Archive for the Teories eixelebrades Category

Escriure furibundament (digressions i feits)

Posted in Jacques Derrida, Miquel Bauçà, Teories eixelebrades with tags , on Juny 4, 2009 by joantdo

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat per tal de veure què cau. La tècnica era la desqualificació llampant, dins el marc de la frase lapidària, contundent. Els hereus directes, que hom anomena “descarats”, han girat el mecanisme com si fos un mitjó. En lloc d’atacar Carner, enlairen una figura determinada (Pla, Bauçà), la pasten, la utilitzen per a difondre la pròpia visió, o per inventar la pròpia actitud.

Per això, si el gènere dominant dels imparables va ser la columna periodística, ara domina la ficció autobiogràfica assatgística. O, per ser més precisos sense ser tan concisos, el precipitat de tota una sèrie d’experiències prosístiques que podrien començar amb el Marcel de Proust (o potser amb l’enigmàtic narrador  homodiegètic del principi de Madame Bovary). O amb la distància ambígua de Rousseau. Una ambigüitat tan interessant a l’hora d’assatjar noves vies per a la representació com a l’hora d’esquitllar-se.

Perquè el context és també el d’una època en la qual accedir a la informació és més fàcil que mai, però alhora predomina la xerrameca. I l’esquitllar-se és una habilitat bàsica en la xerrada de bar. En la xerrada espanyola, naturalment; la del “sostenella y no enmendalla”. Perquè al cap i a la fi, ser descarat, no tenir manies ni complexos, no és altra cosa que l’actitud de la que sempre s’han enorgullit els castellans. La que els permet aprendre abans l’anglès que el català. Allò anomenat la “chulería”. L’art de dir-la grossa, sabent que la cosa no tindrà cap conseqüència. Quelcom que d’altra banda només sorprèn al nord del Coll de Balaguer.

El més sorprenent del cas ha estat la recepció: des d’un Guillamon que sembla fer esforços per no alimentar el troll altre cop fins a tot de gent que aplaudeix embadalida, de manera conformista, justament “l’inconformisme”. Alguns que volen pujar-se al que endevinen que és el pròxim tren. Gent que, arribant a l’insult, s’encenen més que els propis descarats quan aquests són discutits. Una celebració que s’autoinclou en un “nosaltres” oposat a un “ells”: llibres “que cal llegir amb una armilla salvavides” contra “lectors potencials sodomitzats per anys d’impostures”, “implacables” i furiosos contra “pedants” i llepafils.

Una mena de consens aparent que em fa pensar amb un sospir en el comentarista que deia que el rebuig que podia provocar algun d’aquests autors era la senyal de la seua vida, de la seua vigència. Com si hom no pogués ser descarat amb els descarats. Quan, posats a ser conseqüents, potser valia més posar-los en qüestió, dubtar sobre els seus plecs de cofoisme, la seua poca elegància, la manca de rigor i autocrítica, l’amateurisme; el nihilisme de fons (no el nihilisme que proposava Nietzsche, sinó el que diagnosticava) de tot plegat. Una sèrie de qualitats que tampoc no sóc cap gran novetat al país. La novetat potser és que, en lloc de fer les coses amb els peus (la defectuositat que Bauçà considerava un “senyal d’identitat” catalana) ara es fan amb un parell de collons. Potser, com diria Fuster, els de la vaca.

Però és clar, és tot xerrameca. Ganes d’arreglar el món per passar l’estona. I jo el primer. Per molt que m’angoixi que algú digui que no veu cap altra manera d’escriure.

[Tot el que hi ha fins ara és un afegit del 29 de juliol de 2009. La primera versió d’aquest post la dono tot seguit en cursiva. No n’estic gens content. Jo pensava que calia atacar avançant per l’esquerra, i vaig caure en alguna relliscada. Fins i tot vaig emprar malintencionadament alguna cita treta de context. Amb el temps també em demano “per a què?”. En el fons jo no pertanyo al món al qual la novel·la fa com a que planta cara mentre se’l mira amb desig. La batalla aquesta no va amb mi. D’aquesta versió primigènia que esborraria amb molt de gust, però, deriven tots els comentaris que veuran més avall.

I una rectificació, això .

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat. Del pal: “Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l’any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell”. Això és part d’una contraportada, i del primer paràgraf d’un llibre de narrativa. Com que la persona que escriu això i la persona que ho edita així el que busquen és moure sarau,  ja em perdonaran si els dic que s’espavilin i endevinin de qui parlo. No en penso fer més publicitat, que aquí només hi som per passar l’estona, i jo el primer.

El llibre en qüestió comença plantejant el fet que Miquel Bauçà no va ser conegut fins que no va morir. El criteri segons es considera que Miquel Bauçà és conegut és: sortir a TV3. D’acord amb això, l’autor planteja una teoria: “Com a contrapunt a la impossibilitat de ser considerat un clàssic vivent, tot escriptor català té més o menys assegurat un dia de glòria pública, concretament l’endemà del seu traspàs”. La teoria, però, falla. Hi ha escriptors catalans que són clàssics vivents: si són paralítics, si saluden somrients als concerts de Lluís Llach, si se’ls ha mort la filla (aquesta va en memòria de la gent que va morir a la Guerra Civil, és clar), si fan recitals amb barret de copa i movent la mà aixins, etc. Fins i tot n’hi ha que són a la Real Academia. I són vius. I surten a TV3.

Per altra banda: en la canònica antologia de Castellet i Molas de l’any 1962, Bauçà hi és. Cosa que és una anomalia en tota regla; però hi és. En alguna altra antologia posterior, i ben restrictiva, també. ¿Bauçà no era conegut? Tan poc com ho són Feliu Formosa, Pascal Quignard, Blai Bonet, Narcís Comadira, Antonio Gamoneda o Jacques Dupin. Cap d’ells surt a la tele.

Una cosa és certa: “els escriptors del país i el país en ple van ser bauçanians durant un parell de setmanes” (el criteri per definir “el país en ple” és, naturalment, TV3), cosa que a l’autor li va fer pensar “que definitivament havíem superat el noucentisme”. Tenint en compte que la mateixa cerimònia té lloc cada cop que mor un prohom, o pronoi, o espècie alada, cal pensar que, si aquest cop (i no quan Montilla va despedir-se de Palau i Febrer, per exemple) superàvem el noucentisme, no era per l’òbit, sinó per la qualitat del traspassat. L’afirmació es deixa anar així, però no es recull en cap moment.

(L’autor, per cert, s’entreté fent rimes internes tot i fer un text en prosa: “I això si té sort i cau en gràcia al dactilògraf que munta guàrdia a la redacció de La Vanguardia…”; “poetes i paletes”).

Hi ha un gran tema: l’actitud de Bauçà. Per a l’autor, pareix un misteri, abans de decidir que és la mateixa actitud del seu veí d’escala: no voler ser escriptor. Al respecte, l’autor introdueix la noció de “feit” per tal d’apropiar-se d’una suposada característica de la literatura medieval: “la indistinció entre realitat i ficció”. “Feit”, naturalment, remet a les memòries de Jaume I, que no parava gaire compte a manipular la realitat (o sigui, mentir per tal de mantenir el seu poder, o aconseguir-lo). Podria remetre a les cròniques de Bernat Desclot o a la història de Titus Livi (la historiografia, ja se sap…), però l’autor pensa en Jaume I. Ara bé, ¿”ficció” equival a “mentida”? O no és més aviat una situació comunicativa dins la qual la consideració veritativa està suspesa, igual que la incredulitat? Més endavant, com a bon epígon de Baudrillard, afirmarà: “La realitat és fingida, inventada. La realitat és voluntària. I millor que sigui així”. Si la invento jo, és clar…

L’autor, però, comença a donar-nos “feits”. La rulot i el fet de viure a l’oficina on treballava:

Feits com aquest situaren Bauçà, post mortem, en la categoria de mite literari. Però Bauçà no és simplement un mite, és alguna cosa més [retinguin aquesta frase]. (…) La Barcelona lletraferida i periodística anava plena d’anècdotes similars durant les setmanes en què el país va ser bauçanià.

L’autor té una por: ser inclòs dins la colla de gent vulgar que va descobrir Bauçà a TV3; per això ens explica com va descobrir ell a Bauçà. Abans que morís, naturalment.  Va ser al Bar Urgell del carrer ídem de Barcelona mirant culs amb un amic (editor, per cert, del llibre) que li va dir que Bauçà era un gran narrador que havia acabat un llibre dient: “Déu meu, sort que de jove havia après a pelar-me-la”.

Després d’això, i quan ja començava a interessar-nos, l’autor fa una digressió sobre la fascinació pels Estats Units. Pel camí, deixa una consideració interessant, però limitada, sobre el fet que “alguns prohoms de la màfia siciliana (…) van plagiar l’estratègia americanista dels catalans”; tinc un amic romà que de quan en quan em diu: “Tu recorda que Sicília, a l’Edat Mitjana, va ser dels catalans!!!”. O sigui que l’autor potser podria investigar per aquí, si vol fer forrolla. Però després torna als feits: l’amic i editor li va deixar Carrer Marsala. És “la imprescindible perspectiva de l’experiència personal”.

Per aquest camí (i deixant a banda dues anècdotes prescindibles: el grup de rap fitxat per TV3 per a un programa sobre poetes maleïts i la càmera inventada per Stanley Kubrick; després barrejarà els ciutadans pel canvi, i moltes altres coses que, per diferenciar-les dels feits, anomenaré digressions), l’autor recorda com el seu amic editor i ell van obsessionar-se per Bauçà, igual com ho havien fet abans per Pessoa (aquí l’autor s’admet incapaç d’entendre que Bernardo Soares fos la mateixa persona que va escriure El banquer anarquista, com qui no capeix que Ricardo Reis era classicista i Alvaro de Campos futurista). Aquesta obsessió conjunta els va conduir fins a El Canvi: un “mapa per intentar trobar Miquel Bauçà, poeta invisible” [recordin, també, aquesta frase]. Perquè es van trobar que admiraven Bauçà i l’admiraven tot i ser viu, “una experiència impròpia de catalans” (una frase, per cert, de l’alçada de la de Melcior Comes quan deia que Baltasar Porcel li fot cent patades a Claudio Magris i Antonio Tabucchi i àdhuc Philip Roth; tots ells vivents…).

L’autor i l’editor, doncs, va començar a especular sobre com trobar Bauçà, ja que no es movia per lliuraments de premis, ni presentacions de llibres, ni actes benèfics ni manifestos cívics. En lloc d’enviar una carta a l’apartat de correus 9471, com va fer Òscar Rocabert, miraven els carrers citats per Bauçà per mirar de trobar-lo. Nova digressió: l’autor ens descriu, a base de feits, el seu amic (l’editor del llibre, com “no podia ser d’altra manera”). Feit: a ambdós els van petar l’escrot, una del poble i una olotina, respectivament (l’autor, per cert, demostra poc respecte per l’editor; ja se sap lo de qui no carda a Olot). És tal com ho conto. “Llibres que ensenyen a apartar-se”, sí senyor.

Deixant a banda la imprescindible perspectiva escrotal, l’autor emprén una interessant comparació entre Pla i Bauçà, i una distinció molt útil entre l’eremitisme i el malditisme. Tot i que es limita a dir que Pla era un eremita rural perquè vivia en un poble, i Bauçà un eremita urbà perquè vivia en una ciutat. Nova digressió: els estudiants californians imitaven l’esmorzar de Derrida. I Pla, més Pla. Que liava cigars buscant l’adjectiu. Aquí queden introduïts dos temes majors del llibre: ja els he dit que l’autor funciona per rimes internes (Pla, Bauçà, Derrida).

Hi ha un moment, de fet, en el qual tot és digressió: de la CNN i el Windows al fet que Nietzsche escrivia a màquina (i amb pedals), del feit que Cristòfol Colom era català (quan tothom sap que era argentí) fins a l’expedient policial de Bauç… bé, aquí torna a Bauçà. No, se’n va cap a l’urbanisme de Manhattan: “No ens equivoquem per favor, no em prengueu per un simple relativista pseudopostmodern”. Potser per això a la meitat del llibre afirma, amb gest schusterià: “Pel que fa a Bauçà, ja no hi ha res més a dir”. I s’entreté transcrivint un text de Rem Kolhaas que els editors es veuen obligats a traduir.

Torna, però, a Bauçà, i ens explica la troballa del seu cadàver. Des de la imprescindible perspectiva personal: no sap si li va saber més greu que l’únic autor viu admirat morís o que no visqués on l’havien buscat. I se’n van anar, amb l’amic editor, a veure una òpera de Wagner. De qui es podrien explicar tantes històries “que val més que no comenci”, i per tant ens explica com va conèixer Bakunin. Van anar, doncs, al Liceu; i en sortir uns ciclistes despentinats els van dir “burgesos de merda”. Aleshores l’autor va recordar una frase de Bauçà: “Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia”. Conseqüentment, va decidir que els ciclistes eren imbècils.

Nova digressió, al més pur estil Bernanos: ara sobre Bruce Lee. Tot seguit: la típica estripada dient que després de Ferrater la poesia catalana no ha aixecat el cap, però sense dir noms (excepte els que jo mateix he insinuat més amunt): “El problema no rau en la qualitat dels autors”. Que és com dir que després dels lectors (?) que va tenir Ferrater ningú no ha llegit poesia catalana. I després ve la queixa habitual dels poetes catalans sobre premis, llepaculs, màfies, tot això. L’estalvio; si hom diu que no hi juga, que no entri en el joc.

Aleshores, de cop, l’autor esdevé narrador. Aquí sí. Explica dues o tres històries del seu poble natal. Ansiós de ser ultramodern, potser nocillero i tot, hi barreja una parrafada mítica d’una pel·lícula de ciència-ficció de fa vint-i-set anys, però per una estona és divertit. És un alleujador parèntesi.

Després: nova digressió. Ell i el seu amic editor veien les protestes contra la guerra d’Irak, la última. Aquí segueix el manual del columnista opinador: distanciar-se dels progres vulgars i corrents que ens han dut fins a aquest bassal. La típica ostentació del jo culte, l’estarrufament de qui, quan els altres critiquen Bush, ja en torna i critica Obama, passant amb condescendència les pàgines d’El País, mirant per sobre l’espatlla el llibre del veí de taula, somrient-se a si mateix, segregat a causa del seu inclement sentit del ridícul, etcètera. Aleshores: anys després de rebutjar el Nobel, Sartre anava curt de peles i va intentar que almenys li donessin l’import en diners. I a aquesta alçada em perdo.

Però. Feits al tinter: Miquel Bauçà va escriure sis o set llibres de poemes al llarg de trenta anys. Va deixar dos llibres pòstums, força reiteratius. I un de no pòstum del qual no sentim parlar ni ase ni bèstia. Agustí Virallonga va fer-ne un documental, sense raperus. A banda de rebutjar publicar un llibre de poemes que havia guanyat el Miquel de Palol, va editar una novel·la (L’estuari) premiada en un premi on s’havia presentat amb l’única intenció de, guanyant-lo, fer calerons. Feit palpable: encara no hi ha cap ni una traducció de Derrida en català. Ni una. Digressions possibles: quina mena, realment, de món literari pululava durant els anys seixanta i setanta per les Barcelones, per tal que una jove promesa se n’apartés (l’autor oblida una anècdota sucosíssima: Da nuces pueris es va presentar a un premi; Manent era el jurat; no li van donar; Manent, per carta, va dir: “¿Què pensaria l’abat de Montserrat si publiquéssim això?”) de manera dràstica. Quina mena de món literari furga en la vida dels autors ocults.

Acabaré citant l’autor (que ja he dit que vol moure sarau, o sigue que segur que ho ha ficat expressament); no em sé resistir:

Qui no conegui els budells de l’editorialisme català no s’ha d’escandalitzar pel bonic costum de la destrucció de llibres. No és un fenomen ideològic, en cap cas, simplement d’espai. Es publiquen llibres, es publiquen molts llibres i se’n venen molts menys. És com la llei de l’oferta i la demanda però de cap per avall. Totes les lleis racionals, a l’àmbit literari català, estan posades de cap per avall. Tal capgirament de la racionalitat provoca el fenomen de la destrucció en massa d’obres no vendibles.

P. S. 17 DE JUNY: Un Gran Mestre Blogaire dóna una versió diferent. Ja saben, espero: busquin, comparin, evitin les respostes massa simples…]