Archive for the Julien Gracq Category

El peix

Posted in Carson McCullers, Isak Dinesen, Julien Gracq with tags , , , , , , on Març 24, 2009 by joantdo

El conte d’hivern “El peix”, d’Isak Dinesen, el protagonitza Erik VII Glipping (1259-86), rei de Dinamarca que, enfrontat amb la noblesa i el clero, va ser assassinat per uns conspiradors. La narradora ens informa que, segons una llegenda, va ser assassinat pels esbirros del seu conestable, Stig Andersen Hvide, després que el rei n’havia seduït la dona, Ingeborg. Això ho sabem per una nota final; tot el relat es dedica a explicar els possibles antecedents d’aquesta història, que no sabrem mai si podem donar per certa.

I, dins el relat, Erik es troba amb Granze, un ancià serf sòrab ( o vende) que l’havia cuidat quan era petit, i amb Sune, un amic de joventut que estudia teologia. El primer troba un anell blau dins el ventre d’un peix que està cuinant per al rei; el segon s’adona que és el mateix anell que, costes enllà, va perdre uns dies abans la seua parenta Ingeborg. Erik la imagina, aleshores, amb els ulls del color de l’anell, i decideix anar a tornar-l’hi.

Tot el conte és l’itinerari del monarca fins arribar a aquesta troballa; el d’un rei al qual veiem al principi movent-se de nit per les seues estances, sense poder dormir fins a la matinada, neurastènic, angoixat pel fet que es troba sol en un regne on cap ésser no pot comprendre’l, en la mesura que cap ésser no és igual a ell. Per això comença a sospitar que un possible interlocutor, un possible igual, seria Déu. El seu cor és una mar; l’univers no l’ompliria. Això mateix intentarà explicar l’endemà a Sune, que li respon amb una versió sui generis del mite de Jesús. El rei s’hi revolta: “¿Per què només va viure entre fusters i pescadors? Ja que havia baixat a la terra, bé podria haver provat la circumstànciaq d’un gran senyor, sí, d’un rei”.

Granze després parlarà dels vendes:

Allò que va passar al pare del nostre pare, i a aquells ancians que ja es podrien quan la seva mare li donava el pit, encara ho tenim a la memòria; ho recordem sempre que volem. Vós també teniu la cobejança i els temors dels vostres pares a la sang, però no la seva saviesa: no van saber com calia trasmetre-la a l’hora d’engendrar un fill. Per això cadascun de vosaltres ha de tornar a començar, des del principi, com un ratolí acabat de néixer que potinegi en la foscor. (cito per la traducció de Toni Pasqual)

I recorda els temps antics, quan arbres i tempestes parlaven, i s’adreçaven als homes, recordant-los la seua finitud, la seua petitesa, semblant a la de “rates i polls”. En trobar l’anell, Sune hi afegeix la història del rei Polícrates, que va perdre i retrobar un anell al mar, i va morir, de tan confiat de la seua bona sort, en fer cas omís d’un malson premonitori. Granze, quan Erik li demana què pot significar l’anell, afegeix:

allò que volen dir els esdeveniments prové de l’estat d’ànim dels homes als quals ocorren, i (…) cap esdeveniment extern no és el mateix per a dos homes.

El rei recordarà aleshores la història del rei Canut (un altre nom històric, per cert) que va intentar inútilment que la mar l’obeís; però per a ell no és una befa de la vanitat del monarca, sinó l’obertura d’un dubte: ¿i si l’hagués obeït? Erik, en realitat, s’està tot el conte esperant una senyal, un signe que li permeti donar sentit al món (amb la mateixa atenció que Aldo sotja l’horitzó de la riba de les Sirtes, o Grange explora els boscos a Un balcon en forêt; i les senyals passen davant seu, en forma de relats, mentre ell s’entesta a no entendre-les. Perquè tots els relats el comminen a refrenar la hybris superbiosa insinuada en el seu afany de parlar amb Déu de tu a tu. Els personatges travessen un paisatge fastuós, tot ell símbol, un llenguatge emmudit al qual ningú para compte; excepte, potser, la narradora. D’això parlava Carson McCullers:

La veritable sorpresa [d’aquests relats] és en l’escriptura mateixa: les inesperades combinacions de paraules, lleugerament arcaiques, la gràcia funambulesca de les frases. Dinesen escriu sobre les verdes fagedes de Dinamarca al mes de maig, o d’un jove escrivent que contempla la neu nocturna de París sota l’ombra de Notre-Dame, i d’immediat la imatge cobra vida dins el marc que li correspon.

Gracq a la vora del riu

Posted in Els altres, Julien Gracq with tags , , on Octubre 14, 2008 by joantdo

Al bell mig de Les aigües estretes, Julien Gracq introdueix una digressió, tot comparant les habilitats deductives d’Auguste Dupin (precedent, diu ell, de Monsieur Teste) i les “tècniques endegades per la crítica contemporània” de poesia:

per mi, els secrets del llenguatge desvelats a la llum del dia no lliurarien en cap cas els de la poesia. Fa ara mig segle [Gracq publica el text el 1976] que ens hem afigurat que la poesia no depenia de cap suport electiu, i que com a tal resultaria solidària amb els seus mecanismes. No és a la voluntat d’esclariment total a què la crítica s’ha consagrat avui que faig retret, sinó més aviat a la restricció de camp, retrògrada al capdavall, que limita les seves recerques solament al medium, fungible, del llenguatge: en tota temptativa d’elucidació del fenòmen poètic, el litigi de l’home amb el món que el mena -mentre aquest món sigui sentit com a objectiu-, litigi on arrela formalment la poesia, no pot en cap moment figurar com un tercer exclòs. (la traducció és de Ramon Girbau)