Arxivar per Antonio Gamoneda

Mirant les coses de totes bandes

Posted in Antonio Gamoneda, El món coetani with tags , , on Mai 22, 2009 by joantdo

Fa molt de temps (concretament des del Dia Mundial de la Poesia) que volia dedicar una nota a l’estil amb què els Telenotícies parlen de la poesia. Per a això, havia recollit frases soltes de la notícia amb què, aquell dissabte a la Primera, van referir-se al Dia citat. Són aquestes:

“gotas de poesía impregnan diariamente nuestras vidas”,

“adjetivos magníficos y metáforas luminosas, que invitan a la fantasía”,

“inspiración en dosis pequeñas”,

“ligera de equipaje, abandona su cuerpo de papel para mostrar el alma”

Sempre m’ha sobtat el to: com si, per als redactors, parlar de poesia (i de cultura) fos una oportunitat per esbravar-se. I em sorprèn la ideologia subjacent. En favor d’aquesta notícia concreta val la pena recordar que parlaven de l’ús de recursos poètics en la publicitat (per això poden afirmar que “gotas de poesía…”, etc.). Però aquesta poesia que ens impregna és per a ells “fantasia”, “inspiració”, “adjectius”, “metàfores lluminoses” i “mostrar l’ànima”.

És a dir: un concepte de poesia com a expressió de sentiments (recordin què diu el mestre Jordi Vintró: “la poesia és sentiment”;  a banda d’una “pura demència”, deia ell mateix en una altra banda…), sense gaire relació amb la realitat objectiva, amb moltes figures retòriques però sense gaire control racional.

I, com deia, jo volia fer una nota sobre això, però la veritat és que només diria banalitats snobs. Tanmateix: recordin bé tot el que he dit: pel que sembla, hi ha una certa ideologia segons la qual els poemes tenen a veure amb el cor, amb les vísceres, amb l’emoció, combativa o tendra, amb tot això. Coses molt fàcils d’imitar, molt difícils de transmetre autènticament, i sobretot molt difícils de donar sincerament. De la intel·ligència, però, no se’n parla mai.

I ara llegeixin això. I no em siguin mandrosos, que els conec. Llegeixin-ho fins a l’últim link.

Anuncis

Reescriptures

Posted in Albert Roig, Josep Carner, Juan Ramón Jiménez, Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , , , , on Novembre 3, 2008 by joantdo

Quan Carner presenta el magne poema que al cap i a la fi és el primer volum de les seues obres completes, dins el qual desfà llibres, els reordena, reescriu poemes, i en corregeix fragments i estrofes senceres, no està efectuant cap gest de ruptura. L’impuls que el du a modificar els textos és el mateix que els va fer nèixer. De la mateixa manera, els poemes reviscuts de Juan Ramón Jiménez poden ser reviscuts perquè el poeta que els torna a fer és el mateix que els va fer la primera vegada. No hi ha, tampoc, ruptura: els pressupòsits estètics són els mateixos, les intencions les mateixes. Els mitjans per aconseguir-ho, però, s’han refinat pel camí; l’aspiració final és la perfecció.

En canvi, Antonio Gamoneda, en el volum Esta luz, refà els poemes. Però inclou un apèndix amb les versions antigues. Semblantment, Miquel Bauçà inclou la versió original d’Una bella història vora la revisió de 1985 (però no fa el mateix amb la resta de llibres, també modificats, tot i que Antònia Arbona no se n’adoni). Ambdues versions del poema ens són donades, permetent que dialoguin entre si; pel camí, hi ha hagut una ruptura. El poeta d’ara intervè lliurement sobre els textos del poeta d’aleshores, inscrivint-hi l’indici d’una diferència. El pas del vers lliure als heptasíl·labs, en el cas de Bauçà, és de fet pura violència. La pròpia identitat, pel camí, ha esdevingut un enigma.

A mig camí, Albert Roig ha realitzat aquesta mena d’operacions en gairebé tots els seus llibres. No hi ha ja el somni d’una perfecció: cada versió acabarà donant pas a una altra. El diàleg que hi té lloc no és violent, per molt que de vegades sigui un repte a la paciència i la butxaca del lector. Si la pròpia identitat havia esdevingut problemàtica, aquí hi ha un intent d’investigar el seu desplegament al llarg del temps. Amb la sorpresa d’anar veient com, amb el pas del temps, un mateix vers pot assolir les més diverses coloracions.

Dos moments

Posted in Antonio Gamoneda, Dilemes, Stéphane Mallarmé with tags , , , , on Octubre 6, 2008 by joantdo

El primer, fa poc. És un debat de i sobre petites editorials en un terrat de Ciutat Vella. Un dels presents engega una digressió: segons ell (i cal que poseu tota exageració a compte de la memòria de qui ho cita), editar poesia és com editar teatre. Cal no oblidar, ve a dir, que la poesia no és més que una lletra de cançó emancipada; que el recital és el seu espai natural. És de l’oralitat que en ve la importància del ritme i del to, de totes les figures del paral·lelisme posades a lloc per Jakobson. Escriure-ho, publicar-ho, és una activitat derivada; suggereix, àdhuc, que els llibres de poemes haurien d’anar acompanyats de discos amb els poemes recitats (no necessàriament per l’autor, afegeix amb molt de sentit comú).

Segon moment, ja fa més temps. Antonio Gamoneda fa una xerrada en una biblioteca pública al carrer de les Camèlies. Recorda que amb l’aparició de la impremta i, en la poesia espanyola, amb Garcilaso, un nou camp de possibilitats s’obre per a la poesia. L’exemple que dóna ell és l’hipèrbaton; el text llegit permet una major interacció temporal. És a dir, el lector pot tornar enrera, recuperar el fil. L’exemple extrem és potser Mallarmé (que, tanmateix, pensava Un coup de dés com si fos una partitura…). Apareixen, per tant, nous recursos que oralment no funcionarien.

En la cruïlla d’ambdós moments es troba el problema de fer un recital.