància i l’egoïsme que sovint afligeixen tants d’autodidactes

La idea del vers lliure n’és un exemple claríssim: pot sorgir com un recurs sofisticat, complex, anàleg als ritmes irregulars de Béla Bartok o Stravinski (o d’Ornette Coleman, of course), però en mans dels temibles semiprofans esdevé sempre un pretext per abandonar-se a la mandra. L’autodidacta, mancat de coaccions externes, s’orienta solament en base a la necessitat interior rilkeana, procliu d’altra banda (i més quan l’individu es veu tan sistemàticament negat que necessita viure de ficcions per afirmar-se) a l’autoengany.

Però el professional de la poesia acaba vivint en la vida literària que també rebutja Auden; una vida literària que és un submón de manietes, dèries, frustracions i intrigues de palau sense relació amb la vida real. No en va, Rilke es planteja la necessitat que té el poeta d’escriure poesia, però en cap moment s’atura a pensar quina necessitat té el lector de llegir-ne.