Arxivar per detallisme

Detalls (2)

Posted in El món coetani, Zbigniew Herbert with tags , , on juny 8, 2009 by joantdo

A tota apologia que puguem fer sobre la particularitat dels detalls, i fins i tot a moltes discussions abrandades sobre què succeeix pel món, caldria potser afegir-hi el poema “El senyor Cogito llegeix el diari“, de Zbigniew Herbert:

A primera plana

un informe sobre l’assassinat de 120 soldats.

la guerra durava molt

t’hi pots acostumar

just a la vora

la notícia d’un crim cridaner

amb el retrat de l’assassí

la mirada del senyor Cogito

salta indiferent

per l’hecatombe dels soldats

per somorgollar-se amb delit

en la descripció de l’espant quotidià

un agricultor de vora trenta anys

baix l’estrès d’una depressió nerviosa

va matar la seua dona

i els seus dos fills

amb precisió són descrites

l’execució del crim

la posició dels cossos

i altres detalls

els 120 morts

es busquen en va en un mapa

l’excessiva llunyania

els amaga com una jungla

no estimulen la imaginació

en són massa

la xifra zero del final

els transforma en una abstracció

un tema per meditar:

l’aritmètica de la compassió

O sigui: els 120 soldats morts, contra el pagès que assassina la dona i els dos fills. I la mirada del lector que prescindeix amb indiferència dels primers per fixar-se delitosament en els segons. El “senyor Cogito” del títol és, per cert, una mena d’alter ego (quixotesc, segons Coetzee) de Herbert. Aquí i aquí tenen les visites que ha fet a cal senyor Farré.

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.