Arxivar per ciutat

Al ras

Posted in Mercè Ibarz, Postil·les with tags , on Abril 7, 2009 by joantdo

A La palmera de blat, de Mercè Ibarz, la protagonista parla amb el seu cosí Daniel sobre la decisió de marxar del poble o quedar-s’hi. I li diu:

 

A la ciutat, rei, la gent com nantros no tenim pares. T’hi pots camuflar tot el dia, ningú et coneix de res ni tens per què conèixer les històries dels altres. Costa fer amics, sí, però està ple de cines i de tot el que vullgues, només cal saber distribuir la pela. Però no és mica fàcil, no vull divagar: la ciutat també és dura, en això tens tota la raó. Tant com et protegeix el seu anonimat et xafa viure tant de temps al ras quan hi arribes.

– ¿Al ras?

– Al ja t’espavilaràs, sol estàs.

Anuncis

La ciutat de Bauçà

Posted in Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , on Octubre 24, 2008 by joantdo

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los
als peus de les àguiles, no li queda més remei
que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.

Dialecte

Posted in Postil·les with tags , , , , on Octubre 4, 2008 by joantdo

Tot el llenguatge és a disposició de qui escriu, com una taula plena de martells, tornavisos, medidors, peus de rei, cintes de paper de vidre, pinzells, rodets, serres i enformadors. Pot agafar, en cada cas, l’eina que els va millor. Per la seua funció, pel seu material, pel seu pes.

Pot jugar, per exemple, a unir la morfologia ebrenca amb el lèxic illenc, tot parlant de l’escenari barceloní. Alguns llicenciats en filologia catalana no se n’adonaran, potser perquè ja en saben massa de bon antuvi, tot i la bona intenció; preveuen fins i tot el gust de les paraules.