Les percepcions de Le Clézio

Posted in J.M.G. Le Clézio with tags on Juny 5, 2009 by joantdo

Els estudiosos acostumen a dividir l’obra de Le Clézio en dues etapes (jo, si es donés el cas, parlaria de per ara tres, posant L’atestat a banda) que, simplificant, serien l’experimental i la tradicional. Tot això, naturalment, és relativitzable: L’africà compta amb fotografies, i a La música de la fam transcriu els debats al saló dels pares d’Ethel com si fossen escenes teatrals. Fins i tot Urània (llibre d’ambient mexicà) té algun moment en què la focalització trontolla.

La qüestió: tanmateix, de cap a cap els llibres de Le Clézio s’han caracteritzat sempre per un tret determinat: la capacitat per (fer-me) percebre sensacions. A El diluvi, per exemple, quan François Besson es posa a demanar almoina, veu la multitud així:

Tovor i cruesa, parpelles pesades velant les mirades, boques espesses on habiten les dents podrides, cabells greixosos enganxats per la suor pudenta, olors de séu, olors de peus humits, brutícia sota les ungles, cares encara, cares de degenerats, d’assassins, inflades, potser sorgides de l’infern, allí, per tal d’enganxar-se a la vostra finestra. Grisos, pàl·lids, marcant el pas, homes, dones, calbs, barbuts, miops, bevedors, assexuats, oh llimacs, oh meduses, oh clowns tristos i barbuts! Avancen! Són ones! Es rebolquen babejant contra el meu vidre!

Potser per això, el seu primer llibre d’assaig s’anomenava L’èxtasi material.

Anuncis

Escriure furibundament (digressions i feits)

Posted in Jacques Derrida, Miquel Bauçà, Teories eixelebrades with tags , on Juny 4, 2009 by joantdo

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat per tal de veure què cau. La tècnica era la desqualificació llampant, dins el marc de la frase lapidària, contundent. Els hereus directes, que hom anomena “descarats”, han girat el mecanisme com si fos un mitjó. En lloc d’atacar Carner, enlairen una figura determinada (Pla, Bauçà), la pasten, la utilitzen per a difondre la pròpia visió, o per inventar la pròpia actitud.

Per això, si el gènere dominant dels imparables va ser la columna periodística, ara domina la ficció autobiogràfica assatgística. O, per ser més precisos sense ser tan concisos, el precipitat de tota una sèrie d’experiències prosístiques que podrien començar amb el Marcel de Proust (o potser amb l’enigmàtic narrador  homodiegètic del principi de Madame Bovary). O amb la distància ambígua de Rousseau. Una ambigüitat tan interessant a l’hora d’assatjar noves vies per a la representació com a l’hora d’esquitllar-se.

Perquè el context és també el d’una època en la qual accedir a la informació és més fàcil que mai, però alhora predomina la xerrameca. I l’esquitllar-se és una habilitat bàsica en la xerrada de bar. En la xerrada espanyola, naturalment; la del “sostenella y no enmendalla”. Perquè al cap i a la fi, ser descarat, no tenir manies ni complexos, no és altra cosa que l’actitud de la que sempre s’han enorgullit els castellans. La que els permet aprendre abans l’anglès que el català. Allò anomenat la “chulería”. L’art de dir-la grossa, sabent que la cosa no tindrà cap conseqüència. Quelcom que d’altra banda només sorprèn al nord del Coll de Balaguer.

El més sorprenent del cas ha estat la recepció: des d’un Guillamon que sembla fer esforços per no alimentar el troll altre cop fins a tot de gent que aplaudeix embadalida, de manera conformista, justament “l’inconformisme”. Alguns que volen pujar-se al que endevinen que és el pròxim tren. Gent que, arribant a l’insult, s’encenen més que els propis descarats quan aquests són discutits. Una celebració que s’autoinclou en un “nosaltres” oposat a un “ells”: llibres “que cal llegir amb una armilla salvavides” contra “lectors potencials sodomitzats per anys d’impostures”, “implacables” i furiosos contra “pedants” i llepafils.

Una mena de consens aparent que em fa pensar amb un sospir en el comentarista que deia que el rebuig que podia provocar algun d’aquests autors era la senyal de la seua vida, de la seua vigència. Com si hom no pogués ser descarat amb els descarats. Quan, posats a ser conseqüents, potser valia més posar-los en qüestió, dubtar sobre els seus plecs de cofoisme, la seua poca elegància, la manca de rigor i autocrítica, l’amateurisme; el nihilisme de fons (no el nihilisme que proposava Nietzsche, sinó el que diagnosticava) de tot plegat. Una sèrie de qualitats que tampoc no sóc cap gran novetat al país. La novetat potser és que, en lloc de fer les coses amb els peus (la defectuositat que Bauçà considerava un “senyal d’identitat” catalana) ara es fan amb un parell de collons. Potser, com diria Fuster, els de la vaca.

Però és clar, és tot xerrameca. Ganes d’arreglar el món per passar l’estona. I jo el primer. Per molt que m’angoixi que algú digui que no veu cap altra manera d’escriure.

[Tot el que hi ha fins ara és un afegit del 29 de juliol de 2009. La primera versió d’aquest post la dono tot seguit en cursiva. No n’estic gens content. Jo pensava que calia atacar avançant per l’esquerra, i vaig caure en alguna relliscada. Fins i tot vaig emprar malintencionadament alguna cita treta de context. Amb el temps també em demano “per a què?”. En el fons jo no pertanyo al món al qual la novel·la fa com a que planta cara mentre se’l mira amb desig. La batalla aquesta no va amb mi. D’aquesta versió primigènia que esborraria amb molt de gust, però, deriven tots els comentaris que veuran més avall.

I una rectificació, això .

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat. Del pal: “Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l’any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell”. Això és part d’una contraportada, i del primer paràgraf d’un llibre de narrativa. Com que la persona que escriu això i la persona que ho edita així el que busquen és moure sarau,  ja em perdonaran si els dic que s’espavilin i endevinin de qui parlo. No en penso fer més publicitat, que aquí només hi som per passar l’estona, i jo el primer.

El llibre en qüestió comença plantejant el fet que Miquel Bauçà no va ser conegut fins que no va morir. El criteri segons es considera que Miquel Bauçà és conegut és: sortir a TV3. D’acord amb això, l’autor planteja una teoria: “Com a contrapunt a la impossibilitat de ser considerat un clàssic vivent, tot escriptor català té més o menys assegurat un dia de glòria pública, concretament l’endemà del seu traspàs”. La teoria, però, falla. Hi ha escriptors catalans que són clàssics vivents: si són paralítics, si saluden somrients als concerts de Lluís Llach, si se’ls ha mort la filla (aquesta va en memòria de la gent que va morir a la Guerra Civil, és clar), si fan recitals amb barret de copa i movent la mà aixins, etc. Fins i tot n’hi ha que són a la Real Academia. I són vius. I surten a TV3.

Per altra banda: en la canònica antologia de Castellet i Molas de l’any 1962, Bauçà hi és. Cosa que és una anomalia en tota regla; però hi és. En alguna altra antologia posterior, i ben restrictiva, també. ¿Bauçà no era conegut? Tan poc com ho són Feliu Formosa, Pascal Quignard, Blai Bonet, Narcís Comadira, Antonio Gamoneda o Jacques Dupin. Cap d’ells surt a la tele.

Una cosa és certa: “els escriptors del país i el país en ple van ser bauçanians durant un parell de setmanes” (el criteri per definir “el país en ple” és, naturalment, TV3), cosa que a l’autor li va fer pensar “que definitivament havíem superat el noucentisme”. Tenint en compte que la mateixa cerimònia té lloc cada cop que mor un prohom, o pronoi, o espècie alada, cal pensar que, si aquest cop (i no quan Montilla va despedir-se de Palau i Febrer, per exemple) superàvem el noucentisme, no era per l’òbit, sinó per la qualitat del traspassat. L’afirmació es deixa anar així, però no es recull en cap moment.

(L’autor, per cert, s’entreté fent rimes internes tot i fer un text en prosa: “I això si té sort i cau en gràcia al dactilògraf que munta guàrdia a la redacció de La Vanguardia…”; “poetes i paletes”).

Hi ha un gran tema: l’actitud de Bauçà. Per a l’autor, pareix un misteri, abans de decidir que és la mateixa actitud del seu veí d’escala: no voler ser escriptor. Al respecte, l’autor introdueix la noció de “feit” per tal d’apropiar-se d’una suposada característica de la literatura medieval: “la indistinció entre realitat i ficció”. “Feit”, naturalment, remet a les memòries de Jaume I, que no parava gaire compte a manipular la realitat (o sigui, mentir per tal de mantenir el seu poder, o aconseguir-lo). Podria remetre a les cròniques de Bernat Desclot o a la història de Titus Livi (la historiografia, ja se sap…), però l’autor pensa en Jaume I. Ara bé, ¿”ficció” equival a “mentida”? O no és més aviat una situació comunicativa dins la qual la consideració veritativa està suspesa, igual que la incredulitat? Més endavant, com a bon epígon de Baudrillard, afirmarà: “La realitat és fingida, inventada. La realitat és voluntària. I millor que sigui així”. Si la invento jo, és clar…

L’autor, però, comença a donar-nos “feits”. La rulot i el fet de viure a l’oficina on treballava:

Feits com aquest situaren Bauçà, post mortem, en la categoria de mite literari. Però Bauçà no és simplement un mite, és alguna cosa més [retinguin aquesta frase]. (…) La Barcelona lletraferida i periodística anava plena d’anècdotes similars durant les setmanes en què el país va ser bauçanià.

L’autor té una por: ser inclòs dins la colla de gent vulgar que va descobrir Bauçà a TV3; per això ens explica com va descobrir ell a Bauçà. Abans que morís, naturalment.  Va ser al Bar Urgell del carrer ídem de Barcelona mirant culs amb un amic (editor, per cert, del llibre) que li va dir que Bauçà era un gran narrador que havia acabat un llibre dient: “Déu meu, sort que de jove havia après a pelar-me-la”.

Després d’això, i quan ja començava a interessar-nos, l’autor fa una digressió sobre la fascinació pels Estats Units. Pel camí, deixa una consideració interessant, però limitada, sobre el fet que “alguns prohoms de la màfia siciliana (…) van plagiar l’estratègia americanista dels catalans”; tinc un amic romà que de quan en quan em diu: “Tu recorda que Sicília, a l’Edat Mitjana, va ser dels catalans!!!”. O sigui que l’autor potser podria investigar per aquí, si vol fer forrolla. Però després torna als feits: l’amic i editor li va deixar Carrer Marsala. És “la imprescindible perspectiva de l’experiència personal”.

Per aquest camí (i deixant a banda dues anècdotes prescindibles: el grup de rap fitxat per TV3 per a un programa sobre poetes maleïts i la càmera inventada per Stanley Kubrick; després barrejarà els ciutadans pel canvi, i moltes altres coses que, per diferenciar-les dels feits, anomenaré digressions), l’autor recorda com el seu amic editor i ell van obsessionar-se per Bauçà, igual com ho havien fet abans per Pessoa (aquí l’autor s’admet incapaç d’entendre que Bernardo Soares fos la mateixa persona que va escriure El banquer anarquista, com qui no capeix que Ricardo Reis era classicista i Alvaro de Campos futurista). Aquesta obsessió conjunta els va conduir fins a El Canvi: un “mapa per intentar trobar Miquel Bauçà, poeta invisible” [recordin, també, aquesta frase]. Perquè es van trobar que admiraven Bauçà i l’admiraven tot i ser viu, “una experiència impròpia de catalans” (una frase, per cert, de l’alçada de la de Melcior Comes quan deia que Baltasar Porcel li fot cent patades a Claudio Magris i Antonio Tabucchi i àdhuc Philip Roth; tots ells vivents…).

L’autor i l’editor, doncs, va començar a especular sobre com trobar Bauçà, ja que no es movia per lliuraments de premis, ni presentacions de llibres, ni actes benèfics ni manifestos cívics. En lloc d’enviar una carta a l’apartat de correus 9471, com va fer Òscar Rocabert, miraven els carrers citats per Bauçà per mirar de trobar-lo. Nova digressió: l’autor ens descriu, a base de feits, el seu amic (l’editor del llibre, com “no podia ser d’altra manera”). Feit: a ambdós els van petar l’escrot, una del poble i una olotina, respectivament (l’autor, per cert, demostra poc respecte per l’editor; ja se sap lo de qui no carda a Olot). És tal com ho conto. “Llibres que ensenyen a apartar-se”, sí senyor.

Deixant a banda la imprescindible perspectiva escrotal, l’autor emprén una interessant comparació entre Pla i Bauçà, i una distinció molt útil entre l’eremitisme i el malditisme. Tot i que es limita a dir que Pla era un eremita rural perquè vivia en un poble, i Bauçà un eremita urbà perquè vivia en una ciutat. Nova digressió: els estudiants californians imitaven l’esmorzar de Derrida. I Pla, més Pla. Que liava cigars buscant l’adjectiu. Aquí queden introduïts dos temes majors del llibre: ja els he dit que l’autor funciona per rimes internes (Pla, Bauçà, Derrida).

Hi ha un moment, de fet, en el qual tot és digressió: de la CNN i el Windows al fet que Nietzsche escrivia a màquina (i amb pedals), del feit que Cristòfol Colom era català (quan tothom sap que era argentí) fins a l’expedient policial de Bauç… bé, aquí torna a Bauçà. No, se’n va cap a l’urbanisme de Manhattan: “No ens equivoquem per favor, no em prengueu per un simple relativista pseudopostmodern”. Potser per això a la meitat del llibre afirma, amb gest schusterià: “Pel que fa a Bauçà, ja no hi ha res més a dir”. I s’entreté transcrivint un text de Rem Kolhaas que els editors es veuen obligats a traduir.

Torna, però, a Bauçà, i ens explica la troballa del seu cadàver. Des de la imprescindible perspectiva personal: no sap si li va saber més greu que l’únic autor viu admirat morís o que no visqués on l’havien buscat. I se’n van anar, amb l’amic editor, a veure una òpera de Wagner. De qui es podrien explicar tantes històries “que val més que no comenci”, i per tant ens explica com va conèixer Bakunin. Van anar, doncs, al Liceu; i en sortir uns ciclistes despentinats els van dir “burgesos de merda”. Aleshores l’autor va recordar una frase de Bauçà: “Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia”. Conseqüentment, va decidir que els ciclistes eren imbècils.

Nova digressió, al més pur estil Bernanos: ara sobre Bruce Lee. Tot seguit: la típica estripada dient que després de Ferrater la poesia catalana no ha aixecat el cap, però sense dir noms (excepte els que jo mateix he insinuat més amunt): “El problema no rau en la qualitat dels autors”. Que és com dir que després dels lectors (?) que va tenir Ferrater ningú no ha llegit poesia catalana. I després ve la queixa habitual dels poetes catalans sobre premis, llepaculs, màfies, tot això. L’estalvio; si hom diu que no hi juga, que no entri en el joc.

Aleshores, de cop, l’autor esdevé narrador. Aquí sí. Explica dues o tres històries del seu poble natal. Ansiós de ser ultramodern, potser nocillero i tot, hi barreja una parrafada mítica d’una pel·lícula de ciència-ficció de fa vint-i-set anys, però per una estona és divertit. És un alleujador parèntesi.

Després: nova digressió. Ell i el seu amic editor veien les protestes contra la guerra d’Irak, la última. Aquí segueix el manual del columnista opinador: distanciar-se dels progres vulgars i corrents que ens han dut fins a aquest bassal. La típica ostentació del jo culte, l’estarrufament de qui, quan els altres critiquen Bush, ja en torna i critica Obama, passant amb condescendència les pàgines d’El País, mirant per sobre l’espatlla el llibre del veí de taula, somrient-se a si mateix, segregat a causa del seu inclement sentit del ridícul, etcètera. Aleshores: anys després de rebutjar el Nobel, Sartre anava curt de peles i va intentar que almenys li donessin l’import en diners. I a aquesta alçada em perdo.

Però. Feits al tinter: Miquel Bauçà va escriure sis o set llibres de poemes al llarg de trenta anys. Va deixar dos llibres pòstums, força reiteratius. I un de no pòstum del qual no sentim parlar ni ase ni bèstia. Agustí Virallonga va fer-ne un documental, sense raperus. A banda de rebutjar publicar un llibre de poemes que havia guanyat el Miquel de Palol, va editar una novel·la (L’estuari) premiada en un premi on s’havia presentat amb l’única intenció de, guanyant-lo, fer calerons. Feit palpable: encara no hi ha cap ni una traducció de Derrida en català. Ni una. Digressions possibles: quina mena, realment, de món literari pululava durant els anys seixanta i setanta per les Barcelones, per tal que una jove promesa se n’apartés (l’autor oblida una anècdota sucosíssima: Da nuces pueris es va presentar a un premi; Manent era el jurat; no li van donar; Manent, per carta, va dir: “¿Què pensaria l’abat de Montserrat si publiquéssim això?”) de manera dràstica. Quina mena de món literari furga en la vida dels autors ocults.

Acabaré citant l’autor (que ja he dit que vol moure sarau, o sigue que segur que ho ha ficat expressament); no em sé resistir:

Qui no conegui els budells de l’editorialisme català no s’ha d’escandalitzar pel bonic costum de la destrucció de llibres. No és un fenomen ideològic, en cap cas, simplement d’espai. Es publiquen llibres, es publiquen molts llibres i se’n venen molts menys. És com la llei de l’oferta i la demanda però de cap per avall. Totes les lleis racionals, a l’àmbit literari català, estan posades de cap per avall. Tal capgirament de la racionalitat provoca el fenomen de la destrucció en massa d’obres no vendibles.

P. S. 17 DE JUNY: Un Gran Mestre Blogaire dóna una versió diferent. Ja saben, espero: busquin, comparin, evitin les respostes massa simples…]

Déu segons Bauçà, el Creador segons Maldoror

Posted in Arnau Pons, Lautréamont, Miquel Bauçà with tags , , , , on Juny 3, 2009 by joantdo

En el llibre El noble joc, versió de 1987, Bauçà escriu:

Balbuceja Déu capcot,
amb les mans damunt les cames:
és quan mostra un tros de pell
-venes blanques, virons neutres – .
Balbuceja entre la gent
i un barret li treu la cara.
Al baix ventre, hi té el repunt,
que figura estrènyer l’hèrnia.
Dents serrades, tremolant,
dels infants, en rep potades.
Dins un temple desertat,
és espelma que s’apaga.
Altre temps va ser gentil:
oferí sovint estrenes
a donzelles i donzells.
Ara just són ancianes
qui l’escolten amb menyspreu.
Cap al port ara davalla.
A la barca no hi haurà,
quan hi pugi, cap fotògraf.

Al tercer cant de Maldoror, Lautréamont (o potser Isidore Ducasse) ens ofereix aquesta escena:

C’était une journée de printemps. (…) Tout travaillait à sa destinée: les arbres, les planètes, les esquales. Tout, excepté le Créateur! Il était étendu sur la route, les habits déchirés. Sa lèvre inférieure pendait comme un câble somnifère; ses dents n’étaient pas lavées, et la poussière se mêlait aux ondes blondes de ses cheveux. Engourdi pas un assoupissement pesant, broyé contre les cailloux, son corps faisait des efforts inutiles pour se relever. Ses forces l’avaient abandonné, et il gisait, là, faible com le ver de terre, impassible comme l’écorce. Des flots de vin remplissaient les ornières, creusées par les soubresauts nerveux de ses épaules.

És un Déu borratxo: traduïm (amb una versió d’emergència: si volen veure la bona, busquin per aquí):

Era un dia de primavera. (…) Tot treballava cap al seu destí: els arbres, els planetes, els esquals. Tot, excepte el Creador! S’estava estirat al camí, la roba estripada. El seu llavi inferior penjava com un cable somnífer; les seues dents no havien estat netejades, i la pols es barrejava amb les ones rosses dels seus cabells. Condormit per un ensopiment pesat, mòlt pels còdols, el seu cos feia esforços inútils per alçar-se. Les forces l’havien abandonat, i ell jeia, allà, feble com la papaterra, impassible com l’escorça. Dolls de vi omplien els carreranys, excavats pels sobresalts nerviosos de les seves espatlles.

Lautréamont (o potser Maldoror) explica aleshores com un seguit d’animals van humiliant l’embriac: l’eriçó, el pigot verd i la mifa, l’ase i el gripau. Només el lleó el defensa. I, finalment, l’home defeca sobre el rostre del Creador, mentre la ladella i la vibra aplaudeixen. En el fragment següent, de fet, veurem el mateix Creador acudint a un bordell i perdent-hi un cabell gegantesc.

Curiosament, fa anys algú es demanava què hagués passat si Bauçà hagués traduït els Cants

Per contra, en un text imprescindible, lluny d’altres ocasions en què, convençut de fer una “lectura d’arrel”, és capaç de traure de context programes d’estudis o declaracions de sobretaula, Arnau Pons afirma:

A l’altra banda de l’ampli espectre de la literatura universal, hi hauria Lautréamont, com un opòsit radical de Bauçà. Ja que, tal com diu Palau i Fabre (L’alquímia del bé i del mal. Traducció de Ricard Ripoll. KRTU, Barcelona 2006, p. 18): “Aquesta maldat universal portarà Lautréamont, més d’un cop, a declarar-se enemic de l’home; però en lloc de mostrar-nos aquesta maldat a través dels homes, ens la mostrarà a través d’ell mateix. Ja que tots els homes són, com ell, dolents (essent la hipocresia un agreujant, perquè amaguen i s’amaguen a ells mateixos aquesta maldat), ell ensenyarà la seva ànima monstruosa, amb tota la seva brutícia i tot el seu aspecte esgarrifós, fins als darrers replecs de la seva putrescència, per tal de despullar l’home”. Lautréamont se solla juntament amb l’home contra l’home, allà on Bauçà es declara lúcidament sol i absolutitzat contra tot l’amàs vergonyant de la humanitat.

Dylan Thomas

Posted in Dylan Thomas, Postil·les with tags , , , on Juny 2, 2009 by joantdo

Vet aquí un poema de Dylan Thomas:

And death shall have no dominion.
Dead men naked shall be one
With the man in the wind and the west moon;
When their bones are picked clean and the clean bones gone,
They shall have stars at elbow and foot;
Though they go mad they shall be sane,
Though they sing through the sea they shall rise again;
Though lovers be lost love shall not;
And death shall have no dominion.
And death shall have no dominion.
Under the windings of the sea
They lying long shall not die windily;
Twisting on racks when sinews give way,
Strapped to a wheel, yet they shall not break;
Faith in their hands shall snap in two,
And the unicron evils run them through;
Split all ends up they shan’t crack;
And death shall have no dominion.
And death shall have no dominion.
No more may gulls cry at their ears
Or waves break loud on the seashores;
Where blew a flower may a flower no more
Lift its head to the blows of the rain;
Though they be mad and dead as nails,
Heads of the characters hammer through daisies;
Break in the sun till the sun breaks down,
And death shall have no dominion.

N’hi ha una traducció, d’Isidre Martínez Marzo, aquí. És el poema 43. I n’hi ha una altra de Marià Manent, que tenen aquí; la traducció del leit-motiv (i títol del poema) és, de fet, la mateixa: “I ja la mort no tindrà cap domini”. És, tot sigue dit, un títol amb precedents bíblics força concrets, dins la carta de Pau als Romans:

Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell.

Allò més curiós és que Manent tradueix el quart vers així: “quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït”, sense parlar d’ossos per a res. També elimina l’anàfora dels versos 6-8 (escrupulosament mantinguda per Martínez Marzo). Hi ha dues interpretacions diferents del “die windily” del tercer vers de la segona estrofa: per a Manent és “morir torçant-se”, per a Martínez Marzo “morir a la intempèrie”. “The blows of the rain”, que per a Manent és “quan bat la pluja”, en Martínez Marzo esdevé un bonic “les bursades de la pluja”. Etcètera.

Digressió

Posted in Carles Riba, Elias Canetti, Eudald Puig, Joan Maragall, Josep Pla with tags , , , , , , , , , , , , on Mai 30, 2009 by joantdo

El traç d’un any, d’Eudald Puig, és un dietari que, de manera semblant als primers de Feliu Formosa, barreja lectures (de Rilke, de Proust, de poesia xinesa), amb anècdotes personals (com la del seu nebot Roger, de tres o quatre anys, que fugia espantat de sa iaia) amb claus de lectura (com el fet que l’anècdota just citada doni lloc a uns versos de Cel de nit). Per allà pel mig trobo una cita de Pla. Cap al principi d’El quadern gris, s’exposa un dubte bàsic. Que conclou, provisionalment, així: ” La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable”. Coherent amb això, Pla ens presenta aquest text com si hagués estat escrit el 5 de setembre de 1918, cosa que no és del tot certa: El quadern gris és el producte d’una sèrie de revisions i refetes. I aquí, quan planteja que la “intimitat pura” seria una absoluta espontaneïtat, “o sigui una segregació visceral i inconnexa”, i acaba concloent que, en cas que existís, seria incomprensible (és a dir, solipsista), no podem evitar pensar que ell mateix pensa en l’escriptura automàtica de Bréton, que fa noranta anys encara no havia dit ni gall ni gallina.

La discussió, però, era candent sense ser gaire notòria; des del moment en què gent com Carner o Riba havia hagut d’encarar el fet que Maragall els resultava conflictiu (per no ser classicista) però no en podien prescindir. Especialment Riba, que ho converteix en un casus belli amb si mateix, una veritable angoixa de la influència; i que invertirà l’expressió maragalliana “He cregut, i per això he parlat” en “He parlat, i és per això que he cregut”. Al principi, però, Riba desvincula enèrgicament la sinceritat de l’espontaneïtat, veient en la teoria maragalliana una mena de falsa simplicitat; per a ell, “sincer” equival etimològicament a “sencer”. En invertir la frase maragalliana, però, s’obre una escletxa a l’imprevist. Arthur Terry ho explica així:

El poeta, doncs, mai no pot estar segur de com s’acabarà el poema -no sap el que té a dir fins que no ho hagi dit-; un cop finit, en canvi, el poema queda accessible als altres (…) mentre que el mateix poeta es veu convertit en un lector de la pròpia obra. Allò que queda al centre, evidentment, és el mateix poema, no com a entitat fixa i determinada un cop per sempre, sinó com  a força activa dins la qual el poeta i el lector venen a trobar-se.

Riba, però, igual que Carner (o que Pla) desconfia de la immediatesa. De la seua aparent facilitat. I l’aborda des del joc etimològic amb la integritat; des d’una idea de l’individu com a construcció narrativa coherent. És allò que Ferrater Mora va anomenar la “continuïtat”: aquella actitud que converteix la pròpia biografia en un tot orgànic, on cada acte és explicable a partir dels actes precedents, se’n deriva. Com si la vida fos una única frase que es va construïnt, diu Ferrater Mora. Per això Carner reescriu i reordena els seus poemes, i per això mateix Riba s’ho pensa molt abans de publicar-los, i es nega a tocar-los un cop publicats. La preocupació és, fet i fet, aquesta:

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d’ells i no em coneixen:

són meus i van errants

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m’ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls, per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l’aigua fa el seu pur

començament de perdre’s.

La sinceritat, però, és sempre una forma de mostrar-se. Fet i fet, i tornant als dietaris, Canetti deia que els únics que valen la pena són aquells que l’autor ha escrit sense saber que es publicarien.

La llum del Sud-Oest

Posted in José Ángel Valente, Roland Barthes with tags , , , , , on Mai 28, 2009 by joantdo

De “La llum del Sud-Oest”, inclòs dins Incidents, llibret de Roland Barthes traduït per Biel Mesquida:

Qualcú em dirà: no parleu més que del temps que fa, d’impressions vagament estètiques, en tot cas purament subjectives. Però, ¿i els homes, les relacions, les indústries, els comerços, els problemes? Encara que simple resident, ¿no percebeu res de tot això? – Entro en aquestes regions de la realitat a la meva manera, és a dir, amb el meu cos; i el meu cos és la meva infantesa, tal com la història l’ha feta. (…) Perquè “llegir” un país, és primer de tot percebre’l segons el cos i la memòria, segons la memòria del cos. Crec que és aquest aiguavés del saber i de l’anàlisi que està assignat a l’escriptor: més conscient que competent, conscient dels intersticis mateixos de la competència. És per això que la infantesa és la via reial per la qual coneixerem millor un país.

I llegeixo a la vora un article de José Ángel Valente, publicat uns anys abans i titulat “El lugar del canto”: allà Valente reivindica el lloc com a cosa realment viscuda, com a experiència directa, contra la pàtria que és pura retòrica:

El lugar no tiene representación porque su realidad y su representación no se diferencian. El lugar es el punto o el centro sobre el que se circunscribe el universo. La patria tiene límites o limita; el lugar, no. Por eso tal vez fuera necesario ser más lugareño y menos patriota para fomentar la universalidad.

Una cambra amb vistes

Posted in Friedrich Hölderlin, Roman Jakobson with tags , , , on Mai 27, 2009 by joantdo

Un dels conjunts més curiosos de la literatura són els poemes de la follia (o de l’entenebriment) de Friedrich Hölderlin. Expliquem-ne la història.

El pare de Hölderlin mor quan ell té dos anys; sa mare decideix que el nen es dedicarà al sacerdoci, tant si vol com si no vol. Ella mateixa, d’altra banda, administrarà tota la vida l’herència del difunt, fins i tot quan, en arribar a la majoria d’edat, això correspondria a Friedrich. I fins i tot li negarà l’accés a aquesta herència si no segueix la carrera eclesiàstica.

Treballa de preceptor a casa dels banquers Gontard i s’enamora de la dona, Susette (a qui anomenarà Diotima); per això perdrà la feina. Intenta infructuosament independitzar-se. El juny de 1802 fa un viatge a peu del qual poca cosa se sap; aquell mateix mes mor Susette Gontard. Arriba a la casa materna, on sa mare el recrimina per aquella relació amorosa. El poeta reacciona amb violència, i ella declara que està boig.

El 1804 aconsegueix una feina bastant fictícia; en realitat disposava de tot el temps del món, i cobrava del seu amic Sinclair. Però aquest és empresonat; Hölderlin se salva d’anar a petar a la garjola gràcies a un informe mèdic que el declara pertorbat. De manera que, quan torna a casa de la seua mare el 1806, aquesta el fa tancar en una clínica de Tübingen (pagada amb l’herència que dèiem al principi). Allà se li apliquen calmants (belladona, mercuri, opi i cantàrida) i se li cobreix la cara amb una màscara de cuiro que, diu el metge, dóna “bons resultats”.

Quan surt de la clínica el maig de 1807, ja del tot descentrat, el fuster Ernst Friedrich Zimmer accepta allotjar-lo a casa seua. I allà romandrà fins a la seua mort, l’any 1843. Federico Bermúdez-Cañete explica així l’estada: “Al llarg de gairebé quatre dècades contempla des de la finestra el pas del riu i rep l’esmorzar i el dinar puntualment, a la porta de la seua cambra, com un monjo. Tot sovint, la seua enorme energia l’impulsa a passejar durant hores, per la torre i el jardí, i de vegades pel carrer. S’està hores al piano, composant o temptejant melodies, sempre d’oïda, alguns cops amb insuportable monotonia. També canta amb la seua veu de tenor, o assatja amb la flauta. I, sobretot, escriu, escriu sense parar, aprofitant restes de papers (li racionaven el paper, creient així evitar que es sobreexcités amb el treball intel·lectual)”. Un testimoni de l’actitud (realment extravagant) de Hölderlin queda registrat per Wilhelm Waiblinger (que és qui va anotar la paraula “Pallaksch“; però cal dir també que es basa en vuit o nou visites, i que, no sabent grec antic, no va reconèixer el mot grec “pallax”, ‘jove atractiu’), Bettina von Arnim i Gustav Kühne.

Dels textos escrits en aquesta època en queden tot just cinquanta, seleccionats pel propi Zimmer (que periòdicament feia neteja de la cambra) i per altra gent. Són estampes paisatgístiques impersonals (signades sovint com “Scardanelli”), distants, senzilles però estrictament mesurades. Sovintegen, de fet, les que duen el nom d’una estació. Per exemple, “La primavera”:

Quan germina als camps un nou delit

I un altre cop la vista s’engalana

I a les muntanyes, que verdegen d’arbres,

Hi apunten núvols, aires més clars,


Oh, quin goig que omple els homes! Contents

I sols van per les ribes, floreix

Pau i deler, i voluptat d’ufana,

Tampoc no n’és lluny l’amistat fraterna.

Cito per la traducció, força ribiana, de Manuel Carbonell. Bermúdez-Cañete tradueix el delit, “Entzücken”, com “encanto”, i Cernuda com “delicia” (igual que fan Txaro Santoro i José María Álvarez). La “vista”, l’Ansicht original, és també un sinònim del títol (i el contingut), “die Aussicht”, de molts d’aquests poemes, variacions minimalistes sobre una única escena, observada al llarg de molt de temps. Jakobson (en un estudi, en aquest cas, menys absurd del que pensa Jonathan Culler) ho resumeix així:

Els poemes de Scardanelli s’aparten dels circuits socials de la comunicació lingüística perquè renuncien sistemàticament als trets fonamentals d’aquesta comunicació. Al contrari del comportament lingüístic quotidià de l’alienat mental, aquests poemes no contenen cap terme deíctic ni cap referència a l’acte mateix de l’enunciació (…). Segons Beissner, Hölderlin aparta curosament dels versos d’aquells anys tot allò que sigui res propi, personal (…). Els temps gramaticals del text es redueixen al present indistint. (…) Gràcies a la renúncia a la deïxi, els substantius, alliberats així de llur funció referencial, es converteixen, en poemes com ara “Die Aussicht”, en cadenes homogèniament ordenades de noms abstractes (…), llurs diversos components generen múltiples equivalències; precisament és en aquest engalzament recíproc de les parts, tant com en llur integració en un tot compositiu, que resideix el màgic eixarm d’aquests versos pretesament naïfs.