Arxivar per avantguardes

Pere Gimferrer i Pere Ordóñez

Posted in El món coetani, Roberto Bolaño with tags , , , on Març 5, 2009 by joantdo

Al capítol 23 de la segona part de Los detectives salvajes, situat majorment a la Feria del Libro de Madrid de juliol de 1994, apareix un tal Pere Ordóñez, que diu això:

Antaño los escritores de España (y de Hispanoamérica) entraban en el ruedo público para transgredirlo, para reformarlo, para quemarlo, para revolucionarlo. Los escritores de España (y de Hispanoamérica) procedían generalmente de familias acomodadas, familias asentadas o de una cierta posición, y al tomar ellos la pluma se volvían o se revolvían contra esa posición: escribir era renunciar, era renegar, a veces era suicidarse. Era ir contra la familia. Hoy los escritores de España (y de Hispanoamérica) proceden en número cada vez más alarmante de familias de clase baja, del proletariado y del lumpenproletariado, y su ejercicio más usual de la escritura es una forma de escalar posiciones en la pirámide social, una forma de asentarse cuidándose mucho de no trasgredir nada. No digo que no sean cultos. Son tan cultos como los de antes. O casi. No digo que no sean trabajadores. ¡Son mucho más trabajadores que los de antes! Pero son, también, mucho más vulgares. Y se comportan como empresarios, o como gángsters. Y no reniegan de nada o sólo reniegan de lo que se puede renegar y se cuidan mucho de no crearse enemigos o de escoger a éstos entre los más inermes. No se suicidan por una idea sino por locura y rabia. Las puertas, implacablemente, se les abren de par en par. Y así la literatura va como va. Todo lo que empieza como comedia acaba indefectiblemente como comedia.

La tesi és reblada, dins el mateix capítol, per l’aparició de Marco Antonio Palacios, un d’aquests autors que es comporten com empresaris o com gangsters. Més o menys per aquella mateixa època, Pere Gimferrer, en un text sobre la situació social dels intel·lectuals europeus d’on he esborrat algunes digressions (particularment, sobre el paper de la dona, que no vull menystenir, però que ara mateix no és el tema), diu això:

la mateixa evolució de la democràcia (…) ha portat un fet totalment nou: l’ascensió a la creació literària de capes socials abans amb prou feines alfabetitzades. Aquest fet és realment molt recent i les conseqüències encara en són imprevisibles. Allò cert és que l’extracció de l’escriptor ha estat secularment aristocràtica, burgesa o menestral; en conseqüència, tota la modernitat s’explica només com a literatura emmarcada en aquestes pautes (…) precisament era per això que podien reptar, des d’un refinament més rebel i profund, el món del qual procedien (…). Com que tanmateix l’status de respectabilitat originat per la literatura ha restat intangible, aquesta literatura feta per plebeus pot esdevenir en alguns casos un camí personal per conquerir la respectabilitat, no pas per desempallegar-se’n (que era, precisament, allò que abans de res més buscaven Byron, Rimbaud i Joyce). (…) Aquesta (…) proletarització (no merament democratització, no pas exactament democratització) del fet literari tindrà conseqüències que fan de mal vaticinar, però n’hi ha, tanmateix, una d’evident. (…) pel cantó dels homes, corre el risc involuntari de neutralitzar, malaguanyar o destruir els espais de llibertat que havien conquerit l’avantguarda i més generalment la modernitat, per tal com aquests espais eren obtinguts a expenses d’un status social que, per als fundadors de l’avantguarda, era quelcom de dat d’antuvi, i en canvi, ara, per als escriptors d’origen quasi proletari de l’era post-marxista, esdevé el guany final que atenyen pel fet de ser escriptors, de manera que, gràcies al gest, inicialment rebel, que els dugué a escriure, assoleixen el premi d’obtenir el conformisme (…). D’ací, per a molts d’aquests autors d’ara, una certa incomprensió llur, a voltes de l’avantguarda i del modern, i fins i tot una certa desconfiança o una certa hostilitat.

Per això, segons Gimferrer, la literatura catalana, d’ençà dels anys 80, la mantenen “sectors, aquests d’ara, altrament del tot capaços de mantenir-la viva, però no pas forçosament tan aptes com els d’abans per fer-la competitiva internacionalment en el terreny de la reputació literària seriosa”. Més endavant rebla la tesi de manera més contundent; però, si prescindim de circumloquis, eufemismes i subterfugis tàctics (observin vostès de quina manera va referint-se en cada cas a la classe baixa, recordant en especial el sentit original del mot “plebeu“, i observin igualment complements com “a voltes”, “una certa…”, “en alguns casos…”, així com la reserva “tindrà conseqüències que fan de mal vaticinar” per tot seguit vaticinar una conseqüència concreta), el pinyol del concepte ja és aquí.

Algun raonament sobta. Per exemple, que el fenomen sigui “no merament democratització, no pas exactament democratització”. La lítote suggereix que el procés condueix al totalitarisme. El fenomen, però, no és “l’ascensió a la creació literària de capes socials abans amb prou feines alfabetitzades”, sinó l’alfabetització d’aquestes capes, necessària si cal que emetin responsablement vots que decidiran sobre el règim de la nació. O sigui: cal que, si els “plebeus” voten, puguin llegir i escriure; i un cop llegeixen, és difícil que no pretenguin escriure. En la versió de Bolaño, Pere Ordóñez no s’embranca en aquests termes complicats: entre altres coses, perquè parla també dels escriptors hispanoamericans. I no parla de repte, ni de conquerir espais de llibertat, sinó de transgredir, cremar, revolucionar, renunciar, etc. Diríem encara més: l’escriptor hispanoamericà escrivia també contra la tradició europea, a la qual tanmateix no pertany mai del tot.

Ordóñez tampoc s’embranca en una argumentació circular. Per a Gimferrer, l’enfrontament amb la pròpia classe benestant acaba concedint de retop una respectabilitat que permet competir internacionalment “en el terreny de la reputació literària seriosa”, de la mateixa manera que T.S.Eliot va poder dir que només pot renunciar a la personalitat qui en té. La circularitat de l’argument revela que el que se’ns diu aquí és que només els escriptors benestants (aristocràtics, burgesos, menestrals) poden competir seriosament en la Weltliteratur. La mateixa circularitat de l’argument, però, esdevé un punt feble (i per això Ordóñez, més taujà, no hi entra): les institucions a les que l’escriptor benestant s’enfronta, ¿no són les mateixes que li donen respectabilitat? Se’ns parla aquí com si hi hagués una mena d’esquizofrènia que, a un mateix subjecte, en una banda li nega el pa (per renegat) però en l’altra li penja medalles (per renegat també). Una esquizofrènia, d’altra banda, real. Però que només admet la presumpta transgressió (i fins i tot l’encimbella, i al capdavall la gira contra les anomenades “escoles del ressentiment”) quan aquesta juga en l’espai acotat del gaudi estètic, sense conseqüències en l’ordenament social. Al cap i a la fi, ¿cal que triem entre permetre l’accés al benestar d’amplis grups de persones o bé mantenir els plaers estètics refinats i profunds d’uns feliços pocs (que no volen deixar de ser ni feliços ni pocs)?

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on Novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.

Margarit, poeta avantguardista

Posted in Dilemes, Els altres, Episodis nacionals with tags , on Octubre 16, 2008 by joantdo

Fa uns anys, Joan Margarit va dir-la de l’alçada d’un campanar: “A mi em sembla que només és vàlida la poesia que s’entén”. Apareixia en l’epíleg de Càlcul d’estructures (2005), una mena de text que ha continuat a Casa de la Misericòrdia (2007).

I a través d’aquests epílegs va bastint una mena de poètica basada en la concisió i en l’exactitud. Concisió com a qualitat estructural (“Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra i no passa res, és que no era un poema”). I exactitud: “un poema ha de dir just el que necessita (la major part de vegades sense saber-ho) el seu lector o lectora”. I allò que necessita aquest o aquesta és passar per l’experiència del poema per obtenir una mica d’ordre interior davant el “desordre de la vida”.
¿Què és, però, segons Margarit entendre un poema? Diu Margarit el 2005: “les persones que han llegit un bon poema ja no són les mateixes que abans de llegir-lo. Si ha passat això, és que s’ha “entès” el poema”. El 2007 discuteix la declaració de Ferrater segons la qual un poema ha de tenir tant de sentit com una carta comercial mitjançant la imatge de la “caixa negra”: “Hi entra una informació i en surt una altra”. Hi entra el desordre, en surt l’ordre que el lector necessitava, la major part de vegades sense saber-ho. És a dir, per a Margarit, un poema vàlid transforma la vida, l’ordena. La vida amb la que prèviament s’identificava: “Sempre hi ha hagut una poesia que ha optat amb [sic] una identificació necessària amb la vida”. El procés d’ordenació que té lloc dins la caixa negra (i sense el qual seríem, clarament, dins un cercle viciós) el podem entendre quan Margarit ens parla de la vellesa com el temps en el qual la distància temporal ens procura una “visió panoràmica sobre la pròpia vida” que permet donar una explicació a les decisions que hom va prendre i, així, “alliberar-se dels propis fracassos” (és a dir, explicar les decisions incorrectes de tal manera que deixin de ser-ho; redimir-se’n, acceptar allò que ve donat).
Enfront d’això, Margarit rebutja el fet “que a una persona que porti anys llegint (…) se li digui que no podrà entendre un poema perquè la poesia és difícil” i ataca els “poetes i intel·lectuals que atribueixen el nul interès de moltes persones per poemes que són inintel·ligibles a la poca preparació o a la insensibilitat d’aquestes persones”, tot relacionant aquesta actitud amb les avantguardes. Margarit al respecte concreta poc (tot just anomena Foix i Salvat-Papasseit): per a ell, les avantguardes són “l’últim rebrot del romanticisme”, “les que van fer seus per primera vegada els postulats romàntics en tota la dimensió”, postulats que consisteixen en “adaptar la vida a l’art, no l’art a la vida”. Aleshores: ¿quina és la manera mitjançant la qual un bon poema introdueix ordre en la vida, sense adaptar-la a l’art?
D’acord amb Robert Langbaum, en un moment determinat els fets se separen dels valors, obrint una bretxa amb la qual hauran de trampejar els escriptors. Dins aquesta mateixa escletxa (la que, de fet, separa la Crítica de la raó pura de la Crítica de la raó pràctica), Kant intenta situar el fet estètic com un intermediari, donant-li pel camí una autonomia fins aleshores inèdita. I és la creació d’aquest espai el que permet a Margarit discutir si l’art s’ha d’apropar a la vida, o la vida a l’art.
“Les Avantguardes“, diu Margarit el 2007, “són aquesta herència conservadora cristiana que pensa contínuament en el futur com a única manera d’enfrontar-se a un passat que no pot -o no vol- entendre”. Per això operarien una ruptura amb la tradició (amb el passat i amb el present) en nom de la utopia. I és en nom de la utopia que calia acceptar “una poesia que no dia res i que s’havia d’admetres en nom dels postulats de l’època com a testimoni d’una actitud de caire revolucionari” (el paisatge així dibuixat és, de fet, familiar: és la reressaga del Maig del 68, de la digestió apressada i sense mastegar que va tenir lloc al país rera la mort de Franco). Però el futur, ¿no val per la vellesa? El futur és aquell temps en el qual podrem fer una visió panoràmica sobre la pròpia vida, des de la qual encarar un passat, que ara és el present i que no sabem afrontar.
Margarit, doncs, s’incardina subreptíciament, per sota de les declaracions hipèrbòliques, amb l’avantguarda. Hereu del Romanticisme, opera una intervenció sobre el passat, reescrivint-lo, refent-lo (¿què és, sinó, trobar una justificació avui per als errors que vam cometre ahir?), tot i la professió de conservadorisme que reprèn de T.S. Eliot i el seu “Tradition and individual talent”: “En els territoris de l’art no trobarem res de valor que no inclogui d’alguna manera l’art del passat (…) existim com a poetes gràcies al que van fer els nostres antecessors en les diferents tradicions (…) afegirem una modesta pinzellada a aquest fris que és la història de la poesia”.
Margarit renuncia, és clar, a la ruptura (que és la que posa pegues a la comprensió del poema: si jo no entenc la poesia de Foix és perquè és diferent de la que havia llegit abans, com ho és també la d’Ausiàs March, començant per la gramàtica). El circuit tancat dins el qual l’art s’identifica amb la vida que és ordenada per l’art revela la connexió de Margarit amb una nova utopia, la del final de la història dins el qual donaríem voltes i més voltes; un moviment que es perpetua a si mateix, entròpic. Dins cercles cada vegada més petits.