Arxivar per Antonio Machado

Allunyant-se de la música

Posted in Antonio Machado, Dilemes, Félix de Azua with tags , , , , , on febrer 18, 2009 by joantdo

En el seu divertidíssim Diccionario de las artes, Félix de Azua recorda que la poesia va nàixer lligada a la música, és a dir, com a lletra de cançó. Ho fa dins l’entrada “Música”. Azua, tot sigue dit, és un melòman d’aquells amb un concepte extrem: música és per a ell, d’acord amb la definició de Stravinski de la música com construcció del temps, el concert en viu. I prou. La partitura és un manual d’instruccions; el disc, una fotografia esgrogueïda i, encara, manipulada (les interpretacions de Glenn Gould, per exemple, no corresponen a cap moment real, per molt que s’hi sentin esbufecs). Els MP3 segurament deuen ser una diapositiva.

Seria quan comencen a sorgir les partitures, doncs, que la gent s’adona que allà hi ha una lletra i la lletra comença a independitzar-se:

La separación de música y poesía fue un efecto no calculado de la invención de la escritura musical, la cual permitió algo insólito: conservar la historia del tiempo musical. La notación musical historizó a la música y la separó de la otra escritura, la alfabética.

La poesia, així, esdevindria una cosa autònoma en ser escrita. Cal afegir, d’altra banda, que en les entrades sobre “Història” i sobre “Winckelmann”, Azua situa la primera a l’altra banda de l’obra d’art. Alguna cosa d’aquest origen, si admetéssim aquesta genealogia, somniaria encara Antonio Machado quan parlava del temps i defensava el ritornello de la rima; i Machado és, cal no oblidar-ho, un genial poeta anacrònic. Però potser per això tots els poetes orals seriosos acaben, si fa no fa, cantant.

Anuncis

Pensar, el que se’n diu pensar

Posted in Els altres, Episodis nacionals, Rafael Sánchez Ferlosio with tags , , , , , , on gener 24, 2009 by joantdo

Segurament per raons lligades a la història recent i no tan recent, així com a la climatologia (un amic meu diu que les novel·les són coses de suecs, anglesos i russos perque tenen mal temps i no poden sortir de casa; aquí, en canvi, tens amb prou feines temps de fer un sonet que ja et venen ganes d’anar a passejar al solet), al país, i entenc país com a Espanya mentre no es demostri el contrari, ja que trobo que dir que no vivim a Espanya són ganes de tocar el botet mentre no aconseguim, realment i efectiva, alliberar-nos d’Espanya, i si no ho aconseguim serà que no ens fa tanta falta o no en tenim tantes ganes, al país doncs, o si volen estat, hi ha una escasíssima capacitat per al diàleg i per a la reflexió. En realitat, no hi ha cap filòsof català ni espanyol realment sòlid, i de tota manera, si ara me’n troben un, tinguin en compte que una flor no fa estiu; el paper dels mediocres en aquest món, la seva funció que els fa necessaris i imprescindibles, és crear un tou d’activitat, un humus que elevi el to del públic en general i que, alhora que obligui els genis a fer rendir la màquina més que no ho farien si només hi fossin ells (un cop assumit el fet que de genis n’hi ha un cada cent anys), obligui igualment els propis mediocres a no ser definitivament infectes. Doncs bé: tenim poesia, molta poesia, i per tant poesia d’un nivell estimable, tenim una mica de novel·la i bastants de contistes (aixecats, com no, sobre un tou o humus ingent de cuentistes), però no hi ha, ni aquí ni a l’altra banda dels Ports de Beseit, assatgistes ni filòsofs, ni ningú no té ganes de pagar perque existeixin; i tot plegat se’n ressent: els espanyols no sabem discutir, no sabem dialogar, i on sigui o quan sigui que sorgeix una diferència ideològica, fins i tot la més estúpida, com per exemple com arreglar el problema de Gaza (i dic que això de Gaza és una diferència estúpida en el sentit que podem estar discutint-ne hores, però ni palestins ni israelians s’estan esperant a la nostra decisió per veure què fan; per tant, la nostra discussió serà sempre una forma de passar l’estona, d’omplir el temps parlant de les misèries dels demés, en el millor dels casos un exercici de la intel·ligència que potser estaria més ben emprat si parléssem de temes que dominem), acabem recorrent a consignes que només sabem repetir com un lloro, consignes que no sabríem analitzar, reconstruir, raonar, consignes que ens semblen òbvies perque no ens les hem mirades prou, i que ens semblen que haurien de convèncer el contrari i que tenen la seua concreció més òssia en l’expressió: “això és així i punto”, a través de la qual ens enfonsem més i més en l’estupidesa, i això encara si no hem adoptat un estil decididament televisiu i encara escoltem i deixem parlar la gent. Per no parlar de la manera com encara avui els espanyols recorrem, com si fossem uns vulgars escolàstics, als criteris d’autoritat per a defensar les nostres posicions, oblidant que si una idea és una estupidesa, tant hi fa que la defensés Walter Benjamin com Thorstein Veblen; Machado ho va explicar, això, força bé a l’inici del Juan de Mairena, en un estil fragmentari que tal vegada sigui el que millor ens entra al cap, ja que no ens obliga a fer un gran esforç de memòria ni raonament però en canvi ens entrega petites afirmacions que podem anar llençant a l’adversari com si fossen còdols.

A les antípodes de tot això hi ha la prosa de Rafael Sánchez Ferlosio: Ferlosio escull un tema, el mira des de tots els angles, àdhuc els menys esperats, l’esgota, el reprèn i fins i tot és capaç, arribat al final, d’admetre que segurament no ha arribat al final i que s’equivocava (per exemple, ell arriba a suggerir que la bellesa física, en cada moment històric, ve definida per les característiques d’aquells que en aquell moment poden viure sense treballar, o sigui els rics; però just abans del final troba un contraargument que li enfonsa la hipòtesi momentàniament, i no se n’amaga, tot i no tenir temps per examinar-ho); hi ha un tremp intel·lectual aquí, del qual la sintaxi és solament com les petites ones que arriben a la riba de l’estany temps després de llençar-hi la pedra, poc usual al país. Un altre exemple: en un dels articles de La homilía del ratón examina el tòpic de l’enveja com a vici nacional, i mitjançant una disquisició sobre la veu activa o passiva dels verbs arriba a la conclusió que el vici nacional és creure’s envejable. Potser per això, si vostès estan molt preocupats per això de la crisi econòmica que diuen que pateixen els banquers i que a la llarga patirem tots, més que llegir (que també) God & Gun, que parla bàsicament sobre la guerra, podrien anar a llegir Non olet, un text que gira al voltant del fals concepte de consumisme, al voltant dels diners i totes aquestes coses, i gràcies al qual aconseguiran que Miquel Porta Perales i Xavier Sala-i-Martin no els prenguin més el pèl.