Arxivar per biblioteques

La biblioteca de Manolo Ripollés

Posted in Manolo Ripollés with tags , , , , on febrer 25, 2009 by joantdo

Són llibres, o només els seus lloms, exposats a la paret, tots junts.  Lloms desfets, bruts, desgastats, rovellats (una mirada atenta pot descobrir que en realitat són trossos de planxa, fustes, canyissos). Només els lloms, un baix relleu de lloms de llibres que mai no llegirem. Una biblioteca que atueix per la seua acumulació, pel seu hermetisme; alguns ostenten títols pedants: “Summa astrologie”, “Liber Apocalipsis”, “De signatura rerum”, “Plutarcus”. S’endevina que són llibres pertanyents a una tradició important; llibres d’un laboratori d’alquimista. De quan la ciència encara no s’havia separat de les humanitats.

El llibre tancat significa sempre el poder; són els volums dels despatxos dels advocats i els metges, llibres que ells mai no obriran, llibres potser buits. Per això aquests no tenen relleu. És només quan l’obres que el llibre perd el seu caracter ominós; agafes el poder, te n’apropies. L’agafes individualment; perque la pròpia acumulació de llibres espanta. La biblioteca, l’atapeïment de grossos volums antics, fràgils però pesants, atueix. D’un en un, però, pots aspirar a dominar-los, o a ser dominat per ells.

Aquí, però, se’ns mostra la seva acumulació. Encara diria més: és en l’acumulació mateixa que descansa l’efecte de les obres, en els ritmes verticals, determinats pel gruix dels llibres, en els jocs de tonalitats (la grisor de “Llenguatges ocults”, el cru d'”Espais ascètics”, la negror d'”Absència de text”). Una acumulació de llibres hermètics que és, repetim-ho, una imatge del poder, d’allò que ha estat i encara és el poder al llarg de segles: un coneixement exclusiu, excloent, mitjançant la qual dominar els altres. Però hi ha la deterioració palpable, la pàtina, la tradició grecollatina convocada pels noms; és un poder pretèrit que se’ns mostra erosionat. Perquè la xarxa de connotacions inclou la banda entranyable d’aquesta tradició: que només calia obrir un llibre per alliberar-se. I ara mateix, això, potser ja no va així.

Se7en: Biblioteques

Posted in El món coetani with tags , on febrer 2, 2009 by joantdo

Jaume Llambrich, propietari del Basar de les Espècies, em convida a fer una llista, no gaire determinada, de set fets sobre un mateix (d’acord amb el que diu la persona que he trobat en el lloc de la piràmide des d’on ja no he passat endavant). Com que jo, a banda d’un moixó parrupador, sóc una rata de biblioteca, un malalt que quan dorm a un poble el primer que fa és anar a veure com és la biblioteca d’allà, vet aquí set biblioteques (públiques) i algunes lectures que els dec.

Biblioteca Les Corts – Miquel Llongueras: just a la vora del Camp Nou. La joia: a l’hemeroteca tenen revistes com Reduccions o Transversal.

Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda: especialitzats, presumptament, en poesia. Hi trobaran, després, moltes mancances, però no els ho tinguin gaire en compte. Això sí, la joia: la secció de poesia estrangera, especialment pel que fa a poesia nòrdica.

Biblioteca Sagrada Família: la més nova d’aquí, un d’aquests edificis esplendorosos que broten a Barcelona (només que aquest cop no han fotut fora jubilats). Està molt bé pel que fa a art. La joia: un espai d’intercanvi de llibres, just davant de l’entrada. L’única manera que jo acabés adquirint un llibre de Josep Torras i Bages.

Biblioteca Sant Pau-Santa Creu: està just a la vora de la Biblioteca de Catalunya. No intentin fer reserves d’Internet: les hauran de fer per a la setmana que ve. La joia: Notes sobre el Superrealisme i altres escrits, de Lluís Montanyà.

Biblioteca Artur Bladé i Desumvila, de Flix: d’aquesta no sóc el primer que en parla. Joan Perucho un bon dia la va visitar, i en canta lloances en algun dels múltiples llibres d’articles dels seus últims temps. La joia: se’m fa difícil de dir, ja que és l’única on fa més d’un any que no he tornat. Ara, els puc assegurar que la secció relativa al dret administratiu local pagava la pena.

Biblioteca Marcel·lí Domingo, de Tortosa: el patronímic, de tota manera, és el de la nova biblioteca. A mi la que em resultava entranyable era l’antiga, la del Palau Oliver de Boteller, on la col·lecció local estava en una cambreta a la qual es pujava per unes escaletes i on jo mateix, completament sol, em dedicava fa sis o set anys a llegir vells números de La Zuda o de Gèminis. Que, encara ara, són la joia en aquest cas.

Biblioteca Pere de Montcada, de La Sénia: la mare dels ous, naturalment, pel que fa a la meua formació. Abans de la remodelació de fa un any, era molt, molt tranquila. I, a nivell bibliogràfic, la sorprenentment més completa de les que he citat aquí. Hi tenen des de Les Mirsines, colònia de vacances, de Miquel Bauçà, fins a Tractat d’ofiologia, de Lluís Urpinell. La joia: diversos DVDs de Béla Tarr. I el millor de tot és que molt poca gent ho sap.

Dit això, ara es veu que em toca passar la patata calenta a set veïns: sense ànims de posar-los en cap compromís, doncs: les fures del Bau, el Ojo Fisgón, la gent que hi ha darrera l’Horinal, en J.P., el senyor House, el blogger-Guadiana i, per mirar de tancar un determinat cercle, el reportero más dicharachero, si és capaç de perdonar-me tan sobada broma.