Archive for the Postil·les Category

La ciutat de Bauçà

Posted in Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , on Octubre 24, 2008 by joantdo

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los
als peus de les àguiles, no li queda més remei
que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.

Localisme

Posted in Alcover-Moll, Postil·les, Segimon Serrallonga with tags , , on Octubre 21, 2008 by joantdo

Vet aquí el poema “Localisme”, de Segimon Serrallonga:

La llibertat té llocs, o no ho sabies?
Una escala a la biga de la lliça!
I encara pujaríem hores de claror
i Brull amunt esbrollaríem branques al capvespre.
Podríem fer badar la porta esbornegada del Dascó
i beure aigua de glaç a la Font Negra.
Demà potser hi haurà assassins pertot
i es llevaran els boscos per Castella.

La imatge d’amenaça final és, naturalment, la de Macbeth, també emprada algun cop per Foix. “Esbornegada”, d’altra banda, és un mot que no apareix ni a l’Alcover-Moll, tot i que Ruyra l’empra a La parada. De fet, Serrallonga, com el seu amic Antoni Pous (de qui un dia o altre ens tocarà parlar) empra un català ric, fins i tot remot, ple d’aquesta mena de sorpreses. Això, naturalment, cansa aquells lectos mandrosos que volen llegir coses a l’alçada de la seua intel·ligència; però no els que hi van per aprendre alguna cosa (ni que sigue descobrir que l’idioma no és tot seu).

Retòriques

Posted in Dilemes, Postil·les with tags , on Octubre 13, 2008 by joantdo

En el fons, si t’hi fixes, la retòrica no és l’art d’ornamentar el missatge, sinò la tècnica per convertir-lo en una forma de convicció, d’actuació sobre els altres. Una manera de coaccionar-los, si m’apures. I entre els recursos més eficaços de la retòrica hi ha la dissimulació, el fet d’ocultar el fet que és retòrica. L’ordre natural dels mots, posem per cas, acaba sent més convincent que les giragonses proustianes. ¿No podràs trobar, aleshores, més veritat estètica en les retòriques gastades de fa cent anys, que justament ja no et convencen de res?

Ulls que són perles

Posted in Joan Vinyoli, Postil·les, T.S. Eliot, William Shakespeare with tags , , , on Octubre 8, 2008 by joantdo

A Domini màgic, Joan Vinyoli incorpora una traducció d’un poema de Shakespeare, la cançó de The tempest on Ariel li comunica a Ferran que el seu pare ha mort ofegat. El poema en qüestió disposa de vuit traduccions al català, almenys una d’elles provocada per l’ús que en fa Eliot a The waste land (Eliot, d’altra banda, també és el primer que llegeix la cançó com un text metapoètic, sobre la transformació de les vivències en matèria verbal). En el cas de Vinyoli, l’interès ve gairebé d’una única imatge, el vers tercer:

Those are pearls that were his eyes

És a dir, i tradueixo apressadament: “Aquestes són les perles que van ser els seus ulls”. Vinyoli tradueix “el que eren els seus ulls són perles ara”.

Una imatge obsessiva, com obsessiva és tota l’obra per a Vinyoli, que ja parla d’Ariel en el poema “Primavera” (Les hores retrobades, 1951) i el confronta amb Caliban a Realitats, el 1963. A “Algú que ve de lluny” (Tot és ara i res, 1970) recupera Flebes, el mariner ofegat d’Eliot, i els seus ulls fets perles; la idea, passant pel domini màgic, arribarà fins a “Elegia de Vallvidrera” (Passeig d’aniversari, 1984), el testament final on Vinyoli descriu què és per a ell la poesia: una manera d’habitar el món, una manera de mirar-lo. Un camí que passa per cites explícites, i per una traducció, abans de desembocar en les meres al·lusions de l’elegia, on el vers apareix plenament incorporat, propi. Com un afluent.

Goethe

Posted in Friedrich Nietzsche, Postil·les with tags , , , on Octubre 7, 2008 by joantdo

El “Wanderers Sturmlied”, traduït per Feliu Formosa, comença així:

Al qui tu no abandones, geni,
ni la pluja ni la tempesta
no infondran cap temor dins el seu cor.
El qui tu no abandones, geni,
als núvols de borrasca
i a la calamarsada
s’enfrontarà cantant
com l’alosa,
oh tu que ets allà dalt.
Aquell a qui tu no abandones, geni,
l’alçaràs damunt la sendera fangosa
amb ales de foc.
Caminarà
com pels torrents de llot de Deucalió
va fer-ho amb peus de flors,
amb passos grans, lleugers,
quan va matar Pitó,
Apol·lo Piti.
Al qui tu no abandones, geni,
les ales de llana li estendràs a sota
quan dormi a la roca,
el cobriràs amb les teves ales protectores
a la mitjanit del bosc.
El qui tu no abandones, geni,
enmig de la nevada
l’envoltaràs de calor. (…)

I el poema segueix, invocant les Muses, les Gràcies, Bacus, la “flama interior” o Júpiter Pluvi. Però no identifica clarament aquest “geni”, en un moment, finals del segle XVIII, en què el significat del terme s’anava desplaçant des de la figura sobrenatural que va ser per als grecs (i que de quan en quan li feia la guitza a Sòcrates) fins a la figura massa humana d’un Byron; Goethe, llavors jove (encara no s’havia alliberat de Werther), dedica poemes a Prometeu o a Ganímedes.

Es troba molt lluny encara de la serenor perfeccionista des d’on podrà concloure el Faust afirmant que “Allò efímer és símbol” (Lleonart transforma aquest “Gleichnis” en una molt bíblica “paràbola”). El mateix text que Nietzsche parodia en un poema i en l’episodi del Zaratustra sobre els poetes. Un Nietzsche, per cert, que hom fa com a que reprèn, però sense parar gaire compte a aquesta mena de textures paròdiques, retòriques, de la seua escriptura. Sense considerar-lo escriptura; fent-lo esdevenir un mer pretext per exhibir l’egolatria falsament segura d’un adolescent.

Dialecte

Posted in Postil·les with tags , , , , on Octubre 4, 2008 by joantdo

Tot el llenguatge és a disposició de qui escriu, com una taula plena de martells, tornavisos, medidors, peus de rei, cintes de paper de vidre, pinzells, rodets, serres i enformadors. Pot agafar, en cada cas, l’eina que els va millor. Per la seua funció, pel seu material, pel seu pes.

Pot jugar, per exemple, a unir la morfologia ebrenca amb el lèxic illenc, tot parlant de l’escenari barceloní. Alguns llicenciats en filologia catalana no se n’adonaran, potser perquè ja en saben massa de bon antuvi, tot i la bona intenció; preveuen fins i tot el gust de les paraules.