Arxivar per autobombo

Entendre

Posted in Autocrítica with tags , , on Desembre 10, 2008 by joantdo

Vegin aquest poema:

ERM
 
Les dotze. Passejo pel tros dels pares.
Cap veu no torba el fil dels pensaments;
ningú ja no treballa aquestes terres.
Ho volten fàbriques, l’hotel
de cinc estrelles, tendes lluminoses.
El futur s’encongeix a l’horitzó.
Palpo l’escorça vella
dels olivers que en ple migdia guarden flocs
de nit dins seu, pell aspra
de la fusta, mugrons boirosos, durs.
Bull una vivaçor per baix; tot de formigues
dins el buit rodejat d’ullastres, de fenàs,
ert com un pèl d’espant, d’argelagues tossudes.
Morrudes, sevillenques hi ha al bancal,
fargues retortes, obstinades,
de genolls sobre el reble enderrocat:
alcen els punys, immòbils
en l’interval d’un pas que no completaran.
Elles recorden que els meus iaios
les espollaven, en cremaven els brancons,
els treien càncers de l’entranya.
Dins d’elles buscaria rastres de l’impuls
que em guia calcigant argelagues i màquies,
l’afany que em fa petjar
la mostra abandonada.
 
Però les altres, les més velles, els eixuts torells
alçats com setis per al niu d’una àguila
gegant, elles podrien donar-me el record
de cognoms oblidats, de mots que desconeixen
els llibres; elles saben d’on pervé
lo fardatxo, l’aufàbrega, la gerra.
Parant l’orella dins la balma del seu peu,
sabria cert com era aquesta coma
abans no hi fos el camí de l’asfalt, abans
de tantes fàbriques,
abans de cap camí.
Elles ploren encara
verds, negres llagrimots pels membres que han perdut;
els cops de vent, els llamps, la serra
n’esqueixaven els braços, els rebrolls més verds.
Senten la mort el cor, als dintres
de pedra, acaronant la pell
encetada; la senten com un pes que els nega.
Coneixen la suor dels perdedors,
el traüt dels exèrcits, el vol de la mifa.
Saben que res no mor,
que tot s’acaba.
Que el dol només el senten els supervivents.
Que la rosada del matí és només la volva
d’una borra lleugera; ni la neu
ni les tronades són res més que un copet d’aire,
un esternut del temps.
El futur s’encongeix; com l’aigua
se m’escapa el present
entre els dits tremolosos.
La mà que enfonso en l’erm
que em feia nàixer.
 

No és gran cosa: merament un exercici deixat anar una tarda de finals d’agost, principis de setembre (i els que coneixen el calendari festiu de la Sénia, saben de quina mena de setmana parlo), després d’estar una estona llegint, ehem, Leopardi. Però em servirà per explicar una cosa.

¿Els sembla un poema críptic? Fixin-se vostès quan diu: “elles saben d’on pervé / lo fardatxo, l’aufàbrega, la gerra.” Entenen el que vol dir, a grans trets, no? A partir d’aquí comencen a pensar “què maco”, “què cursi”, “què carrincló”, “què monya”, “sembla Martí i Pol”, etc (i podríem seguir fins construir una variant del monòleg de Cyrano), però la qüestió és que vostès entenen a què es refereix. És una variant de la seqüència de Vertigo (igual que una mica més avall hi ha un robatori als sabins seculars carnerians).

Ara bé, el fardatxo, l’alfàbrega i la gerra són aquí, bàsicament, perquè es tracta de tres paraules que van entrar en el català durant la dominació musulmana (estem parlant, no ho oblidin, d’oliveres milenàries); venen de l’àrab. Poden consultar, si volen, els manuals escaients. ¿Poden considerar vostès que han entès el poema si no s’han adonat d’això?

És a dir: entendre un poema, ¿és entendre-hi alguna cosa, la que sigui o la que vulguem entendre-hi, o bé entendre la que el poema diu a través de tots els seus recursos, i que eventualment pot tenir nombroses probabilitats de coincidir amb allò que l’autor volia que digués?

Anuncis

Cartes

Posted in El món coetani with tags , on Novembre 18, 2008 by joantdo

Com a bon admirador de “Pandémica y celeste”, de Jaime Gil de Biedma, no he pensat mai que fer un text sobre el desig sigue fàcil. Dispensin, doncs: allà va.