Archive for the Publicitat subliminal Category

Comparatisme: beceroles

Posted in Josep Porcar, Publicitat subliminal with tags , , , , on Mai 18, 2009 by joantdo

Vegin aquest poema de Josep Porcar; si volen, per enllaç, si volen, tot seguit:

EXCURSIÓ

Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell de l’Infern

Un riu de peus i rodes

desenterra pedres i morts.

No es saludarien en un pas de vianants

i gairebé s’hi reconeixen bisexuals

quan travessen a frec entreforcs, estimballs

i masades. Gamellons davall

de les balmes remullen la llengua

de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres!

Com un exèrcit, les arrels formen

part només del paisatge, puríssima

decoració d’un prodigi incorrecte.

No ara sinó en l’altra vida,

més enllà de les primaveres de cartró

i les llargues vesprades d’encens i escapularis,

engolides ja totes les serps del coll,

quan comencen a exigir lleialtats

i somnis aliens, pares i mares

es menjaran els fills per inventar

que també ells han de sobreviure.

No ara, àgils amants de la farigola,

anellada sang, melics empeltats,

enlluernats per la llunyania de tot.

Semblen tan feliços ací, consagrant

un sender que no trepitjaran mai més!

Després del bleix s’esvaeixen

les alegries i una boca cega és

el cos afamat de cada ensenderat.

Pell avall, invisibles

nafres, udols, boira roja i el pes

del fang arrossegat a la sola

d’unes botes encara flamants, com si nits

i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!

Ombres fartes, avares, absoltes

per voltors i falcons, ensucrades

per l’aiguatge d’un vespre rebentat,

a la porta del darrer mas s’arraïmen,

pacten i consignen les dreceres fitades,

descarreguen la vitualla i la canalla.

Demà la tornada, l’èmbol

i la tecla, les rates, la matança.

No tenen pietat, ni cor.

Tal com indica la dedicatòria, el poema està relacionat amb un lloc anomenat Portell de l’Infern, baixant de Fredes cap al pantà d’… perdó, de la Sénia. Aquí mateix l’autor en dóna imatges. Vegin ara un altre poema, el número 16 d’un cicle anomenat Les invectives, datat del 8 de juny del 2002. No està escrit al Portell de l’Infern, però sí després d’anar-hi, i tenint-lo al cap (ni idea, d’altra banda, del sistema de Porcar a l’hora de fer aquestes coses). Fa així:

Per estos roquissars, quan davalla la nit,

moren tots los records que masteguem

per endolcir les hores. Aquí jau

tot lo fred que l’hivern dins els artells clourà.


I més avall tot canvia, tot trem,

es torna opac. Allà no tinc cap rostre,

ni veu ni cap llenguatge: fera sóc,

amàs de carn tot sola, pur gemec.


I és allà, que vos veig:

vosaltres, fills de putes tots, mesquins

desésssers que us arrossegueu

per intesticis sens oxigen, llagoters


llims, fosc llaquim de subterranis flums.

Sucs només, greixosos cabells


en remolins de tinta,


petjades fòssils dutes pel corrent,

corpentes aixecades on les coses

devoren les paraules, somicant.


Lo vostre goig és este vol lleuger

de quan les coses s’esvaixen,

la nostra sang la que xuclem goluts

dels ossos dels difunts.


I per això, per tot això,

que quan arribe allà no em gire per mirar-vos.

Alikhànov i jo

Posted in Publicitat subliminal, Serguei Dovlàtov with tags , , , , , , on Abril 21, 2009 by joantdo

Gustav Pakhapil es compra un litre de Chartreuse, va a un cementiri i, assegut sobre una tomba, se’l beu. El capità Prisxepa crida el vigilant Alikhànov per avisar-lo que s’acosta cap d’any:

La tesi principal és: beu, però amb mesura. No beure en absolut seria massa. Això, tal com diuen, seria una utopia antimarxista. Sàpigues quina és la teva mesura…

Alikhànov (que ha de reaparèixer fugaçment en un dels capítols d’El compromís, i per tant no és un simple alter ego de l’autor) comunica les ordres al caporal Fidel, que respon:

Jo tinc mesura (…). Un quilo per barba i s’ha acabat! Em fotré fins al cul, fins que m’apagui… Aquest Prisxepa teu és un merdós i un passerell. Es pensa que, si és festa, mamarem molt. Però nosaltres tenim un calendari propi, collons de déu! Si hi ha pasta, a xumar. Si no n’hi ha, quina mena de festa vols?

I el dia de cap d’any, a les tres de la tarda, els oficials beuran vodka, traient-lo de la galleda amb tasses d’alumini. Els guardes juguen tot bevent gots d’aiguardent. Més tard, Alikhànov aconsegueix una ampolla de Pinot Gris, un vi negre. I recorda que ara se les heu “amb treballadors civils del camp que, abans d’arribar a Kotlas, ja s’havien begut tota la indumentària civil”.

El capità Iegórov, esperant l’arribada d’un fill, va a la cantina i es demana una escalopa i vi. Vólikov treu de sota el matalàs una ampolla de vermut que havia amagat per no trobar-la, i l’obre trencant-ne el coll contra l’estufa. El vigilant de seguretat Bortaixévitx reflexiona:

Tinc un dubte filosòfic: per què beu la gent? Posem per cas, com deien abans, que és una rèmora del capitalisme en la consciència de les persones… Que és una ombra del passat… I, sobretot, que és una influència de l’Oest. Malgrat que només xumem a l’Est. Però, vaja, tot això encara… Ara explica’m això: una vegada vaig viure al camp. El meu veí tenia un boc. No recordo cap altre borratxo com aquell boc. Ja fos vi negre o vi blanc: només n’hi havies de servir.

El capità Tokar, cada nit a casa seua, pren vodka calent. En l’últim fragment de La zona, els vigilants van al colmado i demanen aiguardent; però no n’hi ha, i tampoc no tenen diners per comprar-ne. La propietària llavors els ofereix colònia si li netegen el terra del magatzem; i el netegen, i es beuen la colònia. Més tard buscaran inútilment vodka i Alikhànov acabarà lligat amb cables de telèfon. L’endemà ell i Fidel adquiriran dues botelles de vi i se les prendran amb dues temporeres.

I en acabat, me’n recordo que certs fans de la pel·lícula Withnail & I tenen la següent cerimònia: veure la pel·lícula tot consumint els mateixos beuratges que el protagonista. Amb l’excepció, suposo, del líquid de l’encenedor.