Archive for the Episodis nacionals Category

Dia

Posted in Bloomsday with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on juny 16, 2009 by joantdo

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

Els arbres i el bosc

Posted in El món coetani, Episodis nacionals with tags , , on març 29, 2009 by joantdo

Per tal que els arbres no facin perdre el bosc:

MANIFIESTO

La reforma neoliberal de la universidad española:
los Acuerdos de Bolonia como pretexto

adhesiones

Ante la ausencia de debate público respecto de la reforma de la universidad, tanto en lo que hace a los planes y evaluación de los estudios superiores, como a su relación con las necesidades de la sociedad necesidades que se pueden definir de muchas maneras y que, sin doblegarse a un único discurso, la universidad debe recoger en su pluralidad los abajo firmantes exponemos:

Los Acuerdos de Bolonia, seguidos de otras resoluciones en diversas ciudades europeas, se tomaron en 1999. Los países, entre los que se contaba España, convinieron en seis puntos que son propuestas políticas, pero no normas exigibles desde una perspectiva legal. A pesar de este carácter declarativo, “Bolonia” se ha esgrimido y se esgrime en nuestro medio como pretexto para disminuir e incluso anular la función fundamental de la universidad –en todas sus vertientes científicas y humanísticas que el gran lingüista y filósofo Charles S. Peirce, fundador del pragmatismo, definió como “espacio en el que se expone la condición viva del pensamiento”.

Es necesario recordar aquí, de manera sumaria, en qué consisten esos acuerdos, incluso con las modificaciones posteriores a las de 1999: 1) adopción de un sistema comparable de titulaciones; 2) que este sistema esté preferiblemente dividido en dos ciclos; 3) que sea evaluable por un sistema de créditos comunes, llamados por ello europeos; 4) que se promueva la cooperación europea para alcanzar niveles comparables de calidad y metodología; 5) que se promueva la necesaria dimensión europea de los planes de estudios y que esto facilite los niveles de ocupación de los ciudadanos de la Unión; 6) que se promueva también la movilidad de todos los estamentos de la comunidad universitaria.

Con la excusa de “Bolonia”, las autoridades universitarias españolas y catalanas comenzaron una transformación en la que ese conjunto de propuestas pensadas para facilitar convalidaciones, disminuir la burocracia y consolidar cierto estado de conciencia europeísta, que a su vez favorezca la entrada de la población universitaria al ámbito laboral, se ha transformado en pretexto para dos tipos de modificaciones. En apariencia ambas son asépticas y se esgrimen como movimiento de modernización, por lo que su sustrato ideológico se suele dar por indiscutible, tanto en el modo de exposición, más asertivo que argumentativo, como en la ausencia casi completa, en sus documentos, de invocación de autoridades y referencias académicas serias.

La primera modificación supone el transporte de las teorías del aprendizaje de la infancia y la adolescencia al mundo de los adultos que asisten a la universidad, como lo prueban los “manuales” que utiliza el Ministerio de Educación y las autoridades universitarias catalanas, plagados de consideraciones y advertencias propias de edades previas a la entrada en la adultez. Ante esta tendencia a la minorización de los estudiantes universitarios, hay que recordar que estos son adultos que votan, conducen coches, pueden ser padres y son responsables plenos, política y penalmente, de sus actos. De repente, a partir de aquella traducción, la vida universitaria –o algunos de sus miembros embarcados en tareas de gestión ha tendido a admitir un modelo de vigilancia de los estudiantes, que parecen convertirse en tutelados permanentes cuyas disposiciones psicológicas y sociales deben ser vigiladas y orientadas hacia el beneficio del grupo, sea éste lo que sea. No es esa la única tutela que se ejerce sobre la comunidad universitaria, ya que un porcentaje de profesores en precario que, en el caso de las universidades catalanas, alcanza niveles escandalosos, se ve limitado, debido a esa misma precariedad, en su capacidad de pronunciarse abiertamente acerca de cuestiones concernientes a los nuevos sistemas de evaluación y los planes de estudio. Resulta sintomático que se desvíen de manera soterrada recursos enormes a la gestión de la “innovación pedagógica” y en cambio  el profesorado no numerario esté sometido a unas condiciones salariales míseras y otras laborales de dudosa legalidad, que los obligan a hacerse cargo de las mismas responsabilidades que los numerarios. La calidad de la docencia entendida como transmisión seria, compleja y variada del saber se alcanza así a pesar de las autoridades universitarias, no gracias a ellas.

La segunda modificación tiene que ver con una inquietante reducción de la perspectiva social: nuestras autoridades esgrimen las necesidades de la “sociedad” para celebrar la utilización del léxico de las “habilidades” y “competencias” y proclaman el abandono o relegamiento del exigente mundo de los “contenidos”. Sólo que “sociedad”, en este caso, equivale a “empresa”. A esa grotesca reducción, a la que nos negamos, se debe la fuerte tendencia al abandono de términos como “saber” y “estudio” entre nuestras autoridades universitarias.

De allí que ellas subrayen la “innovación docente” como mera “innovación técnica” de la transmisión.

De hecho, las dos transformaciones encuentran su punto de unión en poderosos instrumentos de control que son preconizados y esgrimidos sin que quepa discusión. Cuando ésta se produce las autoridades o sus portavoces hablan, de manera inquisitorial, de  “resistencia solapada”, “egoísta”, “desconfiada”, “menos confesable” y, además, “doble, individual o colectiva, simultáneamente o por separado” (sic): véase el folleto de la Universitat de Barcelona ¿Qué es el Espacio Europeo de Educación Superior? firmado por José Antonio García Suárez.

Por último, cabe señalar que el control se ha unido, en el caso de Catalunya, a la concesión o no a los profesores de los complementos autonómicos, concesión que queda o puede quedar en manos de fundaciones, empresas y servicios en ocasiones privados y no sometidos a evaluaciones universitarias. Hasta febrero 2008 era obligatorio para la renovación de las becas predoctorales de la Generalitat el asistir a un seminario de tres días, organizado por un ente privado, so pena de perder la renovación de las becas. Ahora es sólo altamente recomendado.

El otro instrumento para adecuar la universidad a la empresa es la reforma de los planes de estudio, para la que se esgrimen razones de tipo laboral que, en lugar de asegurar la independencia de las universidades respecto del desarrollo de sus disciplinas y modos de acceso al conocimiento específico, las someten a las exigencias del mercado. En el caso de las ciencias exactas y aplicadas, con la natural complacencia del propio mercado.

En el caso de las disciplinas humanísticas, sin ninguna necesidad perentoria, salvo una curiosa vocación imaginaria de sometimiento a la “empresa” que pasa por rebajamiento innecesario de los contenidos. Innecesario, ya que el mercado suele llegar a las humanidades mediatizado por otros organismos sociales y educativos. En este segundo caso, una de las funciones de la universidad debe estar orientada a preparar a los licenciados de manera solvente y rigurosa hacia la enseñanza y la función pública así como también hacia las actividades propias de la gestión cultural y editorial, pero sin descuidar el ámbito propio del desarrollo, en todos los espacios y disciplinas, de los variados recursos del pensamiento crítico, base y condición de la ciudadanía en la democracia.

Esta variedad de funciones es un punto crucial del que no podemos abdicar en ningún caso: preparar a los licenciados para el trabajo no significa ofrendarlos a la “empresa”, sino, al contrario, ofrecerles instrumentos para recibir e incorporar los mejores, más elevados y complejos conocimientos en cada campo específico. Con esos instrumentos podrán resolver, del modo más libre posible, su relación con la sociedad, relación que incluye el derecho inalienable al trabajo.

Por todas estas razones, los abajo firmantes sostenemos que al abandonar el compromiso público de la transmisión específica del saber se roza peligrosamente el fraude. Primero, porque se recorta el derecho de los estudiantes a recibir e incorporar los conocimientos académicamente contrastados en cada una de las disciplinas de que se trate.

Segundo, porque se restringe la libertad de cátedra al disminuir la importancia de los contenidos incorporados por el estudiante –su saber en aras de una difusa, inaceptable y totalitaria vigilancia sobre su modo de ser.

Firmado: Ignasi Terradas (Facultad de Geografía e Historia, UB), Nora Catelli (Facultad de Filología, UB), Susana Narotzky (Facultad de Geografía e Historia, UB), Antoni Martí Monterde (UB) sigue

Para adherirse a este Manifiesto (y figurar en la relación de firmantes) envíe un correo
con su nombre, centro y número de DNI a:

ncatelli [signo de arroba] gmail.com
o a
antonimartimonterde [signo de arroba] ub.edu

Un mur invisible

Posted in Episodis nacionals with tags , , on febrer 23, 2009 by joantdo

Assisteixo a un recital poètic. Toquen dos poetes, dos autors que per un motiu o altre han sigut importants per a mi en una determinada època. D’un d’ells en tinc tots els llibres, els he devorat, hi he après a escriure’m; l’altre va ser una de les primeres persones que, fa molts anys, em van animar a seguir escrivint, tot i que potser ell no se’n recorda. I comencen. Però alguna cosa falla. Hi ha un to solemne, polsós, en l’acte. De quan en quan es feliciten, intercanvien brometes còmplices fora del micròfon, brometes que basteixen un mur invisible entre el públic i ells, com si el públic no existís, com si no estiguessen llegint per a nosaltres. Les paraules van plovent, com una araboga, i són les paraules de sempre, aquell lèxic rebregat per mil poetes: mirall, nit, silenci, ombra, record, antiga. Me’ls miro: seuen en una taula. Damunt d’ella tenen els seus llibres, i van agafant-los. Els llibres són els mateixos que jo he llegit: els mateixos que fa deu anys, o cinc, o dos, m’enlluernaven. Van llegint, amb una cantarella insistent, adormidora, dins la qual al cap d’una estona les boires es confonen amb els crisantems. Entre poema i poema deixen anar algun tòpic, fins i tot alguna badada (com dir “vosaltres que sou poetes ja sabeu que quan has publicat 8 o 9 llibres, etc” davant d’un auditori de gent jove que prou feina té a publicar en alguna revista). Ells no han canviat. Potser he canviat jo. Potser ha canviat tot. I pareix com si ells no se n’adonessen. Estan satisfets d’haver-se conegut, satisfets de rebre premis literaris, satisfets de la il·lusòria fama i l’il·lusori prestigi dels suplements culturals on un d’ells col·laborava. Després s’acomiadaran, un d’ells em donarà un parell de copets a l’esquena, em preguntarà si encara escric. I no són vells; fa deu, o cinc, o dos anys, eren tot just una promesa. Potser ha canviat tot, i potser va canviar ahir mateix. Em giro, i m’adono que, a la taula del fons, on hi havia una colla de gent jove, han marxat tots.

De generacions

Posted in Els altres, Episodis nacionals, Luis Cernuda with tags , , , , , on febrer 7, 2009 by joantdo

Karlheinz Stierle, en un article imprescindible, defineix la lírica com un antidiscurs, on la identitat entra en joc per a ser problematitzada. Per això observa un curiós fenomen: a causa d’aquesta condició d’antidiscurs, cada poema, per si mateix, és inaccessible, críptic; però a mesura que el recull, que l’acumulació de poemes, va creixent al llarg del llibre o llibres d’un autor, la presència de recurrències, de ressonàncies, de variacions dins aquestes ressonàncies, etc. permeten anar reduïnt aquell cripticisme, anar transformant la poesia en un discurs. Feu la prova: ¿què pensaríeu d’un poema de Garcilaso si no en poguésseu llegir d’altres, o estar sobre avís de Petrarca, i saber per què els ulls tenen importància, o com pot ser que “muerte, prisión no pueden, ni embarazos, / quitarme de ir a veros”, especialment la mort?

Una funció possible de la crítica de poemes seria, aleshores, naturalitzar aquest antidiscurs, transformar-lo en discurs. És l’hermenèutica que acabem d’esbossar: llegir tots els poemes de Garcilaso, descobrir-hi el valor recurrent que tenen uns determinats elements, assenyalar les diferències, etc. El nom de l’autor és aquí, naturalment, una delimitació en certa manera arbitrària; però alhora útil, ja que, com assenyala Stierle, allò que hi ha en joc en el poema líric és, entre moltes altres coses, la identitat del subjecte poètic.

Hi ha gent, però, que es cansa llegint. És aquella mena de gent que necessita crítiques puntuades als diaris, que els permetin saber què no val la pena llegir (i respiren alleujats en saber-ho), gent que necessita llistes amb els millors de l’any, cànons el·laborats per experts que els diguin què és allò imprescindible, és a dir, què és allò de què es pot prescindir. Per a aquesta gent, l’acadèmia diligent ha inventat diverses categories amb les quals poden saber-ho tot a vista d’ocell sense cansar-s’hi. Una dels més divertides, i de les que han fet més estralls, és la idea de generació literària. En la versió de Petersen (fruit d’un camí que passa per Comte i Dilthey abans de ser abandonat a gairebé tota Europa), implica una sèrie de condicions: proximitat entre els anys de naixement (més o menys quinze), formació intel·lectual semblant, convivència personal, un fet generacional que els obliga a reaccionar, existència d’un cabdill, ús peculiar de l’idioma, diferenciat respecte a la generació precedent, que resta antiquada.

Observin la circularitat de les dues últimes condicions: cada generació es defineix per la seua diferència respecte a la generació immediatament anterior, que segurament s’ha hagut de diferenciar respecte a una generació anterior, que…, en una remissió ad infinitum, és a dir, una diferència. I la indeterminació del període de temps: ¿quan comencen aquests quinze anys, o deu o vint? Si jo he nascut el 1977, pertanyo a la generació que comença el 1962, o a la que acaba el 1992? Si ens atenim a les grans Generacions castellanes, separades per 29 anys, la primera reacciona a un desastre militar (que no té gran cosa a veure amb la literatura), la segona a un centenari (però, siguem sincers, hi ha poc de gongorí en la major part dels poetes que s’hi apunten).

En ambdós casos, però, el que sí que trobem és un membre del propi grup (Azorín per al 98, Salinas i Gerardo Diego per al 27) que adopta activament el concepte, alguns membres del grup que l’adopten passivament i alguns que no en volen saber res. És Gerardo Diego, de fet, qui introdueix l’element antològic (les antologies, per cert, també són un d’aquells instruments per a la gent mandrosa). Tornant a les condicions de Petersen, l’ús peculiar de l’idioma és una peculiaritat col·lectiva respecte a la generació precedent; les diferències internes no compten. Observin els equilibris a l’hora de descriure la generació del 27, la manera com s’hi combinen “poesia pura”, “surrealisme” (dues etiquetes molt, però molt aproximatives), “neopopularisme” o “barroquisme”, caracteritzacions que corresponen a la generació sense que cap ni una d’elles es doni en tots els poetes. Encara més, entre ells n’hi ha un com a mínim (Cernuda) que evolucionarà cap a la “poesia de l’experiència” (una altra etiqueta aproximativa, però ja ens entenem), sense que aquesta sigui una característica generacional. Per tant, o Cernuda no pertany a la generació, o el concepte de generació no ens serveix per llegir Cernuda. Clar que tenint en compte que, en la seua correspondència, Salinas i Guillén es confessaven que el primer llibre d’aquell seria millor que no es publiqués i, si això era inevitable, calia cobrir-lo de silenci…

Ara, vostès observin: als anys 50, Castellet realitza una operació semblant, repetida parcialment, poc després i amb Molas, per al cas català. Ferrater es passarà els anys seixanta abocant-hi sarcasme, però entrats els setanta una sèrie de gent troba que ha arribat el moment d’entrar ells, de publicitar-se, i l’operació es repeteix, en ambdós idiomes (no sé si s’hi han fixat, però la literatura catalana cada vegada s’entén més a si mateixa a partir de categories de pensament traduïdes de l’espanyol, cosa que d’altra banda no tindria res de dolent per si mateix: en espanyol escriu Laín Entralgo, però també Fernando Vallejo). Pel camí, van caient les exigències de Petersen: algú apuntarà fets com la mort de Franco, la caiguda del mur de Berlin o la de les Torres Bessones, però el cert és que la idea de la generació literària cada vegada més esdevé una mena d’ullera acolorida amb la qual la gent mira la realitat sense adonar-se de l’acoloriment. O bé, naturalment, una forma de promoció (com les antologies; però no els enganyin: les antologies no promocionen els autors antologats, sinó l’antòleg o antòlegs), de màrqueting. On l’únic criteri que determina la qualitat del producte és el benefici econòmic.

Noucentistes estantissos

Posted in Episodis nacionals with tags , , on gener 31, 2009 by joantdo

Uns poetes, amics d’un servidor van rebre fa poc un atac d’aquests que sovintegen ara que, sortosament, tothom pot dir la seua i enfonsar-se en l’intent. L’atac, però, era ben curiós: diu l’anònim que són uns “noucentistes estantissos”. Els amics en qüestió, poetes l’obra literària dels quals jo no gosaria valorar per manca de distància (ho diré per tercera vegada: són poetes i tanmateix amics, és a dir, bones persones), es presenten, però, com a hereus dels poetes mallorquins dels setanta; és a dir, del Taller Llunàtic, de la revista Blanc d’Ou, de La Musa Decapitada, etc. Admetent això, cal admetre que si saben conjugar Taller Llunàtic i Noucentisme, a banda de poetes i amics són uns putos genis.

Abandonem, però, l’anècdota. “Noucentistes estantissos” és, aquí, un insult. I un insult no és mai una expressió literal: si jo li dic a algú “fill de puta”, no estic volent dir res sobre l’ofici de sa mare. Si li dic “cabró”, no implico res sobre les activitats de la seua parella. Senzillament procuro realitzar un salt metafòric que identifiqui aquella persona amb una cosa que, per a mi, és negativa, i a ser possible d’allò més negativa. Encara més: la persona a qui m’adreço, i fins i tot la resta de persones que són testimonis del meu acte lingüístic, han d’identificar el contingut de l’insult com quelcom negatiu. L’insult, per tant, permet saber quins són els valors rebutjats d’una societat. Avui en dia, posem per cas, ningú s’ofendria de que li diguin “descregut” o “ateu”, i cada dia menys gent s’ofèn per ser titllat de “marica” (al contrari, cada dia més aquest insult es gira en contra de qui el profereix).

“Noucentista”, doncs, ha esdevingut un insult. L’adjectiu “estantís”, aquí, no hauria de ser entès com una especificació, segons la qual hi hauria noucentistes estantissos i noucentistes no estantissos; “estantís” és aquí un epítet, una qualitat adjuntada al substantiu com si li fos intrínseca, redundant. En realitat, aquest adjectiu ens permet entendre molt bé la manera com “noucentista” ha esdevingut una cosa negativa: la identificació amb un rang de valors antiquats, rancis, conservadors (que eren, no ens enganyem, els dels noucentistes estrictes).

L’evolució té, és clar, una genealogia. La qual passa pel controvertit concepte de neonoucentisme. Anem a pams. Com a bon (però remot) ex-alumne de Jaume Aulet, sóc dels que pensen que el Noucentisme estricte no va més enllà de l’any 1920 (més enllà de la mort de Prat de la Riba i de la marxa d’Eugeni d’Ors i Josep Carner). Després hi ha allò que Joan Fuster va anomenar postnoucentisme: una sèrie d’escriptors com Carles Riba, J.V. Foix o Marià Manent que són els que, junt amb Carner i Guerau de Liost, ocupen de manera justificada bona part del panteó literari del segle; gent que accepta uns determinats pressupòsits de l’estètica (rigor formal, classicisme, certs límits moralistes quant a la representació) però alhora ens tradueix Homer, Dickens o Dylan Thomas, ens entrega un model de llengua i de formes d’emprar-la, una gent que sap esdevenir els nostres Racine, Shakespeare, Quevedo. Aquesta dualitat, però, fa l’herència difícil de gestionar per als que venen després, siguin més o menys subtils; dónes un pas cap a una banda i ja has relliscat, el dónes cap a l’altra i t’has convertit en una estàtua de sal.

El neo-noucentisme, d’altra banda, tindria dues possibilitats. Just després de la Guerra Civil, hom es refugia (especialment en l’arquitectura i la pintura) en una mena d’estètica tova que d’una banda és catalana però de l’altra no estableix una ruptura excessiva i imprudent amb el nou règim. Una pura decadència. I, en segon lloc, el magisteri de Gabriel Ferrater: una sèrie de poetes de la generació dels setanta que es dediquen, en plens setanta, a fer sonets, a rimar, a renunciar aparentment (o bé explícitament) a les ruptures avantguardistes. Tenint en compte les polèmiques de l’època, que s’han anat allargant subterràniament al llarg de dècades, un fenomen sorprèn: aquests poetes, que anomenarem per entendre’ns “ferraterians” (és, també, una paraula plena de connotacions) sempre han negat ser neonoucentistes. En realitat, és curiós observar que el balanç més immisericorde amb el Noucentisme (fent explícites les seues connexions amb el totalitarisme) és un llibre titulat Forma i prejudici.

Pel camí, mentre cada poeta va esdevenint els seus imitadors, les paraules es poleixen com palets de riu, els cantells s’esvorellen, la terra s’estova. Els significants es transformen en receptacles buits. Qui ahir atacava Carner, de cop avui reivindica Eugeni d’Ors (dues figures, per cert, que no es podien ni veure). I vet aquí, d’una manera prou divertida, com la frase “noucentistes estantissos”, de cop, esdevé un simple roc anònim amb el qual omplir la fona. Els neonoucentistes, al final, han acabat sent sempre els altres.

Pensar, el que se’n diu pensar

Posted in Els altres, Episodis nacionals, Rafael Sánchez Ferlosio with tags , , , , , , on gener 24, 2009 by joantdo

Segurament per raons lligades a la història recent i no tan recent, així com a la climatologia (un amic meu diu que les novel·les són coses de suecs, anglesos i russos perque tenen mal temps i no poden sortir de casa; aquí, en canvi, tens amb prou feines temps de fer un sonet que ja et venen ganes d’anar a passejar al solet), al país, i entenc país com a Espanya mentre no es demostri el contrari, ja que trobo que dir que no vivim a Espanya són ganes de tocar el botet mentre no aconseguim, realment i efectiva, alliberar-nos d’Espanya, i si no ho aconseguim serà que no ens fa tanta falta o no en tenim tantes ganes, al país doncs, o si volen estat, hi ha una escasíssima capacitat per al diàleg i per a la reflexió. En realitat, no hi ha cap filòsof català ni espanyol realment sòlid, i de tota manera, si ara me’n troben un, tinguin en compte que una flor no fa estiu; el paper dels mediocres en aquest món, la seva funció que els fa necessaris i imprescindibles, és crear un tou d’activitat, un humus que elevi el to del públic en general i que, alhora que obligui els genis a fer rendir la màquina més que no ho farien si només hi fossin ells (un cop assumit el fet que de genis n’hi ha un cada cent anys), obligui igualment els propis mediocres a no ser definitivament infectes. Doncs bé: tenim poesia, molta poesia, i per tant poesia d’un nivell estimable, tenim una mica de novel·la i bastants de contistes (aixecats, com no, sobre un tou o humus ingent de cuentistes), però no hi ha, ni aquí ni a l’altra banda dels Ports de Beseit, assatgistes ni filòsofs, ni ningú no té ganes de pagar perque existeixin; i tot plegat se’n ressent: els espanyols no sabem discutir, no sabem dialogar, i on sigui o quan sigui que sorgeix una diferència ideològica, fins i tot la més estúpida, com per exemple com arreglar el problema de Gaza (i dic que això de Gaza és una diferència estúpida en el sentit que podem estar discutint-ne hores, però ni palestins ni israelians s’estan esperant a la nostra decisió per veure què fan; per tant, la nostra discussió serà sempre una forma de passar l’estona, d’omplir el temps parlant de les misèries dels demés, en el millor dels casos un exercici de la intel·ligència que potser estaria més ben emprat si parléssem de temes que dominem), acabem recorrent a consignes que només sabem repetir com un lloro, consignes que no sabríem analitzar, reconstruir, raonar, consignes que ens semblen òbvies perque no ens les hem mirades prou, i que ens semblen que haurien de convèncer el contrari i que tenen la seua concreció més òssia en l’expressió: “això és així i punto”, a través de la qual ens enfonsem més i més en l’estupidesa, i això encara si no hem adoptat un estil decididament televisiu i encara escoltem i deixem parlar la gent. Per no parlar de la manera com encara avui els espanyols recorrem, com si fossem uns vulgars escolàstics, als criteris d’autoritat per a defensar les nostres posicions, oblidant que si una idea és una estupidesa, tant hi fa que la defensés Walter Benjamin com Thorstein Veblen; Machado ho va explicar, això, força bé a l’inici del Juan de Mairena, en un estil fragmentari que tal vegada sigui el que millor ens entra al cap, ja que no ens obliga a fer un gran esforç de memòria ni raonament però en canvi ens entrega petites afirmacions que podem anar llençant a l’adversari com si fossen còdols.

A les antípodes de tot això hi ha la prosa de Rafael Sánchez Ferlosio: Ferlosio escull un tema, el mira des de tots els angles, àdhuc els menys esperats, l’esgota, el reprèn i fins i tot és capaç, arribat al final, d’admetre que segurament no ha arribat al final i que s’equivocava (per exemple, ell arriba a suggerir que la bellesa física, en cada moment històric, ve definida per les característiques d’aquells que en aquell moment poden viure sense treballar, o sigui els rics; però just abans del final troba un contraargument que li enfonsa la hipòtesi momentàniament, i no se n’amaga, tot i no tenir temps per examinar-ho); hi ha un tremp intel·lectual aquí, del qual la sintaxi és solament com les petites ones que arriben a la riba de l’estany temps després de llençar-hi la pedra, poc usual al país. Un altre exemple: en un dels articles de La homilía del ratón examina el tòpic de l’enveja com a vici nacional, i mitjançant una disquisició sobre la veu activa o passiva dels verbs arriba a la conclusió que el vici nacional és creure’s envejable. Potser per això, si vostès estan molt preocupats per això de la crisi econòmica que diuen que pateixen els banquers i que a la llarga patirem tots, més que llegir (que també) God & Gun, que parla bàsicament sobre la guerra, podrien anar a llegir Non olet, un text que gira al voltant del fals concepte de consumisme, al voltant dels diners i totes aquestes coses, i gràcies al qual aconseguiran que Miquel Porta Perales i Xavier Sala-i-Martin no els prenguin més el pèl.

La desaparició de Josep Ramon Roig

Posted in Episodis nacionals, Josep Ramon Roig with tags on gener 16, 2009 by joantdo

Hi ha un episodi dels Simpson que podria servir d’al·legoria de la relació de cert escriptors amb el discurs crítico-propagandístic. Homer descobreix que Montgomery Burns no sap qui és ell, i es passa tot el capítol intentant cridar l’atenció, infructuosament, enviant-li capses de bombons, etcètera, fins arribar a la desesperació, a atacar-lo físicament. Però Burns mai no s’adona que ell hi és.

Hi ha, així, escriptors que no existeixen. Per exemple, al diccionari que acaben de publicar, Josep Ramon Roig no hi és. Però no només això: a la pagina 109 d’Entre el simi i Plató, un llibre altrament imprescindible justament per discutible, Sala-Valldaura parla de l’apropament de la poesia a la teatralitat en els recitals d’Enric Casasses i Josep Lluís Roig. Una badada, si volen, que no hauria de fer oblidar l’apropament a la semiòtica, o l’examen de la poètica postnoucentista en altres bandes del llibre (algun dia en parlarem): però Homer es posaria com una fúria.

P.S. (7 de desembre de 2009) A l’últim número de la revista Els Marges, Jordi Marrugat dedica un substanciós (cosa que, per cert, comença a ser habitual) article al Diccionari en qüestió. Molt més enllà que no he pogut anar jo. I dedicant alguns paràgrafs a qui, com “Víctor Ripoll”, s’ha dedicat a llençar-li aquests petits cops de fona. Més aviat propis, diu ell, del pati de l’escola. Admetem-ho: sí. Per tant, si han arribat fins aquí, llegeixin ja l’article de Marrugat. S’ho val.