Archive for the Història Category

Post

Posted in Agustín Fernández Mallo, Dilemes, Història, Zygmunt Bauman with tags , , , , on juny 10, 2009 by joantdo

Intentaré explicar-ho civilitzadament. Alguns amics meus, i molts que no ho són, miren d’estar a la última. Cosa que significa que quan s’assabenten que ara es porta tal cosa, fan tal cosa. I aquest fenomen sempre m’ha fet sospitar que es crea un bucle, un cercle viciós: si jo ara digués (de manera convincent) que allò més modern és dur americanes de color rosa, començarien a dur americanes de color rosa, i si el mem prosperés, dur americanes de color rosa acabaria sent allò més modern.

Aquesta sospita m’ha arruïnat sempre la lectura dels llibres de Zygmunt Bauman sobre els temps líquids. Perquè, tractant-se d’assaigs descriptius sobre la societat contemporània, no deixo de pensar que, alhora, també la creen; i la creen en la mateixa direcció que possiblement Bauman vol denunciar. La pròpia amenitat del seu estil, el fet que Bauman escriu bé, el fa apte per a reduïr-lo a píndoles (com la de la liquidesa). I aleshores potser ja no són ben bé assaigs descriptius (contramodel: Richard Sennett; en el mateix camp, el trobo modèlic).

Més enllà de Bauman, però, em passa el mateix amb la postmodernitat (deixo a banda, i ja em perdonaran, alguna accepció excèntrica que identifica postmodernitat amb parlar de “Fanta” o “Schweppes” en lloc de “nèctar” o “absenta”, o sigui, amb una versió light del pop art). Tinc la sospita, en realitat, que la postmodernitat no existeix. O que no és el que ens diuen. Que és, com a molt, una mutació de la modernitat. O sigui: la modernitat, entesa ara com a època cancel·lada, seria aquella en la qual una sèrie de propostes (art abstracte, dodecafonisme, vers lliure, feminisme… ja saben) resultaven polèmiques i minoritàries. I la postmodernitat seria el moment en què deixen de ser-ho, el moment en què la modernitat esdevé una koiné convencional; però la modernitat té sempre un caràcter paradoxal, el de canviar a cada moment. Per definició, no pot ser clausurada en una descripció fixa (igualment com, estrictament parlant, no ho pot ser descriure per escrit un element líquid).

Aleshores: arriba un moment que aquell seguit de propostes deixen de ser polèmiques. Que tothom s’imposa ser absolutament modern. Per exemple: hi ha un article incommensurablement divertit de Fuster a Contra Unamuno y los demás sobre el tema que la gent de dretes ja no diu mai que és de dretes, sinó de centre-dreta. I, en aquest context, hom comença a cremar etapes. Sense una necessitat estricta de cremar-les. I amb el problema de que, si allò propi de la modernitat polèmica era l’inconformisme, el propi gest nou ha esdevingut en certa manera una forma de conservadorisme (una manera de perpetuar el mateix gest de partida).

Reculem: temps abans, s’inventa la historiografia. I hom comença a batejar les èpoques de manera cada vegada més detallista. És allò típic de que la gent de l’Edat Mitjana no es va aixecar un dia dient: “Ara som al Renaixement!”. Senzillament, Brunelleschi volia fer una cúpula ben alta, etc. El bateig d’èpoques, d’altra banda, és més detallat com més properes són: calen cinc-cents anys per passar del romànic al gòtic, en calen només trenta per passar del realisme a l’impressionisme. I quan són molt properes, naix el problema de saber en quina època som, problema per al qual “contemporani” o “modern” són només solucions imperfectes, simples deíctics. Per això mateix, en un moment determinat cal que el deíctic sigui complementat per un prefix. El “post”. Perquè la gent d’avui dia va aixecar-se un dia dient: “Ara som a… a què?”.

Tanmateix: Cervantes, en un moment determinat, vol carregar-se els llibres de cavalleries, i per fer-ho crea una figura que, al segle XVII, intenta moure’s pels codis medievals. I que no se’n surt. D’aquí en naix la caricatura. Perquè el fet és que ser anacrònic és impossible. I ara faré el pagès, compte: hi ha una altra cosa, de fet, que també m’arruïna la lectura dels llibres de Bauman: el fet que tot de gent que conec, podem viure ara mateix d’una altra manera. Més o menys pobres, més o menys avorrits, més o menys a la perifèria, etc. Amb més o menys futur, això rai. Però hi són, i van fent, i fins i tot són molt feliços. No es fotem de morros amb molins de vent (per molt que, en el cas de la meua perifèria, ens els plantin tots al costat de casa). Però tampoc encaixen en cap patró.

Bé, tot això era un preàmbul, més o menys caricaturesc i trivial, per introduir-los a una de les meues manies.

Perquè aquesta mania m’està fent avançar molt dificultosament en la lectura de Postpoesía. Hacia un nuevo paradigma, d’Agustín Fernández Mallo. No deixo de pensar tota l’estona que m’està venent el tratge de la nova temporada; en la mateixa mesura que no deixo de pensar que té raó. Perquè estic d’acord amb ell quan, a la punta brillant del rovell de l’ou, oposa la tradició que opera des de l’interior d’un sistema (model Colesterol) a la que opera des de l’exterior (model Fotosíntesi).

Ara bé: la idea apareix per plantejar que la poesia contemporània (en sentit deíctic) espanyola no s’ha assabentat de la postmodernitat (aquí també el segueixo; aplaudiments quan parla del mal ús que s’ha fet a Espanya del terme “poesia postmoderna” i compara aquesta amb el pop espanyol coetani, de La Mode a Astrud; aplaudiments per a “La llamada poesía de la diferencia cree ostentar esa gravedad por la cual el “misterio” de la palabra le pertenece, vía una metafísica del límite y de “la nada””) i encara menys, per ara, de la postpoesia que li és posterior. D’aquesta manera, Fernández Mallo caracteritza allò que ell anomena “poesia ortodoxa”, que funciona segons ell d’acord amb una concepció lineal del temps històric (una visió cristiana, per oposició al temps circular grecollatí que, diu ell, és propi de la visió postmoderna de l’espai i del temps).

Aquesta poesia ortodoxa seria el rerefons contra el qual definir la postpoesia. D’una manera, d’altra banda, polèmica: Fernández Mallo considera que el problema de la poesia ortodoxa és que, enllà del valor concret de cada poema, cal considerar “la pertinencia o no hoy por hoy de su práctica más allá de la legítima cita puntual o del simple juego”. És a dir: el problema, si n’hi ha, d’aquesta poesia ortodoxa, és que no està al dia. Val a dir que aquí Fernández Mallo s’arrisca a ser mal entès. I potser jo mateix el malentenc. Ell mateix afirma que no es tractava de fer un manifest.

No puc estar més d’acord amb aquest paràgraf:

La postpoètica no es manifesta contra la poesia del passat; és d’una gran ingenuïtat, i per descomptat inútil, pretendre desfer-se d’allò inevitable. Per contra, se’n serveix quan s’escau, negant un estil propi, negant una impermeabilitat a qualsevol estil. Pren d’ambdós sistemes poètics allò que li convé, sempre des d’un lloc que els és exterior, i afegeix components pròpiament contemporanis. Com un vector múltiplement orientat que disparés en un angle sòlid de 360 graus, no du dins una tradició mitificada (model Colesterol), sinó que la tradició li és exterior (model Fotosíntesi), i la utilitza o no segons convingui per tal de crear el seu pastitx, pastitx que no és únicament una mera intertextualitat, sinó una actitud que dóna com a resultat la negació d’aquella creença moderna per la qual tot el que és actual agrega un valor substancial al que és precedent (…) i a la inversa, la negació de que tot el que és antic, la tradició, agrega un valor substancial al que és actual.

Suposo que ja veuen, cap al final, una contradicció on potser em perdo. Però no és res seriós: només cal que pensi en J. V. Foix per retrobar la mateixa doble negació i que tot em sembli comprensible. El problema és, potser, que d’una banda la “poesia ortodoxa” tingui el problema de moure’s dins un temps lineal, i de l’altra tingui el problema de no estar al dia. I que, si es tracta d’abandonar la linealitat temporal, calgui fer-ho mitjançant un prefix que significa “després”. Encara més: no sé si em crec, tal com diu ell, que en el fet que la poesia espanyola no està al dia “está el origen de su poco interés para el público”. ¿Quin públic, concretament?

I naturalment la meua manieta: “això no és un manifest, tan sols una aproximació transitòria i inacabada al camí que volem prendre” (i tanmateix, quatre pàgines més tard dóna una taula de característiques, com un decàleg). El jovent és massa llest per a fer certes coses; però ja em veig algun maduret esmerçant-se a “admetre simbolisme explícit”, “símbols i/o formes espacials”, “incloure publicitat”, “admetre l’ordinador com a part determinant del producte poètic final, que no ha de poder declamar-se”, “antitradicional i sense pretensions revolucionàries”…

Marat i els anacronismes

Posted in autobombo, Georg Büchner, Història, Peter Weiss, Sade with tags , , , , , , , on febrer 21, 2009 by joantdo

El quadre mostra una banyera de fusta, i dins la banyera un home mort, el cap embolicat amb benes; a la mà dreta, que cau a terra, hi ha la ploma, mentre l’esquerra sosté encara un paper; el pit el travessen reguerons de sang. L’home és Jean-Paul Marat, “l’amic del poble”, revolucionari jacobí assassinat per Charlotte Corday, una jove de 25 anys procedent de l’aristocràcia rural i partidària dels girondins. És un episodi molt secundari de la Revolució Francesa, però curiosament, i no només a través de la pintura de David, és dels més recordats.

Part de la culpa la té Peter Weiss. Reprenent, en certa manera, una tradició representativa de la Revolució Francesa que té la fita més clara en La mort de Danton, de Büchner, Weiss altera la distància. Nosaltres, com a públic, assistim a una representació teatral dels fets duta a terme pels pacients del manicomi de Charenton, sota la direcció del marquès de Sade i amb l’assistència, entre el públic, del director de la institució, Coulmier, el qual interromprà sovint l’obra per tal d’intentar controlar-la. Charlotte Corday és, aquí, una mera titella, un objecte del desig de tots els assistents (curiosament, quan es va fer l’autòpsia de la dona real, es va descobrir que era verge), una mena de segona versió de Judit o d’Esther. Estem, és clar, en l’àmbit d’una metalepsi constant: és aquesta la que permet a Sade dialogar amb Marat, i dir el que pensa sobre la revolució:

(cito per la traducció de Feliu Formosa; prescindeixo de les acotacions, que indiquen que mentre Sade parla Corday el fueteja, acte que Peter Brook transforma, en la seua versió; allà, el fuet de Corday són els seus cabells)

I durant els mesos següents
quan les carretes amb la seva càrrega
arribaven regularment al lloc del suplici
i la ganiveta queia i pujava i tornava a caure
vaig veure que aquella venjança perdia tot sentit
era una venjança mecànica
acomplerta amb una indiferent inhumanitat
amb una tecnocràcia particular
i ara Marat
ara veig on ens porta
aquesta revolució
ens porta a un atuïment de l’individu
a una lenta dissolució en la uniformitat
a una extinció de la capacitat de judici
a negar-se un mateix
a una mortal feblesa
sota un Estat
l’estructura del qual resta infinitament lluny
de cadascun de nosaltres
i no podem intervenir-hi
Per això me n’aparto
ja no pertanyo a ningú
Si estic condemnat a la desaparició
vull arrencar d’aquesta decadència
allò que puc arrencar amb les pròpies forces

I, més endavant:

Marat
No hi ha res més proper que aquest cos
que t’espera
Marat
quan jo era tancat a la ciutadella
durant tretze anys
vaig aprendre
que aquest món és un món de cossos
i que cada cos és ple d’una tremenda força
i que està sol i turmentat per la seva inquietud
En aquesta soledat
enmig d’un mar de murs
vaig sentir sense treva aquest murmuri de llavis
vaig viure sense interrupció
damunt els palmells i en tota la pell del cos
aquests contactes
Empresonat darrera tretze panys
i amb cadenes als peus
somniava únicament
en aquelles obertures del cos
que hi són perquè se t’empassin i et retinguin
Sense parar somniava amb l’altre que tenim davant
amb aquest ésser únic
i era un somni de gelosia rabiosa
i violentes meditacions
Marat
aquestes presons de la interioritat són pitjors
que els més profunds calabossos de pedra
i mentre no siguin obertes
tota la vostra rebel·lió
serà tan sols una revolta de presos
que acabarà esclafada
per companys de captiveri subornats

Aquestes paraules, naturalment, pertanyen a Weiss, i al moment històric en què aquest escriu l’obra; podríem aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la com a representació, sense pretendre cap fidelitat, mostrar-la com un discurs narratiu representat per uns actors fatigats de repetir sempre els mateixos gestos, cansats de ser el que el poder vol que siguin.

I ara, vegin.