Arxivar per dialecte

Als marges de l’article

Posted in Dilemes, Ramon Solsona with tags , , , , , on Març 19, 2009 by joantdo

Ull de bou, de Ramon Solsona, és un recull d’articles periodístics que té un detall curiós, i del qual potser caldria pendre nota si la gent segueix insistint a publicar blogs en forma de llibre: alguns dels articles, reproduïts més o menys fidelment (però no tots, per motius que en cada cas l’autor explica) van acompanyats per un breu resum, amb citacions, de les reaccions (en forma de carta al director o en forma d’article) que va provocar, a banda de notícies confluents. Com si, posem per cas, algú publiqués el seu blog acompanyant-lo del palimpsest de comentaris que n’ha fet altri (i, desenganyem-nos: són la sal de l’assumpte).

Solsona, d’altra banda, és d’aquells escriptors capaços de jugar-s’ho tot per un efecte verbal. Des d’un article on totes les “ç” esdevenen “ñ”, fins al relat de Llibreta de vacances on la Barcelona pre-olímpica esdevé un cos humà sotmès a mil operacions quirúrgiques, mitjançant un divertidíssim joc de metàfores (gens gratuït, d’altra banda). Així, l’article “Lo Parot” està escrit en una llengua que reprodueix fidelment la parla de la gent d’Horta de Sant Joan (i aquí ve el que els deia dels canvis en el article; Solsona al comentari admet que l’ajuda d’un filòleg li ha permès refinar una mica més el joc a l’edició en llibre).

Al comentari mateix, Solsona reprodueix un fragment d’un altre article seu, que em permet transcriure aquí una cosa que, si la digués jo, no quedaria tan bé:

Hi ha una implícita escala de valors socio-lingüístics que situen el català del nord per damunt del barceloní: és el català genuí, de soca-rel, l’autèntic. I per sota hi ha l’occidental, curiós, casolà, rural, menys autèntic a mesura que s’acosta a l’Ebre. Com més a l’oest i més al sud, la consciència lingüística és cada vegada més vacil·lant, perquè la gent no veu reflectida la seva parla als mitjans de comunicació i se’n senten insegurs. Més i tot: diferencien entre el català i allò que parlen ells.

Perdut dins els sucosos volums miscel·lanis de coberta dura de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, em sembla que en homenatge a Badia i Margarit, hi ha un article que descriu un estudi fet a l’Institut Joaquim Bau, de Tortosa, uns anyets després que hi estudiés jo. I comproven un curiós fenomen. Els estudiants es troben que a casa tota la vida han dit “llepolies” (per exemple), però que a classe i a la tele i als llibres s’escriu “llaminadures”, paraula que els és estranya; però alhora tenen la idea que “llepolies” no és la correcta. Per tant, acaben recorrent a una altra opció, sancionada també tant per l’escola com pels mitjans, encara que una mica subreptíciament: “txutxeries”.

Anuncis

Lo dilema

Posted in Dilemes, Toni Sala with tags , , , , , , on Desembre 25, 2008 by joantdo

El dialecte (almenys lo meu) sempre ha oscil·lat entre dos extrems: la fidelitat estricta a un estàndard que és gairebé una idea platònica (perquè ningú el parla, però tothom s’orienta gràcies a ell) i la dispersió babèlica que d’un idioma llatí fèrriament centralitzat, posem per cas, en fa un manoll de llengües romàniques, amb o sense estat, amb o sense literatura, més o menys diferents i mútuament comprensibles. ¿Què passa, aleshores, quan l’estàndard et resulta inútil perquè és gairebé una altra llengua (quan en realitat el que passa és que no és res més que un altre dialecte), però no vols allunyar-te’n excessivament, per esquivar les barbaritats filològiques que tenen lloc a només set quilòmetres de ca teua? I ets conscient, alhora, que tu tens a les mans una arma amb la qual podries bastir un pont entre uns i altres, que fés callar, reduïnt-los a l’absurd, als més barrufets de tots…

Per exemple: Toni Sala, a Autoestop, es planteja: “El paisatge és la pell. Som convexos si el paisatge és concau i concaus si el defora és convex. La lletjor ens fueteja i ens obre la pell. El paisatge ens conforma, és el motllo. / El meu contorn no és l’aire, sinó allò que veig”. I una mica abans ha dit:

La incommensurable capacitat catalana de suportar la lletjor. El desordre, el material barat, la precipitació, abandonament, gasiveria, brutícia, mal gust… Quina fe posaríem en una persona deixada, que no se sap cuidar i que no té prou respecte pels altres per no posar-se una camisa tacada o planxar-se els pantalons? Pentinar-se no és car; és una qüestió de deixadesa. La cara catalana és bruta i decadent, és la de l’home que es desentén del físic i es passa el dia amb xandall o pijama, és l’autoindulgència del dèbil. Quina fe es pot tenir en un país que no ho veu?

El seu passeig per la Catalunya interior, guiat per l’atzar com si fos una deriva situacionista, el du a registrar les deixalles, les cases mal fetes, els nyaps, la lletjor que ja havia descrit a Rodalies. Però també les converses: la degradació paral·lela del llenguatge:

“Jo visco al Guinardó, però al centro no hi vaig. Pisos i pisos i pisos plens de gent, cada vez hi ha més gent que no fot res.”

“Ara han tancat los canals quatre dies perquè no convenia molt, i ara empeçaran demà o demà passat, tornaran a posar aigua i llavons la gent regaran més”

“Antes no hi havia res; només que era això, els focs. Aquí va passar el sigüent, en el temps antic: que hi havien reinats a l’Aragó, hi havien reinats a Catalunya i hi havien reinats a València. I van considerar que això era lo centro dels tres o quatre puestos que tenien ells i van fer això. Allavonses, quan van marxar els moros, això va quedar d’un senyor i ho va donar al bisbat, i lo bisbat va fer aquí un seminari. Allavonses, al cap d’uns anys, se’n va ofegar un, aquí a baix al riu, i van treure els monjos. Aquí, bonic no hi ha res, perquè tot és vell, és un mas vell”.

Dialecte

Posted in Postil·les with tags , , , , on Octubre 4, 2008 by joantdo

Tot el llenguatge és a disposició de qui escriu, com una taula plena de martells, tornavisos, medidors, peus de rei, cintes de paper de vidre, pinzells, rodets, serres i enformadors. Pot agafar, en cada cas, l’eina que els va millor. Per la seua funció, pel seu material, pel seu pes.

Pot jugar, per exemple, a unir la morfologia ebrenca amb el lèxic illenc, tot parlant de l’escenari barceloní. Alguns llicenciats en filologia catalana no se n’adonaran, potser perquè ja en saben massa de bon antuvi, tot i la bona intenció; preveuen fins i tot el gust de les paraules.