Archive for the Episodis nacionals Category

Mirar les coses de totes bandes

Posted in Episodis nacionals with tags , , on Novembre 26, 2008 by joantdo

No sé si vostès han seguit el colobrot de la Universitat de Granada. De totes maneres, sense ànim de pendre partit en una cosa que jo, pobre de mi, no sé jutjar, vegin una perspectiva diferent de la més publicitada, aquí, aquí, aquí, aquí, o aquí.

Realment, si sabéssim tot el que circula pels despatxos acadèmics, educant els savis de demà…

P.S. del 8 de maig del 2009 – He estat repassant el tema. Afegim-hi un enllaç més. I, sobre aquest enllaç, un eco. I, diguem-ho clar: ço que veig crec, e del pus no cur, però tanmateix la carta dels alumnes de Fortes em sembla, a primera vista, molt enraonada. Si hom fa un mínim esforç per llegir-la, és clar. Per contra, en la reacció del senyor Duarte hi veig aquella mena de por a la teoria que amaga les urpes sota una falsa modèstia (“El que acabo de citar no sé si és teoria…”; aquí, a banda de la modèstia, s’hi amaga una contradicció: si no sap què és, com pot parlar-ne? sobretot si a continuació ens diu què és) per tot seguit atacar: “terreny pantanós (…). Pur pantà. Taxonomia vàcua. Aigües fecals”. I amb això ho dóna per demostrat.

Baixem més avall, als comentaris. Allà hi ha alguna explicació més sobre el problema (el dels alumnes de Fortes, s’entén; tot i que cap dels comentaristes no té manies d’extrapolar les qualitats del discurs dels alumnes de Fortes al propi Fortes), però no esperin meravelles: “Ni he llegit les coses professorals de cap dels professors, ni penso llegir-les: No m’interessen per a res!… Duc un munt d’anys fent crítica literària jo mateix. I a la vista salten les diferències”. Qui escriu, en principi, és Juan Pedro Quiñonero (si no m’he perdut amb l’enllaç), persona de qui, sincerament, no m’esperava una atzagaiada així. Perquè, és a dir: ni es llegeix ni es llegirà una sèrie de llibres (tornem-hi, per tant, amb una variant del “jo no sóc un expert però trobo que…”), però considera que “a la vista” (una lectura en diagonal?) “salten les diferències”. Entre els llibres que no ha llegit i la crítica que ell mateix fa. I en això segurament li donaria la raó, a condició que no m’ho digués ell.

Eduardo Laporte, per la seua banda, considera que Fortes és un “impresentable iluminadetis comunistoide trasnochado, que ve molinos capitalistas en cada esquina”, un “persojane (sic) desquiciado”, mentre Eduardo Lillo opina que el llenguatge dels estudiants és “leninista a más no poder”. Tal com avisa Ana Vera (i admet, al capdavall, Duarte, diguem-ho tot, però amb la boca petita, tornant sobre les “escolásticas trasnochadas”, dogmàtiques i maniquees, i tot establint una curiosa compartimentació entre el que es pot dir en un blog i el que es pot dir en una revista acadèmica), són tot plegat arguments contra l’home (just quan els estudiants avisen que Fortes no parlava sobre la ideologia de Lorca, sinó sobre la ideologia i la recepció dels seus textos) i, pel que fa al leninisme, no sé com dir-ne… ¿estereotips de la dreta que no s’ho sap? (curiosament: si xafardegen pels comentaris de la notícia del País, veuran que també n’hi ha un que diu que García Montero és “comunista”).

Insisteixo, ço que veig crec… Com Quiñonero, em veig incapaç de prendre partit per Fortes o per García Montero (i a més, a qui li importa què en pensi jo?); sobretot quan ja hi ha un jutge implicat en el tema i la gent es passa el dia desitjant la independència judicial. Podria no estar d’acord, tampoc, amb la tesi sobre Lorca; no en tinc ni idea, realment no ho sé. Però, si el García Montero realment tenia un problema, va trobar uns defensors…

Margarit, poeta avantguardista

Posted in Dilemes, Els altres, Episodis nacionals with tags , on Octubre 16, 2008 by joantdo

Fa uns anys, Joan Margarit va dir-la de l’alçada d’un campanar: “A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén”. Apareixia en l’epíleg de Càlcul d’estructures (2005), una mena de text que ha continuat a Casa de la Misericòrdia (2007).

I a través d’aquests epílegs va bastint una mena de poètica basada en la concisió i en l’exactitud. Concisió com a qualitat estructural (“Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema”). I exactitud: “un poema ha de dir just el que necessita (la major part de vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora”. I allò que necessita aquest o aquesta és passar per l’experiència del poema per obtenir una mica d’ordre interior davant el “desordre de la vida”.
¿Què és, però, segons Margarit entendre un poema? Diu Margarit el 2005: “les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo. Si ha passat això, és que s’ha “entès” el poema”. El 2007 discuteix la declaració de Ferrater segons la qual un poema ha de tenir tant de sentit com una carta comercial mitjançant la imatge de la “caixa negra”: “Hi entra una informació i en surt una altra”. Hi entra el desordre, en surt l’ordre que el lector necessitava, la major part de vegades sense saber-ho. És a dir, per a Margarit, un poema vàlid transforma la vida, l’ordena. La vida amb la que prèviament s’identificava: “Sempre hi ha hagut una poesia que ha optat amb [sic] una identificació necessària amb la vida”. El procés d’ordenació que té lloc dins la caixa negra (i sense el qual seríem, clarament, dins un cercle viciós) el podem entendre quan Margarit ens parla de la vellesa com el temps en el qual la distància temporal ens procura una “visió panoràmica sobre la pròpia vida” que permet donar una explicació a les decisions que hom va prendre i, així, “alliberar-se dels propis fracassos” (és a dir, explicar les decisions incorrectes de tal manera que deixin de ser-ho; redimir-se’n, acceptar allò que ve donat).
Enfront d’això, Margarit rebutja el fet “que a una persona que porti anys llegint (…) se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil” i ataca els “poetes i intel·lectuals que atribueixen el nul interès de moltes persones per poemes que són inintel·ligibles a la poca preparació o a la insensibilitat d’aquestes persones”, tot relacionant aquesta actitud amb les avantguardes. Margarit al respecte concreta poc (tot just anomena Foix i Salvat-Papasseit): per a ell, les avantguardes són “l’últim rebrot del romanticisme”, “les que van fer seus per primera vegada els postulats romàntics en tota la dimensió”, postulats que consisteixen en “adaptar la vida a l’art, no l’art a la vida”. Aleshores: ¿quina és la manera mitjançant la qual un bon poema introdueix ordre en la vida, sense adaptar-la a l’art?
D’acord amb Robert Langbaum, en un moment determinat els fets se separen dels valors, obrint una bretxa amb la qual hauran de trampejar els escriptors. Dins aquesta mateixa escletxa (la que, de fet, separa la Crítica de la raó pura de la Crítica de la raó pràctica), Kant intenta situar el fet estètic com un intermediari, donant-li pel camí una autonomia fins aleshores inèdita. I és la creació d’aquest espai el que permet a Margarit discutir si l’art s’ha d’apropar a la vida, o la vida a l’art.
“Les Avantguardes“, diu Margarit el 2007, “són aquesta herència conservadora cristiana que pensa contínuament en el futur com a única manera d’enfrontar-se a un passat que no pot -o no vol- entendre”. Per això operarien una ruptura amb la tradició (amb el passat i amb el present) en nom de la utopia. I és en nom de la utopia que calia acceptar “una poesia que no dia res i que s’havia d’admetres en nom dels postulats de l’època com a testimoni d’una actitud de caire revolucionari” (el paisatge així dibuixat és, de fet, familiar: és la reressaga del Maig del 68, de la digestió apressada i sense mastegar que va tenir lloc al país rera la mort de Franco). Però el futur, ¿no val per la vellesa? El futur és aquell temps en el qual podrem fer una visió panoràmica sobre la pròpia vida, des de la qual encarar un passat, que ara és el present i que no sabem afrontar.
Margarit, doncs, s’incardina subreptíciament, per sota de les declaracions hipèrbòliques, amb l’avantguarda. Hereu del Romanticisme, opera una intervenció sobre el passat, reescrivint-lo, refent-lo (¿què és, sinó, trobar una justificació avui per als errors que vam cometre ahir?), tot i la professió de conservadorisme que reprèn de T.S. Eliot i el seu “Tradition and individual talent”: “En els territoris de l’art no trobarem res de valor que no inclogui d’alguna manera l’art del passat (…) existim com a poetes gràcies al que van fer els nostres antecessors en les diferents tradicions (…) afegirem una modesta pinzellada a aquest fris que és la història de la poesia”.
Margarit renuncia, és clar, a la ruptura (que és la que posa pegues a la comprensió del poema: si jo no entenc la poesia de Foix és perquè és diferent de la que havia llegit abans, com ho és també la d’Ausiàs March, començant per la gramàtica). El circuit tancat dins el qual l’art s’identifica amb la vida que és ordenada per l’art revela la connexió de Margarit amb una nova utopia, la del final de la història dins el qual donaríem voltes i més voltes; un moviment que es perpetua a si mateix, entròpic. Dins cercles cada vegada més petits.

Passejar per Tortosa

Posted in El món coetani, Episodis nacionals with tags , , on Octubre 12, 2008 by joantdo

Dues de la matinada. Travesso el pont sobre l’Ebre, vora el monument feixista. De cara em venen dos nois, segurament marroquís; ve una moto. De cop comença a tocar la botzina. És per a ells, que ni la miren. Tampoc no ho fa per saludar-los.

Fa temps, al migdia. Anava a peu cap a Jesús, pel tros de carretera que encara té una vorera. Sento a l’esquena la remor d’un cotxe que, de cop, alenteix la marxa vora meu; soroll de lluneta que baixa, i sóc a temps de sentir: “VETE A TU… hostia, este es de aquí, acelera!!!”. I el vehicle, vell i atrotinat, se’n va.