Vet aquí el poema “Localisme”, de Segimon Serrallonga:
La llibertat té llocs, o no ho sabies? Una escala a la biga de la lliça! I encara pujaríem hores de claror i Brull amunt esbrollaríem branques al capvespre. Podríem fer badar la porta esbornegada del Dascó i beure aigua de glaç a la Font Negra. Demà potser hi haurà assassins pertot i es llevaran els boscos per Castella.La imatge d’amenaça final és, naturalment, la de Macbeth, també emprada algun cop per Foix. “Esbornegada”, d’altra banda, és un mot que no apareix ni a l’Alcover-Moll, tot i que Ruyra l’empra a La parada. De fet, Serrallonga, com el seu amic Antoni Pous (de qui un dia o altre ens tocarà parlar) empra un català ric, fins i tot remot, ple d’aquesta mena de sorpreses. Això, naturalment, cansa aquells lectos mandrosos que volen llegir coses a l’alçada de la seua intel·ligència; però no els que hi van per aprendre alguna cosa (ni que sigue descobrir que l’idioma no és tot seu).
