Arxivar per escriptura

L’ordre just

Posted in Gustave Flaubert, James Joyce with tags , , , on Març 22, 2009 by joantdo

De jovenet em van regalar una edició de Madame Bovary, la d’Alianza, amb un pròleg entusiàstic de Mario Vargas Llosa i un curiós apèndix que incloia les cartes de Flaubert a Louise Colet. Un text que constitueix un bon avís: Gustave s’hi queixa amargament de les penalitats que travessa per escriure el seu llibre sobre no-res, la dificultat de véncer el fàstic que li provoquen els personatges de província que l’habiten, i sobretot dels problemes per a decidir quina paraula posar, on marcar una coma o un punt, com enllaçar les diferents peces del conjunt.

Temps després, James Joyce estava escrivint Ulysses (cito l’anècdota de memòria; ja em dispensaran si m’hi perdo). Li va comentar a un amic que portava dues setmanes de feina infernal.

“Hauràs avançat molt, no?”

“No! Només he fet dues línies!”

“Ahhhh… estaves cercant le mot juste!”

“Oh, no, les paraules les tenia; el problema era en quin ordre posar-les”

Allunyant-se de la música

Posted in Antonio Machado, Dilemes, Félix de Azua with tags , , , , , on febrer 18, 2009 by joantdo

En el seu divertidíssim Diccionario de las artes, Félix de Azua recorda que la poesia va nàixer lligada a la música, és a dir, com a lletra de cançó. Ho fa dins l’entrada “Música”. Azua, tot sigue dit, és un melòman d’aquells amb un concepte extrem: música és per a ell, d’acord amb la definició de Stravinski de la música com construcció del temps, el concert en viu. I prou. La partitura és un manual d’instruccions; el disc, una fotografia esgrogueïda i, encara, manipulada (les interpretacions de Glenn Gould, per exemple, no corresponen a cap moment real, per molt que s’hi sentin esbufecs). Els MP3 segurament deuen ser una diapositiva.

Seria quan comencen a sorgir les partitures, doncs, que la gent s’adona que allà hi ha una lletra i la lletra comença a independitzar-se:

La separación de música y poesía fue un efecto no calculado de la invención de la escritura musical, la cual permitió algo insólito: conservar la historia del tiempo musical. La notación musical historizó a la música y la separó de la otra escritura, la alfabética.

La poesia, així, esdevindria una cosa autònoma en ser escrita. Cal afegir, d’altra banda, que en les entrades sobre “Història” i sobre “Winckelmann”, Azua situa la primera a l’altra banda de l’obra d’art. Alguna cosa d’aquest origen, si admetéssim aquesta genealogia, somniaria encara Antonio Machado quan parlava del temps i defensava el ritornello de la rima; i Machado és, cal no oblidar-ho, un genial poeta anacrònic. Però potser per això tots els poetes orals seriosos acaben, si fa no fa, cantant.